Over the Moon

Tot i que només l'he mencionada de passada en alguns posts (el més recent, en la meva crítica interminable de Les Misérables), Rent és aquella obra de teatre que estic obligada sempre a mencionar si algú em pregunta per moments que m'hagin marcat de veritat. Perquè si hi ha un musical o obra de teatre que pugui afirmar que em va canviar la vida (de la mateixa forma que tens la sensació que la teva vida mai no serà igual quan llegeixes un d'aquells libres que t'impressionen tant), aquest seria Rent. I ho dic orgullosa gairebé ¡catorze! anys després que es fes a Barcelona aquella producció en castellà que va deixar meravellada una adolescent d'institut.

Suposo que si algú estaria ni que sigui mínimament satisfet d'escoltar una afirmació com la de l'anterior paràgraf seria Jonathan Larson. Ell és l'autor (de música, text i llibret) de Rent, i també d'un altre musical que ell va representar en format monòleg i que es va reconvertir després de la seva mort en un musical d'estructura més clàssica, Tick, tick...boom! . I Larson volia canviar el món amb els seus musicals, impactar els espectadors, implicar-los en les batalles vitals, despertar-los.Per això, en les seves obres parlava de temes del carrer, d'assumptes com les drogues, la Sida o l'homosexualitat, que fins llavors eren tabús en una partitura de musical.

Amb aquest historial d'adoració per aquest autor, us podeu imaginar que quan vaig sentir que a Barcelona es feia un musical de petit format d'homenatge a Jonathan Larson vaig remoure cel i terra fins a poder anar-hi. I dissabte passat finalment vam anar a l'Almeria Teatre, al barri de Gràcia de Barcelona, per veure Over the Moon, obra dirigida per David Pintó i amb la direcció musical i arranjaments de Xavi Torras, a qui de jove em vaig passar hores i hores sentint-lo tocar el piano als programes de ràdio d'El Musical Més Petit.

Over The Moon és un espectacle sense argument evident, amb l'únic acompanyament musical del piano de Torras, i que bàsicament deixa tota la seva força en les mans de les veus dels quatre actors: dos joves veterans dels musicals a Catalunya, Patrícia Paisal i Ivan Labanda (que no em cansaré mai de dir que és un actoràs de musicals, tot i que popularment sigui més conegut pel que ha fet a la televisió), i dos actors més vinguts de l'estela d'Operación Triunfo: Elena Gadel (a qui personalment li vaig treure l'etiqueta triunfito cinc minuts després de veure-la a la darrera versió de Mar i Cel) i Víctor Estévez.

Amb una proposta escènica similar a la que es trobaria en un muntatge de El Musical Més Petit, a Over The Moon es repassen molts dels temes tant de Rent com de Tick, tick... boom!, obra aquesta darrera que confesso aquí que mai m'havia dignat a escoltar (falta d'investigació per part meva i perquè sempre havia entès que era un monòleg massa off-broadway perquè m'agradés...), Tot això sense un fil argumental, i amb un senzill però bonic joc escènic amb unes cadires. Molt sovint les estructures de les cançons originals tampoc es respeten, convertint duets en quartets, sols en harmonies de veus, fent medleys de cançons d'un mateix musical o fins i tot barrejant les dues obres de Larson (magnífic medley de Light My Candle i Green Green Dress, per exemple). I, evidentment, tot en noves versions en català, molt ben aconseguides, i amb aquestes transicions de piano de Xavi Torras que són excel·lents.



Que l'obra em va agradar moltíssim suposo que ja ho aneu deduint de la meva descripció. Primer, perquè l'Almeria Teatre és una d'aquestes sales petites, però acollidores, i a Over The Moon exploten aquesta proximitat situant l'escenari també entre les butaques, i fent-te directament partícep del que diuen. Hi ajuda molt que molts dels que aquella nit estàvem a les butaques érem coneixedors com a mínim de Rent (crec que la generació de musical lovers marcada per aquest muntatge érem majoria a la platea) i que l'entusiasme es deixava notar en cada ovació.

Segon, perquè les veus són excel·lents, i moltes interpretacions, excepcionalment punyents. Reconec que tenia els meus dubtes sobre Víctor Estévez: sí, jo veia Operación Triunfo i m'encantava, i no me n'amago. I Víctor sempre em va agradar molt. Però què voleu, saber que te'l trobaràs d'actor en un teatre em creava reserves. I tot i que potser no sigui tan bon intèrpret com els seus tres companys (un altre cop, quin actoràs que és Labanda i quin gran moment amb el Therapy de Tick, tick ... boom!), té una veu que li va perfecte a la música de Larson.

I tercer, perquè les cançons de Jonathan Larson són, del dret i del revés, boníssimes. Perquè et marquen, et sacsegen. Perquè sóc incapaç d'escoltar la versió reprise de I'll Cover You de Rent (aquí T'abrigaré) sense que se'm faci un nus a la gola i les llàgrimes em caiguin, i si a més Elena Gadel hi posa la passió que li posa en aquesta versió, doncs encara més. Perquè vaig descobrir els grandíssims temes de Tick, tick... boom!, que ara sonen cada dia al meu ordinador, i que connecten amb la meva situació vital just en el moment ideal: una obra sobre com te sents al fer els 30, just l'any que jo faig els 30.

Així que, si teniu oportunitat, aneu a l'Almería Teatre abans del 27 de gener i veieu aquesta petita joia que és Over The Moon. Tant si coneixeu com no a Larson; aquesta pot ser la vostra oportunitat per descobrir-lo. Tot i que, curiosament, ho faríeu sense poder sentir la cançó que dóna nom a tot el muntatge i que no hi està inclosa més que en una lleu referència. Però això té fàcil remei: