Ham on Rye (Charles Bukowski)

En el tram final de l'any passat vaig tenir la sensació que estava fent una espècie de "tour" pels autors nord-americans més coneguts per la seva íntima relació amb la beguda. Després de l'experiència de Hemingway (i conviure unes quantes setmanes amb el protagonista de A Farewell To Arms, que es passa el 60% de l'acció buidant ampolles de vi), no em vaig poder resistir a seguir amb Bukowski, autor que sempre ha parlat clarament del seu alcoholisme (per exemple, beure era l'única forma que tenia d'enfrontar-se a les conferències que oferia com a escriptor).

Bukowski m'havia començat a interessar a partir de topar-me amb alguns dels seus poemes, que tenen un estil directe i molt peculiar. Generalment, em costa horrors llegir poesia en anglès, i en castellà o català no cregueu que en sóc gaire més fan. Però hi ha alguna cosa no-poètica en els poemes de Bukowski que em criden l'atenció. Però com sóc una dona de narrativa, vaig decidir començar el meu descobriment d'aquest escriptor amb alguna de les seves novel·les. I ho vaig fer amb una de les més famoses: Ham On Rye.

Aquest títol m'obliga de nou a traçar les línies entre ficció i autobiografia, però en aquest cas, crec que hi ha un consens encara molt més generalitzat a l'acceptar que Ham On Rye és una de les diverses novel·les de clars tons autobiogràfics que va escriure Bukowski, i en què retrata amb certa crudesa la seva infància i erràtica vida adulta. Ham on Rye seria la primera etapa d'aquest viatge, parlant-nos des de la infància de qui és pràcticament el seu alter ego, Herny Chinaski, fins a la seva arribada a la vida adulta, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Sé que aquest és un llibre que ha incomodat a molts lectors. O com a mínim això es desprèn d'alguns comentaris que he llegit a Goodreads de la novel·la. Jo he de dir que ni m'ha incomodat ni m'ha provocat sensació de rebuig, tot i que, evidentment, les escenes que ens dibuixa aquí Bukowski són dures. Ens parla d'una infància amb un pare abusiu, una mare anul·lada, una crisi (la Depressió dels anys 30) que ho va devorant tot i que es va colant per sota les portes, una descoberta del sexe diguem-ne que atípica i força crua, un nen i jove aïllat socialment, etc. I Bukowski no es distreu amb floritures per explicar-ho tot plegat: el seu estil és cru, directe, amb capítols curts que van a l'acció directament, sense entrar en valoracions morals.

Amb tot plegat, crea un retrat crític de la societat nord-americana, un retrat desalentador dels personatges gairebé fantasmagòrics que omplen els carrers de Los Angeles (i jo, que hi he estat, he de reconèixer que vaig detectar part d'aquest sentiment en aquesta ciutat), i una visió des de l'altre costat de la rebel·lió, de la indiferència. Dels efectes, al cap i a la fi, d'una vida en què t'han colpejat tantes vegades que fins i tot de vegades sents que has perdut la capacitat de sentir dolor. I en què, com ja apuntava al principi, l'alcoholisme té un paper destacat com a eina d'evasió.

El relat d'aquest Henry inspirat en la vida de Bukowski continua a d'altres novel·les de l'autor. De moment, però, crec que continuaré investigant el Bukowski poeta, que en certa forma, crec que m'interessa més. Tot i que he de dir que el millor de Ham On Rye és sens dubte l'estil de narració de l'autor, un d'aquells llibres que pots dir "no m'agrada gaire el tema, però està tan ben escrit...". I, malgrat que en aquest cas l'estructura de capítols molt breus i gairebé inconnexos no ajudin a atrapar-te en la narració, és aquest estil el que et deixa amb ganes de més.