Once, a new musical (de nou per Broadway)

 

Amb aquesta mena de parèntesi que hi ha hagut el 2012 en les actualitzacions del blog, no va quedar pas constància escrita que la passada tardor vam tornar a escapar-nos durant uns dies als Estats Units. En aquest cas, l'aventura va començar amb tres dies a Nova York (el nostre segon cop a la ciutat, amb efectes post-Sandy i temporal de neu inclòs), escapada d'un dia a Philadelphia (ciutat on he decidit que vull viure si mai em mudo als Estats Units), i ruta de nou a l'estil on the road entre Pensylvannia (pas per la regió dels Amish inclosa) i la impressionant Chicago, amb parades intermitges a Pittsburgh per veure el museu d'Andy Warhol i a Cleveland (Ohio) per veure el Hall de la Fama del Rock & Roll.

El que vinc a explicar avui aquí és l'ingredient teatral del viatge. Evidentment, com a persona que va passar la seva adolescència obsessionada amb Broadway i el West End (obsessió a la qual torno cíclicament), em resulta impensable posar els peus a Nova York i no anar a veure un musical. En aquest cas, ens vam trobar que els grans musicals "clàssics" que en aquell moment es feien a Broadway ja els havíem vist, o bé no ens acabaven de cridar l'atenció, així que vam optar per anar-nos a veure una de les novetats de la temporada: Once, que va ser la gran triomfadora de la darrera edició dels premis Tony, els més prestigiosos del món teatral a Nova York i, per tant, del món sencer.

Once es basa en una pel·lícula irlandesa del mateix nom, i que narrava una història senzilla a mig camí entre realitat i ficció: la trobada musical i emocional entre el compositor irlandès Glen Hansard i la compositora txeca emigrada a Irlanda Markéta Irglová, que deriva en una història romàntica sense arribar mai a ser-ho, i, sobretot, deixa com a fruits unes composicions especialment inspirades. He de dir que jo no he vist la pel·lícula, però que imagino que plantejar un musical teatral a partir d'aquest film no era un repte fàcil. Bàsicament, a la gran pantalla els protagonistes són els mateixos compositors (que, per cert, van guanyar l'Òscar a la Millor Cançó per la preciosa Falling Slowly), i la història que s'hi narra s'hi va acabar reflectint en la seva vida real; el film, per tant, té una càrrega especial i irrepetible que és impossible reproduir en una obra que es representa set cops per setmana.

Doncs suposo que el gran mèrit de l'adaptació és precisament aconseguir traslladar totes aquestes sensacions al teatre, i oferir un producte que produeix un gran impacte emocional en l'espectador. Sense tant foc d'encenalls musical com hi estem acostumats en el gènere (ja que les cançons són de to majoritàriament intimista), la història t'aconsegueix absorbir i oferir-te aquesta sensació de moment irrepetible en el temps.

Gran part de la culpa d'això està, evidentment, en la qualitat de les interpretacions. Es tracta d'una companyia d'actors petita, en què tothom està absolutament sublim, començant pel protagonista, Steve Kazee, que va guanyar el Tony a millor actor de musical (el seu discurs d'acceptació és un dels meus emocionants que he vist mai). Evidentment, amb la nostra peculiar maledicció pel que fa a protagonistes als musicals, la nit que nosaltres vam veure Once Kazee no treballava, i ens vam haver de conformar amb el seu cover, Ben Hope, que, per cert, ho va fer molt bé i resulta que debuta a Broadway amb aquest paper. Qui sí vam poder veure va ser la protagonsita femenina, Cristin Milioti, que fa un paper exquisit i té una veu d'allò més especial, a to amb el personatge.

El que més impacta del format de l'adaptació és que es tracta d'un musical sense orquestra ni grup musical a l'ús. En aquest cas, són els mateixos actors els que toquen la música, cadascú especialitzat amb un instrument (per exemple, Kazee toca la guitarra, i Milioti, al piano). I fan de músics tan si aquest és el seu paper damunt de l'escenari (per exemple, mentre graven la demo de les seves cançons), com si en aquell moment es troben fora d'escena, asseguts als costats de l'escenari. Tot plegat crea un sentiment d'estar veient per un forat un tros d'història real d'un grup d'amics que fa veritablement proper l'espectacle.

I el detall que més em va agradar: tota l'acció es desenvolupa en l'escenari únic d'un bar, que, fins i tot, s'encarrega de servir els clàssics cocktails de l'entreacte. I durant una bona estona abans que comenci l'espectacle, tots els actors excepte els protagonistes es passen una hora damunt de l'escenari oferint un concert de música irlandesa, cantant, ballant, buscant la participació del públic... Fins que el protagonista masculí, sense cap tipus de transició, se suma a la festa i arrenca l'obra amb la cançó Leave (una de les meves preferides, aquesta versió de Greg Hansard és espectacular). I fins que els llums de la platea no s'apaguen, gairebé ni te n'adones que ja ha començat l'obra. Per a mi, va ser un dels començaments de musical que més m'han impactat.

Així que si algú ha de passar uns dies per Broadway, que tingui en compte aquest preciós musical. I pels que us quedeu més a prop, a Londres està previst que s'estreni la propera primavera, per posar-vos les coses encara més fàcils.