Adéu 2015

Un altre 31 de desembre, un altre moment clàssic per fer balanç d'un any. Aquests darrers anys en què he pogut actualtizar menys (tot i que aquest darrer mes he intentat mirar de resoldre-ho) tinc la sensació que el temps passa volant sense que em doni gaire temps a fer totes les coses que m'agradarien. Que cada afició que vull potenciar n'acaba devorant una altra, i que per molt que m'aixequi aviat o intenti aprofitar estones mortes, no hi ha, definitivament, prou hores en un dia per encabir-hi tot el que m'agradaria fer. Suposo que és una de les coses que et passen un cop tens un fill, i que et fan envejar aquells anys en què tenies tant de temps lliure i encara eres capaç de queixar-te que te'n faltava...

El 2015 he repetit el registre lector del 2014: 10 llibres en total. M'hagués agradat poder superar-la, però he de reconèixer que la meva passió pel ganxet m'ha tret moltes hores que abans hagués pogut dedicar a la lectura. Tot i això, sí que puc destacar que aquest any he llegit llibres que m'han agradat especialment i que fins i tot he recomanat a d'altres persones. Cap d'ells clàssics, cosa que és un canvi, suposo que perquè el meu estat mental em situa lluny de poder enfrontar-me a llibres d'aquest tipus.

Així que, a l'espera que vagin apareixent els comentaris dels llibres llegits en aquest blog, us faig un petit avançament del que considero el meu top-3 de millors llibres d'aquest any 2015:

• How it all began, de Penelope Lively. Ja us en vaig parlar fa unes setmanes al blog. Per mi Penelope Lively és sempre una garantia d'èxit (tot i que el meu llibre preferit d'aquesta autora continua sent la fascinant Moon Tiger, que no deixaria mai de recomanar). Aquesta novel·la em va agradar especialment per la seva estructura coral i el seu anàlisi d'un fet que m'apassiona: com un esdeveniment aïllat pot afectar les vides de tantes persones, moltes d'elles inconnexes. Dins d'aquesta petita joia, s'hi amaga una de les històries d'amor que més m'han agradat llegir aquest any, i això es mereix ser destacat.
• Nosaltres, de David Nicholls. D'aquest autor britànic us vaig parlar fa temps després de llegir la seva obra més coneguda, One Day, que em va provocar emocions enfrontades. No tenia gaires esperances que Nosaltres hagués de ser millor, però de vegades la vida et sorprèn, i la intuïció que em va fer demanar-lo per Sant Jordi va resultar ser d'allò més encertada. En parlaré aviat al blog, però d'aquesta novel·la em va entusiasmar la seva capacitat per plasmar amb un realisme preciós la vida de parella. Un llibre molt emocionant i divertit amb un personatge protagonista d'aquells que enamora des dels seus defectes, perquè us hi sentiu identificats.
• Longbourn, de Jo Baker. Aquesta sóc conscient que és una proposta poc habitual, ja que aquesta novel·la entraria dins del que seria literatura de preqüeles, seqüeles o reinvencions de la història d'Orgull i Prejudici de Jane Austen, que és extraordinàriament abundant i gairebé mai d'una qualitat destacable. Aquest llibre, però, em va sorprendre molt i, tot i no ser una obra mestra, em va resultar una lectura molt agradable. Una història paral·lela a la de la famosa novel·la d'Austen centrada en els seus criats, aprofitant aquelles breus mencions que apareixen a l'obra original. 

I què passarà el 2016? En els meus propòsits, he esborrat l'adverbi més, i simplement vull intentar llegir, escriure, i gaudir. I fer nota de totes aquelles coses bones destacables de cada dia, perquè no se m'oblidin més. Comencem el viatge!

The Hound of the Baskervilles (Arthur Conan Doyle)

Seguim amb el llistat de clàssics breus que he aprofitat aquest any per anar tatxant del repte de The Classics Club. I ho fem amb el meu primer encontre amb el mític detectiu Sherlock Holmes i el seu ajudant Watson, amb una de les novel·les més conegudes de les escrites per Arthur Conan Doyle dins d'aquesta sèrie: The Hound of the Baskervilles.

Es tracta d'una novel·la breu que, tot i que em va agradar, tampoc em va entusiasmar. M'agrada molt el personatge de Sherlock Holmes i la seva dinàmica amb Watson, però les novel·les de misteri o de crim no són les meves favorites. I tot i que és cert que aquesta història està molt millor escrita que d'altres del gènere que es publiquen actualment, tampoc no és un llibre que passarà a estar entre els meus favorits. Tot i això, tenia ganes de provar sort amb Conan Doyle, així que repte, en aquest sentit, superat.

En aquest cas, el detectiu i el seu ajudant són contractats per esclarir la misteriosa mort d'un membre de la família Baskerville, i que, tot i les evidències mèdiques que va morir d'un atac de cor, el seu entorn ho relaciona amb una mena de maledicció que pateix el clan familiar i que parla dels atacs d'un gos monstruós. Watson es trasllada a la casa de la família al camp per tal d'intentar recabar informació sobre el cas, mentre se succeeixen els elements misteriosos. Els indicis, alguns girs argumentals (alguns previsibles, tot sigui dit) i molta deducció de Holmes després, el duo acaba evidentment resolent el cas i aclarint més d'un misteri a la zona.

Com aquest no és un gènere que m'agradi especialment, i la lectura em queda una mica lluny en el temps, em limitaré a dir que aquesta història és una bona introducció al món de Sherlock Holmes, tot i ser l'òbvia a què tothom recorre quan es pensa en una de les obres de Conan Doyle. Si us agraden les adaptacions del famós detectiu britànic que apareixen contínuament a cinema i televisió, us pot resultar interessant retornar a l'origen i llegir-ne un dels llibres que més èxit encara avui tenen. El millor, per mi, és la construcció dels dos personatges protagonistes i la fina ironia dels seus intercanvis, així com l'ambient gairebé gòtic que envolta la casa dels Baskervilles. La trama, tot i que interessant i ben construïda, a mi no em va atreure gaire, però això ja és tema de gustos i preferències personals.

Favorits de Nadal

Tenia ganes d'aquest mes replantejar el post de Favorits i fer una edició especial nadalenca, centrant-me en els nous objectes relacionats amb el Nadal que han entrat a casa meva aquest mes de desembre i que em tenen enamorada. Hi volia incloure la meva agenda i calendari per a l'any vinent, però finalment els deixaré per un altre post especial de finals d'any. I, evidentment, a casa meva hi ha molts altres objectes nadalencs que m'encanten i que vaig traient de l'armari conforme avança l'advent, però em venia de gust destacar aquestes petites novetats.

• Espelmes especials de Nadal de Vainilla (Lidl) i Avet (H&M Home). Porto unes quantes setmanes en què m'he aficionat a encendre espelmes per casa, ja que trobo que fan l'ambient més acollidor, em relaxen i a més, si són aromatitzades, tenyeixen la sala d'una olor suau molt agradable sense arribar a agobiar. Ja tenia per casa una espelma nadalenca de pa de gengibre (gingerbread) de Zara Home, però enguany s'hi ha afegit la d'Avet d'H&M Home, que és molt subtil i agradable i apte també per època no nadalenca,i la de vainilla que vaig trobar a Lidl. M'encanta l'olor de vainilla, com podreu comprovar en aquest post, i a més aquesta anava decorada amb purpurina d'estrelles que li dóna el toc festiu irresistible.

• Coixí de Nadal d'H&M Home. He dit que m'encanta H&M Home? De moment la secció de la marca sueca per a moda de la llar no està gaire estesa, però a Tarragona tenim la sort de tenir una botiga i em torna boja. Perquè els dissenys són molt macos i els preus molt més baixos que els de Zara Home, per exemple. Tant que fins i tot et pots plantejar comprar una funda de coixí per tan sols lluir-la durant les setmanes de Nadal, com és el cas de la d'aquesta estrella farcida de missatges festius. Tenia moltes ganes de tenir una funda de coixí així, i m'encanta que és nadalenca sense ser massa cursi.

• Crema de mans i cacau de llavis de Vainilla Especiada (Yves Rocher). Si poseu els ingredients Nadal, edició limitada i vainilla en un producte, podeu tenir per segur que hi aniré atreta com una mosca a la mel. Tot i que és una olor més forta de les que acostumo a fer servir, m'encanta tant aquesta crema de mans com aquest cacau de llavis, tant per aroma com per efectivitat (especialment la crema de mans, que per mi és un bàsic un cop marxa la calor). I a més, pel preu era ben fàcil caure a la temptació. Llàstima que fossin una edició limitada i un cop s'acabi Nadal ja no es podran comprar!

• Collarets intercanviables d'H&M. Avui us parlo molts cops d'H&M, i és que tot i que cada cop trobo menys roba per a mi que m'agradi a les seves botigues (sí que en trobo per la meva filla), cada cop m'agrada més tot el que desenvolupen en complements, bellesa o roba de llar. Aquest collaret em va entusiasmar: es tracta d'una cadena daurada amb diferents penjols de temàtica nadalenca per anar-los intercanviant. Són petits perquè no semblin massa obvis i donen un toc nadalenc al teu aspecte sense necessitat de cridar excessivament l'atenció, que és el que buscava. 

Quartet in Autumn (Barbara Pym)

Continuo amb el meu repàs de la carrera literària de Barbara Pym, escriptora anglesa que tot i que poc coneguda per aquestes terres, crea una espècie d'addicció un cop la descobreixes. Tal i com em passa amb Penelope Lively, sé que els seus llibres sempre em faran passar una bona estona i que són una garantia d'èxit.

Quartet in Autumn és un llibre important en la trajectòria de Pym perquè marca l'inici d'una nova etapa en la seva carrera. Després d'escriure diversos llibres en la seva joventut, Pym va deixar d'escriure des de l'any 1963 i fins el 1977 després que el seu editor rebutgés les seves noves obres, així com altres editorials que va provar. El 1977 The Times Literary Suplement la va incloure, però, com l'escriptora més infravalorada del segle XX, i a partir d'aquí va viure un renaixement que li va permetre obrir una nova etapa com a escriptora.

Per culpa precisament d'aquests catorze anys sense publicar, i amb el pes dels anys i de l'amargor, suposo, de veure frustrada la seva carrera literària, Quartet in Autumn xoca d'entrada per un canvi total d'estil. És la mateixa Barbara Pym i el seu retrat de les petites coses de la societat anglesa, però ara és més fosca, més amarga, més trista i més dura amb la realitat. Ja no trobarem aquelles espurnes d'alegria que ens dibuixaven un mig somriure a Excellent Women, sinó l'aridesa del grup de personatges protagonistes, els quatre treballadors d'una oficina que han arribat a la seva edat de jubilació i que afronten aquesta nova etapa amb diverses dificultats en el seu dia a dia.

La història parteix de la jubilació de les dues dones de l'oficina, mentre els dos homes continuen traçant els seus darrers dies com a treballadors actius a l'empresa. A partir d'aquí, l'escriptora va resseguint les vides individuals de cadascun dels membres d'aquest peculiar quartet, de les seves formes diferents d'afrontar la vellesa i la soledat, de les seves circumstàncies diferents i de com, un cop desapareguda l'empresa que els va unir, els costa trobar punts en comú. I és que de vegades, les persones amb qui de fet passem més hores al llarg del dia, acaben sent uns desconeguts, tot i que uns desconeguts que ens estimem tot i que mai no ho diguem, i amb qui ens uneixen uns llaços peculiars.

Tot i que aquest to més amarg, Quartet in Autumn és també tot un plaer com a lectura, i malgrat obrir diverses reflexions i deixar un sentiment de tristor al cos, també ens contagia un cert amor per la vida i per l'amistat que amaga, per tant, un cert missatge d'esperança. O així com a mínim vull interpretar aquesta història que, de ben segur, us donarà elements per pensar.

Anne of Green Gables (L.M. Montgomery)

El meu repte de The Classics Club avança molt poc a poc i començo a pensar que poc ambiciós com podia semblar d'entrada (encara tinc temps fins el 31 de desembre de 2018 per completar els 50 clàssics proposats), seré incapaç d'arribar ni a un míser 25% de complert. De moment, però, i gràcies al meu Kindle, vaig fent passets de formigueta amb algunes novel·les ja sense drets d'autor i que et pots descarregar de forma gratuïta.

Una d'aquestes ha estat Anne of Green Gables, de l'escriptora canadenca L.M. Montgomery. Potser resulta sorprenent, però jo desconeixia la història d'aquesta nena pèl-roja orfa pràcticament del tot. Ni vaig veure els dibuixos, ni la sèrie, ni la pel·lícula... i molt menys els llibres. No em pregunteu perquè, però de petita li vaig agafar mania, probablement perquè devien emetre els dibuixos a l'hora en què es feia alguna altra sèrie que a mi m'agradava i que devia haver-se deixat d'emetre (ni recordo quina sèrie, però sí que tinc una sensació d'odi en veure la capçalera i sentir-me traïda).

Tocava, doncs, pagar el meu deute amb aquest clàssic de la literatura infantil. La novel·la és molt breu (ideal per mi per poder acabar-la amb el meu ritme lector ridícul dels darrers mesos), i a més forma part d'una sèrie, cosa que fa que et quedis amb la sensació de quedar-te a mitges en acabar la novel·la. Tot i això, com a lectura independent és totalment vàlida (per alguna cosa és la primera de la sèrie) i com a molt us despertarà la curiositat per llegir els altres llibres de la sèrie, cosa que m'agradaria fer però amb la de pendents que tinc, ni em plantejo ara mateix.

La història comença amb l'arribada de la petita Anne a un petit poble  a l'illa del Príncep Eduard. La parella de germans Marilla i Matthew havia sol·licitat a l'orfanat l'adopció d'un noi perquè els ajudi a la granja, però per un error els envien a la petita Anne. Tot i la decepció, durant el viatge des de l'estació de tren a la granja el caràcter peculiar d'Anne (que xerra pels descosits, és molt desperta i intel·ligent i és d'aquelles persones que troba la bellesa en les coses més petites) fa que Matthew ja en quedi prendat i convenci la seva germana per quedar-se-la.

Comença així la infància i adolescència d'Anne al poble, on descobrim com fa els seus primers amics, els seus esforços a l'escola i la seva enemistat amb un dels seus companys de classe, Gilbert. Amb un caràcter fort i una imaginació excessivament desperta (coses que li provoquen alguns problemes), Anne va fent-se gran i descobrint-se com una jove brillant que aviat veiem com tot un talent per als estudis, molt sovint animada per la competència amb Gilbert.

Tot i que pel seu caràcter infantil la trama no sigui gaire complexa, el personatge d'Anne aconsegueix brillar al llarg de tota la història i aconseguir enganxar al lector, que igual que molts personatges, se n'enamora després de les primeres frases. A banda d'Anne, a mi m'ha agradat especialment la relació amb la seva mare adoptiva, Marilla, i com podem veure com progressivament va construint-se una relació de mare-filla entre elles.

Favorits de setembre, octubre i novembre

He de reconèixer que aquests darrers mesos he estat fent llistes mentals de favorits mensuals per poder fer aquest post, però la vida, la feina i sobretot aquest nou projecte on-line han fet que hagués de renunciar al temps que abans dedicava a aquest blog, i que ara espero recuperar en certa forma. Així que us faig una espècie de favorits de tardor en què aplego aquells elements que més m'han acompanyat en els mesos de setembre, octubre o novembre. O, com a mínim, part d'ells.

• Un objecte: la meva nova cafetera Russell Hobbs Legacy. Feia molt de temps que tenia ganes de comprar-me una cafetera de goteig, les clàssiques cafeteres de gerra gran i filtres de paper. Em tirava enrere el preu, l'espai que ocupen i el fet que no els acabés donant ús ja que fan grans quantitats de cafè (i a casa  només prenc jo cafè i ara sols pels matins), però després de molt regirar per Amazon em vaig animar amb aquest model de la marca britànica Russell Hobbs. No sols és preciosa, sinó que ocupa poc espai i és polivalent pel que fa a quantitat de cafè produït: té una opció per a poca quantitat (jo faig el corresponent a quatre tasses pel matí, que em donen una tassa ben llarga de cafè i una miqueta més per si vull repetir) però també per a fer-ne més si un dia tinc molts convidats. Manté el cafè calent trenta minuts i té un sistema de producció que fa que surti boníssim el cafè. L'adoro i cada matí és el primer amb què interacciono en entrar a la cuina. Ah! I es pot programar perquè et faci el cafè a l'hora que tu vulguis, que sempre és un plus.

• Una peça de roba: sabatilles per estar per casa d'H&M. Ho confesso: sóc una apassionada de caminar descalça per casa. A l'estiu no em veureu més que caminant descalça, cosa que, tenint en compte que casa meva no està precisament impoluta, és una mica arriscat per les soles dels meus peus. Però cada hivern tinc el mateix dilema: vull seguir anant descalça però se'm refreden els peus. I si em poso sabatilles acabo descobrint-me caminant descalça perquè la sensació de tenir una sola a sota no m'agrada. Per això, quan vaig veure aquestes sabatilles en forma de guineu a H&M em vaig alegrar: peus calents i sensació de caminar descalça. Què més puc demanar?

• Un producte d'estètica: la crema de mans Atrix. Especialment quan arriba la tardor i els dies de vent per aquestes terres, em torno una obsessa de la hidratació de les mans. I des que vaig ser estudiant Erasmus a Suècia allà per l'any 2005 (fa deu anys ja!!!), a casa sempre he de tenir una crema Atrix Hidratant amb camomil·la. Tot va començar un dia que, tornant en bicicleta al meu pis d'estudiants a Lund, el fred i vent nòrdic que començava a treure el nas em van  fer arribar a casa amb petites ferides sagnants a les mans. Prèvia consulta amb ma mare, la solució estava clara: hidratar les mans. I al supermercat suec em vaig trobar amb aquesta crema, que m'encanta per la seva textura, perquè no deixa gens de sensació greixosa i perquè hidrata moltíssim i durant hores. Així que ja us podeu imaginar que sempre vaig boja buscant botigues on la venguin (afortunadament cada cop la trobo a més llocs!)

• Un organitzador: el bullet journal. Per uns canvis de feina, en els darrers mesos ha passat a ser encara més clau la necessitat d'un organitzador. I després de provar diversos sistemes (digitals i analògics), vaig descobrir el bullet journal. Es tracta d'un sistema en què tu mateix et crees la teva agenda / llista de coses a fer / diari d'inspiració / més tot allò que se t'acudeixi. Sol seguir unes codificacions més o menys compartides, es recomana l'ús de colors per diferenciar temàtiques... però és bàsicament un sistema adaptable a les necessitats de cadascú. Porto des de setembre amb ell, i tot i temporades (desorganitzades) en què l'he abandonat, noto que m'ajuda molt a fer les coses que vull i no oblidar-me coses importants, tant de feina com de casa. A més de controlar que cada dia hi hagi també alguna activitat que m'agradi. Si voleu saber més cosetes, aquí us fan una introducció al bullet journal. I si voleu saber-ne més, simplement aneu a Pinterest i trobareu infinites idees.

How it all began (Penelope Lively)

Sumar Penelope Lively i història coral és una combinació que estava clar que no podia fallar. How it all began és, de moment, un dels llibres preferits d'aquest 2015, i ho ha aconseguit amb una història aparentment senzilla, però que, gota a gota, pàgina a pàgina, et va calant.

La novel·la parteix d'un incident aparentment anecdòtic: una senyora gran és atracada un dia pel carrer i això li provoca una lesió de cadera. Com a conseqüència, s'ha de traslladar a viure a casa de la seva filla. Que, com a conseqüència, serà baixa a un viatge de feina obligant el seu cap a endur-se amb ell la seva neboda. Que, com a conseqüència, veurà com es destapa el seu affaire secret amb un home casat... i així fins a configurar tot el conjunt de personatges que veuen com l'atracament del principi acaba desembocant en canvis, petits a la vegada que revolucionaris, en les seves vides.

Amb aquesta estructura, Lively reprén un recurs habitual en les seves novel·les (Consequences, de la qual vaig parlar aquí, ja tenia una premisa similar, tot i que no tan marcada) per poder així en certa forma fer de mestra titellaire dels seus personatges amb encara més poder. El joc, però, es llegeix com absolutament natural, gràcies sobretot a aquest estil d'escriptura que té Lively i que per mi és absolutament addictiu (i que afortunadament combina amb una amplíssima producció literària).

Tot i que ara fa mesos que vaig tancar definitivament aquesta novel·la, els personatges continuen encara vius en la meva memòria. Charlotte i Henry, que s'enfronten cadascun des de la seva perspectiva a la realitat sovint feridora de la vellesa; Rose i Anton, a qui la casualitat aplega durant unes hores sota un mateix sostre creant una de les històries més subtils i més maques de la novel·la; Marion, la professional que creu tenir-ho tot a la vida i que observa com els seus esquemes es van desmuntant peça a peça... i així fins a completar l'elenc de set personatges que desfilen per les seves pàgines.

Malgrat ser ja una novel·la escrita amb una edat avançada (es va publicar el passat 2012, quan l'escriptora tenia ja 79 anys!) manté tota la frescor que estic assegura que encara avui en dia li reporta nous seguidors que no poden deixar de passar planes. Una bona recomanació per començar a descobrir-la sense necessitat de remuntar-se en el temps!

The Catcher in the Rye (J.D. Salinger)

Fa molt, molt de temps, vaig llegir la novel·la més famosa de J.D. Salinger, El Guardián Entre el Centeno, en castellà, com  a treball per l'institut. Recordo que és un llibre que em va impressionar molt, tot i que també molts dels seus temes no els vaig acabar d'entendre. Precisament per això tenia ganes de tornar a agafar aquesta novel·la més crescuda, per poder retrobar-me amb la seva història amb quinze anys més a les espatlles.

L'oportunitat va resultar irresistible quan el passat Nadal me'l van regalar en edició en anglès, cosa que feia temps que desitjava tenir, i malgrat la llarga llista de llibres pendents, de seguida em vaig trobar passant pàgines de The Catcher in the Rye i sense esma de deixar-lo. En pocs dies ja el tenia acabat, amb aquelles bones sensacions que sempre em deixa la prosa de J.D. Salinger, i que sempre m'alegro d'haver pogut redescobrir en la seva llengua original. I és que Salinger té una forma molt peculiar d'escriure, gairebé impossible de descriure en paraules, i trobo que a les traduccions, per molt bones que siguin, se'n perd una part.

Retrobar-te amb Holden Caulfield quan ja fa més d'una dècada que vas passar per aquella adolescència que a ell l'atormenta  et proporciona perspectiva i fins i tot encara més comprensió del seu petit viatge iniciàtic. I és que la tristesa, la desesperació, la desil·lusió que tenyeix la visió d'aquest jove connecta encara més amb tu quan ets capaç també de veure amb perspectiva la teva pròpia adolescència. I tot i que la meva joventut va tenir poc a veure amb la del propi Holden, sí que aquells sentiments que ell exagera són fàcilment identificables en aquest moment del trànsit de la infantesa a la vida adulta.

Per tant, ha estat un plaer poder tornar a recórrer els carrers de Nova York amb la mirada entre depressiva i desesperada d'en Holden, de compartir la seva visió de la literatura, el teatre i la música, de mirar la hipocresia del món i la bellesa de la infantesa i la innocència. A en Holden la mort del seu germà el fa despertar d'aquest món i es troba desubicat, sense ser capaç d'identificar què el fa feliç, més enllà d'algunes petites espurnes. Aquests detalls que, al cap i a la fi, són als que a tots ens ajuden a convertir un dia gris en un dia que podrem recordar amb bones sensacions.Arribar a aprendre-ho i a viure acceptant-ho, però, és un dels reptes que en Holden es nega a superar.

Amb aquesta relectura, em quedo a tan sols un llibre publicat de completar la bibiliografia principal de J.D. Salinger. Tot i que adoro Nine Stories i vaig gaudir molt de Franny and Zooey, és evident que The Catcher in the Rye és la seva novel·la més accessible i una d'aquelles històries que se us quedaran a dins, i us faran mirar amb incredulitat aquells que us confessin que van passar la joventut sense ni creuar-se amb ella. Mai no és tard, però, per corregir-ho. En Holden us seguirà esperant per explicar-vos la seva vida, tot i que sense entrar en detalls que us avorriran. No ho dubteu.

Favorits del mes d'agost

Després d'aquest parèntesi no anunciat d'estiu, reprenc l'activitat amb una fórmula que he vist a d'altres blogs i que trobo interessant per donar cabuda a d'altres temes que no són tan presents habitualment en aquest espai però que també formen part de la meva vida, malgrat que em faci mandra dedicar-li un post sencer. Es tracta d'un repàs als Favorits de cada mes, en què pretenc donar algunes pinzellades a coses que m'han agradat de les darreres setmanes. L'objectiu és fer-ho a finals de cada mes, però permeteu-me ser tan flexible que el post pugui aparèixer fins el dia 10 del mes següent (o, en aquest cas, l'11). I, evidentment, tots els productes o han estat regals d'amics o familiars o han estat pagats per mi, i no tinc cap contacte amb les marques que menciono.

I sense més, comencem amb els favorits del mes d'agost:

• Un objecte: la meva nova tassa Keep Cup, edició Mr Wonderful. Un autoregal d'aniversari. Fa temps tenia una tassa termo i va desaparèixer, segurament perquè me la devia deixar a l'antiga redacció on treballava. Aquesta, però, m'agrada molt més: manté molt millor la temperatura, és més lleugera, la goma del voltant és ideal per no cremar-se i, a més, m'encanta el disseny i els colors. I amb aquest missatge, qui es pot resistir? 

• Un accessori: els collarets de KISS Knowledge Is So Sexy (Dawanda). Darrerament tinc debilitat pels collarets, i estic una mica farta d'acabar lluint els mateixos que tothom porta de marques com H(and)M o similars. Així que regirant per Dawanda, que és una pàgina de venda de diferents artesans a l'estil Etsy, vaig topar-me amb les joies d'aquesta noia austríaca, sota la marca KISS Knowledge Is So Sexy. Em va costar decidir-me, però em vaig decantar pel mapa de Londres i per un tros de la partitura de Hey Jude, dels Beatles. A bon preu i enviament força ràpid.

• Una peça de roba: les bambes Skechers On the Go. Fa molt de temps vaig comprar-me unes bambes Skechers que encara aguanten impolutes, com si el pas del temps no els afectés, i que són imprescindibles a tots els meus viatges per comoditat i per impermeabilitat. Enguany tenia ganes d'unes bambes noves, i vaig trobar una nova edició de la marca, On the Go, que es caracteritzen per ser extraordinàriament còmodes i molt i molt lleugeres. Ideals per viatjar. Una de les claus que el viatge d'aquest estiu, a Bèlgica, hagi estat tan còmode per a mi han estat elles, companyes inseparables!

• Un artista: Jan Van Eyck. Des que viatgem amb la petita allò de preparar els viatges al mil·límetre s'ha acabat, i en el cas d'aquest estiu, que hem visitat Bèlgica, reconec que hi he anat una mica a cegues, ja que vaig treballar fins pràcticament dos dies abans de marxar i a un ritme força frenètic. Per això, cada nit quan revisava una mica per sobre el que volíem fer el dia següent, m'anava sorprenent amb els noms dels artistes que m'hi trobaria sense ni esperar-ho: Rubens a la Catedral d'Ambers, però sobretot Jan Van Eyck, al museu Groeningen de Bruges, i a la catedral de Gant. La visita al retaule del Xai Místic,  a aquesta darrera església, és un dels moments que més he disfrutat de la visió d'un quadre cara a cara. Podem dir que he tornat hipnotitzada pel color i detallisme de Van Eyck.

Van Eyck a Gant

Nobles y rebeldes (Jessica MItford)

Per fi arribo al darrer dels llibres llegits el 2014! No és que sigui un triomf arribar-hi al mes de juny, però com a mínim encara estem a la primera meitat de l'any 2015... L'honor de tancar la llista el té Nobles y Rebeldes, autobiografia escrita per una de les germanes Mitford, Jessica.

Les germanes Mitford solen aparèixer a diversos dels blogs que segueixo, sobretot per lectores aficionades a llibres similars als que a mi m'agraden i que també gaudeixen de Nancy Mitford, que és l'escriptora més prolífica de totes les germanes. Jo encara no he llegit res de Nancy Mitford (tot i que el darrer Sant Jordi em vaig fer amb un primer llibre seu per començar a descobrir-la), però quan el company va entrar a casa un dia amb aquesta edició en castellà de Jessica Mitford sabia que li acabaria robant. De fet, és una d'aquelles poques vegades en què ell compra un llibre que tinc clar que encaixa amb els meus gustos (cosa que passa molt poc sovint, ja que ens agraden coses molt diferents pel que fa a la literatura, tot i que algunes recomenacions creuades han acabat tenint èxit).

Jessica Mitford relata en aquesta obra tant la seva infància i joventut com la seva trajectòria amb el seu jove marit, un nebot de Winston Churchill amb qui es fuga a Estats Units. La història s'acaba quan tots dos se separen per la marxa d'ell a la Segona Guerra Mundial, on acabarà morint (no us desvetllo res, de fet s'explica a la introducció del llibre). Tots dos temes constitueixen dues parts ben diferenciades en l'obra, i que m'han deixat també sensacions molt oposades.

La primera part, en què descriu el curiosíssim ambient familiar dels Mitford, la relació entre les germanes (des de la comunista Jessica fins a tota una seguidora fidel del nazisme de Hitler!), els seus incidents casolans, etc., em va semblar molt i molt divertida, i és un dels motius pels quals tinc tantes ganes de llegir a Nancy Mitford, que es diu que precisament es va inspirar en aquesta etapa de la seva vida per escriure moltes de les seves novel·les. Amb una família del tot atípica, molt rica però també molt peculiar, les germanes creixen amb uns trets d'individualitat i forta personalitat sorprenents, com si gairebé semblessin la creació irreal d'un escriptor.

Per desgràcia, però, aquesta primera part es fa curta i aviat ens centrem en la història d'amor de Jessica i Esmond Romilly. Tots dos d'ideals fortament comunistes i de classe alta, he de dir que les seves peripècies, tot i no ser avorrides, per algú que és de classe baixa provoca un cert arrufament de nas. Sobretot per la forma en què és retratat Esmond, que, tot i ser protagonista d'una bonica història d'amor amb Jessica, no deixa de ser el típic nen esnob que juga a ser comunista i que ho resol tot amb eines de nen ric. I amb això no vull frivolitzar el compromís polític d'Esmond (que és total ja que mor lluitant contra el nazimse), però sí que moltes de les seves decisions a Estats Units em recorden molt a la forma d'actuar de qui ha tingut sempre la xarxa de rescat del compte corrent dels papes embolcallant-lo.

Malgrat tot, si sou aficionats al clan Mitford, o simplement voleu descobrir-les, aquesta novel·la és una molt bona introducció. Sobretot la seva primera part, no us decepcionarà, com tampoc el seu estil ple d'humor i molt amè de llegir.

Visita al Handmade Festival de Barcelona

Abans d'entrar en el que ha estat un veritable període fosc primaveral i pre-campanya electoral, en què pràcticament m'he convertit en un ésser format  90% aigua - 10% ibuprofeno, vaig tenir l'oportunitat de fer una escapada lúdica, sola, sense filla ni home, al Handmade Festival de Barcelona. Es tracta d'una fira que s'organitzava a Montjuïc dedicada al món del Do It Yourself (DIY), o el que és el mateix, les manualitats de tota la vida. Tenia moltes ganes de perdre'm entre els expositors, especialment entre els de l'apartat dedicat al món del fil, fer algun taller i passar un dia diferent.

Tot i que la fira em va resultar interessant i hi havia diversos expositors que van fer ofertes força temptadores (d'altres, en canvi, van inflar preus, cosa que simplement comparant amb el veí saltava a la vista); i tot i que diversos  professionals em van ajudar a aprendre coses noves sobre el misteriós món del trapillo o la cinta aplicada al ganxet, he de dir que en part em va decepcionar que no hi havia tants expositors dedicats al món del punt i el ganxet com m'esperava, i que l'espai, tot i ser gran i evitar la sensació d'aglomeració, va quedar un pèl desangelat, especialment a zones com l'Atelier (on es van fer els tallers) o l'àrea temàtica dedicada al Japó, que era de fet l'estrella de la programació. En tots dos casos, el contingut era boníssim, però l'espai no convidava gens a passejar. Si no m'hagués programat amb antel·lació el taller dubto que l'hagués fet, de tant poc temptador que resultava.

I dic aquestes crítiques perquè l'entrada a la fira no era especialment barata: a mi em va costar 9 euros, però a taquilla s'enfilava fins als 12 euros, i per aquesta entrada, un s'espera o bé preus més ajustats en tots els expositors i més varietat, o bé com a mínim un espai realment especial. Pel que he llegit, van millorar força respecte de l'any anterior, però encara els queda camí per recórrer.

Hi va haver d'altres coses, però, que sí que em van agradar:

• El taller de Summer Crochet amb LadyCrochet i MariaiPunt (a mi em va atendre aquesta darrera i un deu com a professora i persona), en què vaig fer aquesta bosseta amb cinta amb ganxet tunisià.

• Tot i que no vaig regirar gaire per la zona d'Scrapbooking (us asseguro que sóc un desastre si em poseu al mig de l'equació paper + tisores + pegament), em va encantar aquest estand dedicat a la washi tape.

• L'estand del programa de TV3 Ja t'ho faràs, que he seguit religiosament cada dissabte. Em va fer molta gràcia poder veure en persona alguna de les creacions que s'hi han fet. Llàstima que la masterclass del seu presentador, Rafel Vives, no la vaig poder veure.

• Les meves compres, és clar!!

Encara que sembli mentida, tenia força planificat el que volia i hi va haver poca improvisació. Un lot de trapillo de Trap-Art, una agulla de ganxet tunisià, un pack de cintes de EntreFilsiMadeixes amb la seva meravellosa tote bag de regal; uns cotons multicolors preciosos; tela de pissarra per poder fer una pissarra portàtil; i finalment el lot de regal de llanes Katia que donaven al CineKnitting (que combina cinema amb la possibilitat de fer punt o ganxet de forma simultània) i que inclou dues llanes multicolors precioses i unes agulles de punt, que ja estic aprenent a fer servir.

Així que tot i els peròs, crec que em costarà dir que no a repetir l'experiència de l'any vinent. M'agradaria, si tinc l'oportunitat, de comparar amb la fira Creativa, que es fa a la tardor a Barcelona, així que a veure si puc trobar un altre forat a l'agenda.

IMM III: Sant Jordi 2015

Sant Jordi sigui potser un dels dies més agobiants per comprar llibres, però el descompte i, sobretot, la llum especial de la diada, les parades de llibres (tot i que cada vegada prefereixo més endinsar-me dins de les llibreries per poder mirar més enllà dels títols mediàtics de torn) fan impossible resistir-se. En aquest repàs a les noves adquisicions literàries, però, s'hi han ajuntat també un parell de comandes a Amazon, així que el botí és especialment gran.

Començo pels llibres de la Diada de Sant Jordi. Aquest any m'he moderat i han estat tres, comptant-hi el que m'han regalat. I a la fotografia he afegit l'edició per a bebé d'Alícia al País de les Meravelles, de l'edició en català de la col·lecció britànica Baby Lit (a casa nostra, Mini Literatura, de Coco Books), que ha estat un regal per a la meva filla.

• Nosaltres, de David Nicholls. Aquest ha estat el meu regal de Sant Jordi, prèvia petició meva. D'aquest autor vaig llegir One Day  ja fa algun temps, i tot i que em va deixar sensacions enfrontades, m'ha cridat molt l'atenció aquesta nova novel·la, en què retrata la crisi d'un matrimoni a través d'un viatge per Europa. També és cert que les novetats nostrades enguany no em cridaven gaire l'atenció, així que he preferit anar sobre segur.
• The Cuckoo's Calling, de Robert Galbraith. Per qui no ho sàpiga, aquesta és la novel·la de detectius que va escriure sota pseudònim J.K. Rowling. Abans que es descobrís el secret (cosa que, per cert, va indignar força l'autora de Harry Potter), la novel·la havia aconseguit molt bones crítiques, molt millors que les de The Casual Vacancy, que encara he estat incapaç d'acabar. Ara que a Tarragona tenim fins i tot una petita llibreria anglesa, comprar llibres en anglès ja no és tant estrany.
• A la caza del amor, de Nancy Mitford. L'últim llibre que tinc pendent de comentar de l'any passat és de fet la biografia de les germanes Mitford escrita per una d'elles, Jessica Mitford. I la seva lectura em va recordar que havia llegit molt bons comentaris de les novel·les de Nancy, que és, de fet, l'escriptora de la família, i que s'inspira en part de les seves curioses vivències en les seves històries. 

 Fins aquí els llibres adoptat per Sant Jordi, però dies abans alguns altres llibres van trobar el seu camí cap a la meva bústia:

• El primer d'ells és Landline, de Rainbow Rowell. Aquesta autora nord-americana és molt apreciada, especialment entre els joves lectors, i té la facultat poc habitual de combinar la novel·la per a joves amb la d'adults, si és que de veritat hi ha diferència entre els dos gèneres. Crec que no puc demostrar millor les ganes que tenia de llegir alguna cosa d'aquesta autora que confessant-vos que ja porto mig llibre llegit. A Landline, Rowell parla també d'una crisi matrimonial a través d'un element surrealista: la protagonista, de sobte descobreix que pot trucar al passat i parlar amb el seu marit abans que es convertís en el seu promès. 

• Obro finalment el subapartat llibres de ganxet (estic passant una febre de ganxet força important) amb Around the Corner. Crochet Borders, de Edie Eckman. Es tracta d'un recopilatori de 150 vores per a projectes amb els colors com a protagonistes. Es considera un dels llibres bàsics en la biblioteca de tot aficionat al ganxet.
• I, finalment, una proposta curiosa: Austentatious Crochet, de Melissa Horozewski. Una original proposta que combina literatura i patrons de ganxet, tots ells inspirats en l'obra de Jane Austen, i amb noms que fins i tot fan referència a les obres de l'autora britànica. Tot i que ho vaig comprar forçada per la fórmula matemàtica irresistible de la suma de ganxet i de Jane Austen, he de dir que té dissenys força macos i que segurament acabaré posant-m'hi tan aviat com pugui.

Franny & Zooey (J.D. Salinger)

Un altre Salinger més a la llista de lectures, i una altra demostració de com d'increïble em sembla que aquí tan sols el coneguem per la seva obra més famosa (El vigilant en el camp de sègol) i sigui fins i tot complicat poder trobar alguna altra de les seves obres traduïdes al català i castellà.

Aquesta edició de Franny & Zooey em va seguir des de la llibreria Shakespeare & Company de París. Es tracta de dues històries breus, tot i que connectades de tal forma que pràcticament podrien considerar-se una única història. Totes dues converteixen dues situacions aparentment inofensives i quotidianes en tot un viatge interior als dos personatges que donen nom a l'obra, com una mena de monóleg interior sense arribar a ser-ho.

A la primera història, Franny, una jove universitària, és rebuda pel seu xicot al seu campus per passar el cap de setmana junts. Franny, però, arriba en plena crisi personal, desubicada d'on està i què està fent i sense trobar sentit a res del que l'envolta, i acaba monopolitzant la conversa fins a patir una veritable crisi nerviosa. Tot i que portada a l'extrem, Franny expressa molt bé el sentiment de pérdua que se sent en la joventut, i també d'adult. Com a història, resulta força inconnexa sense el seu complement Zooey, però al mateix temps l'estil, la forma de parlar de la noia, d'anar deixant en evidència tots els defectes del seu xicot... fan que sigui una història especialment entretinguda de llegir.

La segona història, Zooey, se centra en un dels germans de Franny. La jove es troba casa dels seus pares absolutament deprimida, i Zooey manté una conversa primer amb la seva mare i després amb la seva germana per tal d'intentar trobar-li una sortida. Aquí coneixem més detalls de la família de tots dos germans i del misteriós llibre amb què Fanny s'havia mostrat obsessionada en la història anterior. Les dues peces, al final, acaben encaixant com a puzzles per a donar-nos un missatge relativament optimista.

Tot plegat ens arriba a través de l'estil ineludiblement Salinger: diàleg, molt de diàleg, text directe, i aquella forma d'escriure que fa que les coses més quotidianes adquireixin uns tints de transcendència i a vegades de surrealisme, però que al mateix temps ens resulten esfereidorament reals.

Igual que ja vaig dir amb Nine Stories, Franny & Zooey és una novel·la que cal rescatar de l'oblit en què la tenim per aquestes terres i llegir-la. Salinger té moltíssimes coses que us encantaran descobrir més enllà de les peripècies de Holden Caulfield.

The Secret Diary of Lizzie Bennet (Bernie Su y Kate Rorick)

M'encanta que en el repàs a les lectures del 2014 s'hagin ajuntat dos llibres referits clarament a Jane Austen. Després de l'edició en castellà d'alguns dels escrits de joventut de Jane Austen, El Castillo de Lesley, que us vaig comentar l'altre dia, arriba el torn de la modernització de Pride and Prejudice, The Secret Diary of Lizzie Bennet, que no és més que la versió en llibre de la websèrie The Lizzie Bennet Diaries, de la qual ja us vaig parlar aquí i aquí.

La novel·la està escrita pel director, cocreador i principal guionista de la sèrie, Bernie Su, i una de les guionistes principals, Kate Rorick, i és bàsicament el traspàs al paper del vist a la websèrie, però prenent de forma més estructurada la revisió de la famosa novel·la de Jane Austen. Seguint, però, l'esquema d'un diari i, per tant, mantenint la primera persona dels vlogs de Lizzie Bennet, el format llibre permet aturar-se en escenes que el format de vlog feien més complicades: és el cas de les escenes de la boda en què Lizzie coneix a Darcy, la carta que Darcy li escriu després de la seva desastrosa primera declaració, o altres detalls sobre la relació de Jane i Bing Lee, la situació econòmica de la família Bennet, i altres curiositats.

L'estil d'aquest llibre no és, però, el que acostumo a llegir, i per la part dolenta hi pesa que no deixa de ser un guió amb format de novel·la, i que molt sovint es té la impressió d'estar llegint el que Lizzie Bennet senzillament diu en pantalla en algun dels seus capítols. Que està bé, però de vegades es troba a faltar una mica més d'introspecció, ja que un diari secret, com resa el títol, sigui segurament l'espai per aquest tipus de reflexions, no? També em va decepcionar moltíssim que les escenes pivotals amb Darcy siguin transcripcions del vist al capítol (i no és una figura retòrica, directament ho són, tal i com reconeix la protagonista que no vol entrar a descriure-ho).

D'altra banda, com a bona fanàtica de The Lizzie Bennet Diaries, el llibre em va permetre allargar l'experiència de la websèrie i transmetre'm bona part del bon rotllo que em va oferir la seva versió de Youtube. Em va agradar conèixer detalls que a la websèrie directament no es tracten, i vaig trobar encertat que el to del text encaixi a la perfecció amb l'exhibit pels actors durant els capítols. Vaja, que aquesta novel·la podria haver estat una cosa molt desastrosa, i tot i que es dirigeix bàsicament a un públic fanàtic de la websèrie, també pot ser llegit com una modernització de Jane Austen sense necessitat d'haver vist els vídeos, i que segurament resultarà molt més decent que moltes altres seqüeles, modernitzacions i adaptacions literàries que corren pel món.

Nota a banda, però, per a l'excel·lent campanya de promoció que Pemberley Digital va fer del llençament de la novel·la i que va convertir en una necessitat per a molts la seva compra. Van filtrar capítols pivotals per l'aportació de material nou que suposaven, i fins i tot van publicar dos vídeos extres de la sèrie en què ens desvetllaven on estaven Lizzie i Darcy un any després.

Així que, recomanable si us va agradar la sèrie, si no la coneixeu, potser el millor que podeu fer és veure-la i, si després teniu ganes de més, llegir-vos el llibre com a complement.

Enamorada... del meu Kindle

Ja fa força temps que em vaig passar al cantó "fosc" de la lectura electrònica quan em vaig comprar un Sony Reader que m'ha acompanyat força aquests darrers anys. Tot i les limitacions d'aquest model (no tenir un carregador de corrent, la bateria durava cada cop menys i el sistema tenia alguns problemes de lentitud), m'ha estat molt útil per rescatar clàssics en versió anglesa i també per acompanyar-me en moments en què m'era impossible fer servir les dues mans per llegir (sobretot els primers mesos de ser mare).

Ja feia temps, però, que tenia moltes ganes de passar-me al Kindle, i el fet que la bateria del meu Sony no aguantés ja ni un quart de llibre sense necessitar una recàrrega em va decidir a fer el pas. Especialment després que ara fa un any li vaig comprar un a ma mare (pel qual, per cert, ara mon pare i ella es barallen els dies que estan junts a casa!). Com que ella va fer de cangur fins el primer any de la peque, li vaig regalar com a acompanyant en les llargues hores de tren que l'esperaven, i sóc la seva subministradora oficial de llibres (inclosos els Harry Potter als quals ara està súper enganxada... pobra, l'altra dia va acabar Harry Potter i el Calze de Foc i la dona estava desfeta...).

Així que, aprofitant el final del període d'exàmens a la UNED el passat trimestre, un moment que sempre és bo per autoregalar-se alguna cosa a canvi de tantes setmanes d'esforç, vaig encarregar el meu Kindle amb la seva preciosa funda lila. I des de llavors, és el company inseparable de la meva bossa i de la meva tauleta de nit. M'encanta la seva rapidesa per passar planes, la possibilitat d'enviar documents via wifi sense necessitat de cap cable, que el pugui carregar amb el carregador del meu teléfon i tablet, i que em permeti subratllar frases, buscar paraules al diccionari... En definitiva, tot un munt de possibilitats que el meu pobre Sony, que va quedar antiquat ben ràpid, no podia oferir.

Tant m'ha acompanyat el meu Kindle aquestes setmanes que no  m'he pogut resistir a posar-li nom. Així que us presento a Jess. Sí, per Jess Mariano de Gilmore Girls.

Ho sento, no em vaig poder resistir.

El Castillo de Lesley (Jane Austen)

Una de les meves assignatures pendents pel que fa a l'obra de Jane Austen és endinsar-me en el món dels seus escrits juvenils, la coneguda en el terme britànic de Juvenilia. I tot i que tinc la gran i definitiva col·lecció d'aquestes petites obres en versió anglesa preparades al meu llibre electrònic per fer una lectura total, el passat Sant Jordi no em vaig poder resistir a aquesta petita i modesta edició de l'editorial Funambulista en què recull deu obres de joventut de l'autora anglesa. Entre elles, la que dóna nom a l'obra, El Castillo de Lesley.


En primer lloc, he de dir que es fa molt difícil fer un comentari d'aquest llibre. Potser perquè no el vaig llegir en el moment més reposat de la meva vida, però sobretot perquè es tracta sovint d'obres inacabades, de petits assajos del que més endavant seria capaç de formular a les seves novel·les de maduresa. I tot i l'extrema joventut amb què escriu moltes de les seves obres (sí, és d'aquelles lectures que et fa recapacitar què has fet amb el teu temps si de veritat vols arribar a ser l'escriptora que somiaves de petita ser veient el paral·lelisme amb la vida d'Austen), ja s'hi veuen sobretot clares traces d'aquella ironia que tant m'agrada de les seves grans novel·les i que va anar aprenent a dominar com ningú.

Algunes de les històries aquí unides estan inacabades. La majoria són de tipus epistolar (Sense & Sensibility, que va ser la primera obra publicada de l'autora, de fet tenia originalment aquest format, i altres obres menors com Lady Susan segueixen aquest esquema), d'altres són especialment divertides, com la seva inacabada Història d'Anglaterra, i d'altres tot just es queden a mitges quan comencen a interessar-te. Hi ha un punt de dramatisme (també des de la perspectiva romàntica) exagerat en moltes de les històries, cosa normal tenint en compte l'edat d'Austen quan les va escriure (parleu de matisos a una adolescent, per molt que visqui a finals del segle XVIII).

Més que sobre els textos en si, aquesta obra m'ha fet reflexionar sobre què pensaria Austen si sapiguès que en ple segle XXI llegim els seus escrits de divertimento quan era poc més que una nena. Us imagineu les vostres històries escrites a l'institut estudiades a les facultats de literatura d'aquí 200 anys?? (jo em moriria, perquè tinc alguna història d'aquella època que si sapiguès on la vaig guardar, correria a cremar-la). Amb una producció breu i moltes de les seves cartes cremades per la seva germana a la mort de l'autora, és inevitable que els erudits, les editorials i els fans d'Austen llegim religiosament aquestes històries per satisfer les nostres ganes de més, però tot plegat em fa pensar que si l'autora ho hagués sapigut, segurament hauria destruït les llibretes les guardava.

Reflexions personals a banda, i tot i que no hagi estat un llibre del que es gaudeixi especialment llegir-lo, és un exercici interessant per conéixer d'on ve el geni d'Austen i recordar-nos que tot ofici, per molt artístic que sigui, no millora sense el principi de la pràctica. Però millor guardar la pràctica amb discreció i fora de l'abast dels editors, que mai se sap...

El meu tros de mapa per la #BlogosferaTGN

Tal i com ja vaig fer l'any passat, enguany torno a sumar-me al projecte de la #BlogosferaTGN impulsat per Tarragona Cultura, i ho faig posant les meves tres modestes engrunes en el projecte 3.0 de mapa virtual de llocs de la ciutat que està previst que anem completant, setmana a setmana, un total de 27 bloggers tarragonins. Ho faig amb tota la humilitat d'algú que no és més que una tarragonina d'adopció des de fa ja gairebé nou anys i que encara, avui en dia, continua descobrint coses de la seva ciutat i replantejant-se de velles. Aquests són, però, els tres llocs que fan una mica més agradable la meva vida a Tarragona, retratats amb l'ajuda de la càmera de la community manager de Tarragona Cultura, Laia Marín, que ha fet aquestes imatges tan maques que acompanyen el post d'avui.

Començo parlant de patrimoni, i d'un dels meus miradors preferits de la ciutat. El terrat dalt de tot de la Torre del Pretori. Per mi, és el punt on, si mai se m'oblida, atabalada per altres trifulques, puc recordar-me a mi mateixa que sóc una privilegiada per poder viure aquí. Evidentment, no hi pujo molt habitualment, però sí que procuro que sigui una visita ineludible quan li ensenyo la ciutat a gent de fora. I sempre que hi penso em ve a la ment quan vaig dur-hi un petit grup de companys de la Facultat d'Història de la UNED i s'hi van quedar meravellats. Recordo que hi vam estar gairebé una hora mirant la ciutat, gaudint de la llum, simplement parlant i deixant que la bellesa de tot plegat ens envaís. Suposo que la plena felicitat és moments com aquest.

Per la segona elecció, us faré abans una confessió: quan l'equip de Tarragona Cultura ens va detallar el projecte BlogosferaTGN 3.0 i vaig començar a fer llistes mentals, tan sols em venien al cap pastisseries. Evidentment, vaig haver de passar-hi una mica d'autocensura, o qui arribi a aquest racó de món pensarà que sóc una morta de gana! Em quedo amb un únic lloc on, si voleu fer-me feliç, podeu dur-me quan vulgueu a esmorzar o berenar. Es tracta de la Cocotte, un local relativament recent a la Part Alta de Tarragona, mig amagat dels carrers de pas més habitual, i on us asseguro que es cuinen uns pastissos que poden millorar fins i tot el dia més gris de la vostra vida. Però el factor que de veritat m'ha fet decantar-me per incloure aquest local (on també podeu tastar els seus sucs multifruites, la seva boníssima llimonada casolana, àpats salats, etc) és que són de les poques cafeteries de la ciutat que pensen en les famílies amb nens. I no sols perquè tenen trona pels més menuts, sinó també perquè tenen a la vostra disposició tot un seguit de joguines que permeten que sortir a berenar en família o quedar amb amics a fer un mos sigui una experiència agradable per tots.

Finalment, us animo a deixar la Part Alta de Tarragona i venir fins al que seria el meu barri, al carrer Lleida, a la botiga Vetes i Fils. Si entenem la cultura com allò que ens fa la vida més agradable, llavors per a mi el ganxet seria més aviat alta cultura. Amb una vida laboral estressant,  però en què també hi ha moltes esperes que desesperen a més d'un, i la dificultat d'apagar el cervell un cop acabada la jornada laboral i descansar de veritat (o el que em deixi la meva petita), per a mi el ganxet s'ha convertit en un instrument de supervivència. I  quan un es converteix en ganxet-addicta, el paradís és qualsevol lloc on trobi una prestatgeria plena de llanes. A Vetes i Fils ho tenen, amb una gran varietat de marques, colors i bona qualitat. Però d'elles m'agrada sobretot com sempre em deixen al meu aire tocar les llanes, mirar colors, fins i tot apropar-me-les a la cara perquè vull fer una bufanda i necessito saber si aquesta llana pica... Us asseguro que aquesta flexibilitat i comprensió cap als teixidors no és compartida per tots els locals (tinc gravada a foc a la memòria una botiga de Reus que millor no mencionar on al costat de les llanes hi ha el cartell de "prohibit tocar"). Però, quan he tingut problemes o he necessitat consell, allà han estat també les dependentes per ajudar-me. A Vetes i Fils no sols trobareu llanes, sinó materials per moltes altres técniques com el patchwork, o productes de merceria de tota la vida en un embolcall més modern. I tot i que jo no n'he pogut gaudir mai, també fan cursos per si voleu aprendre i passar-vos al costat fosc de les agulles...

I com a bona llista, també en aquesta hi ha un epíleg. Suposo que més d'un s'haurà sorprès que, un blog de llibres, no hagi parlat de llibres en el seu trosset de mapa de la ciutat. Que em perdonin les llibreries tarragonines i la Biblioteca (de qui ja us vaig parlar l'any passat). Tot i això, si entreu al blog de Tarragona Cultura, podreu veure el petit epíleg (o pròleg, segons com es miri) d'aquest post en què sí que us faig alguna referència al món literari.

De nou, moltes gràcies a Tarragona Cultura per pensar en mi i permetre'm formar part d'aquest projecte, i si us ha agradat, us animo a seguir el projecte Blogosfera 3.0. setmana a setmana.

Els ambaixadors (Albert Villaró)

La literatura catalana apareix poc en aquest blog, bàsicament perquè en els darrers anys no n'he llegit gaire. El que no vol dir que hi tingui res en contra i, de fet, autors com Mercè Rodoreda es troben entre els meus favorits. I fins i tot en els darrers mesos alguns llibres escrits en català que han entrat a casa via el cohabitant (molt més aficionat a la pràctica a la literatura catalana que no pas jo) es troben virtualment a la meva pila de llibres pendents de llegir, després de la seva recomanació personal.

Els ambaixadors de l'escriptor andorrà Albert Villaró podríem dir que ha estat una excepció. L'obra, que va rebre el Premi Josep Pla 2014, va entrar a casa via compra compulsiva de Sant Jordi i a través de la poc habitual via de refiar-me d'una de les recomanacions mediàtiques per al dia del llibre i la rosa. Però què us he de dir, la premisa d'aquesta novel·la és difícil de resistir: què hagués passat si el 1934, durant els Fets d'Octubre, Catalunya hagués reeixit la declaració d'independència i s'hagués convertit realment en un Estat independent? No busco gaires temes polítics en el meu temps lliure, però aquest tipus de propostes sempre em piquen la curiositat.

Amb la base narrativa d'una novel·la clàssica d'espies i d'intriga, Villaró investiga allò de l'efecte papallona o la teoria del caos sobre els esdeveniments històrics. És a dir, com un simple canvi en una seqüència de fets pot desembocar en altres modificacions, fins i tot en fets que semblaven, a priori, independents de l'original.

Tot comença per l'escena que ho capgira tot: la de la persona encarregada de manar la repressió dels Fets d'Octubre que, just abans de signar el decret fent-ho possible, té una visió de futur i se n'adona de les conseqüències que això comportarà, especialment amb la dictadura de Francisco Franco. Davant d'aquesta revelació, decideix no reprimir la protesta. Aquest simple canvi, fa caure com si fossin fitxes de dominó tots els esdeveniments històrics que coneixem, desembocant en un 1949 (l'any en què se situa l'acció) en què no sols Catalunya és independent, sinó que Trotsky és president de l'URSS, la  bomba nuclear va caure sobre Berlín i  a Espanya governa el dictador Sanjurjo.

Enmig d'aquest context, la trama se centra en el rescat del principal espia de l'estat català, mossèn Farràs (exiliat a Andorra), per tal d'enviar-lo a Madrid a reconstruir la xarxa d'espionatge a Espanya i mirar de descobrir la greu amenaça per a la supervivència de la independència catalana que hi preparen.

Estem davant, per tant, d'una novel·la que podeu llegir en dos nivells: com a novel·la d'intriga o com a novel·la de curiositat històrica. Evidentment, la suma funciona bé i resulta una història que, tot i ser llarga, és llegeix amb facilitat (també gràcies a l'estil directe de l'autor i la seva capacitat per dosificar la informació) i resulta entretinguda. Però el fonament on això se sustenta és sobretot en l'anècdota de la seva premissa d'història-ficció: la curiositat per anar descobrint els detalls d'aquest discórrer paral·lel de la història (que té un epíleg força interessant al final amb un recull biogràfic dels principals personatges d'aquesta dimensió paral·lela de la història), la seva dosificació, la diversió de retrobar-se personatges célebres (com Josep Pla o Andreu Nin) i veure com Villaró els reinterpreta i els dóna nova vida... Nova vida que, per cert, els redimeix. Josep Pla és probablement un dels millors personatges del llibre, divertit, irònic, àgil i valent espia per la causa catalana, quan en realitat no sé si seria divertit i irònic (que potser sí), però tots sabem què les seves lleialtats a l'hora d'espiar requeien més aviat en la banda contrària...

La cama que per mi queda més feble és la de la trama  narrativa principal, la història d'intriga i espionatge. Un cop es desvetlla el misteri que centra tota l'operació (i que tampoc resulta cap gran sorpresa), vaig trobar que la història es resolia de forma ràpida, precipitada i amb massa recurs al mecanisme del deus ex machina. No acostumo a llegir novel·les d'aquest gènere i, per tant, desconec si aquests trets són habituals o no de les novel·les d'aquest tipus, però sí que amb el que havia disfrutat de tot el plantejament de la novel·la, em va deixar insatisfeta que la resolució no estigués a l'alçada.

En qualsevol cas, Els ambaixadors és una novel·la recomanable per passar una bona estona i, si especialment us agrada la història, us resultarà un divertimento interessant. Si no us agraden les trames resoltes amb elements de telefilm o de producte hollywoodià, prengueu alguna reserva. Segurament alguns dels diàlegs de Josep Pla us ho compensarà, però quedeu avisats.

La biblioteca más famosa del mundo (Jeremy Mercer)

Posant-me al dia amb les lectures del 2014, arriba el que va ser el meu regal de Sant Jordi: la novel·la autobiogràfica escrita pel periodista canadenc Jeremy Mercer sobre una de les meves llibreries preferides, Shakespeare and Company de París. Obra traduïda al castellà amb l'obvi títol de La biblioteca más famosa del mundo, però que en la versió original anglesa té el molt més suggerent Time was Soft There.

De Shakespeare and Company n'he parlat un parell de vegades al blog (aquí i aquí), de com en la meva primera visita vaig tenir aquell sentiment de voler que tiressin les meves cendres entre aquells passadissos plens fins al sostre de llibres, o de com, embarassada de la meva filla, vaig tenir un d'aquells moments de comunicació intrauterina mentre fullejava un exemplar de Where the Wild Things Are que, evidentment, ara guardem com un tresor a casa, amb el segell ineludible de la llibreria a la primera pàgina. L'establiment, però, és molt més que una immensa llibreria dedicada a la literatura en anglès, i ara plena de turistes: hi ha darrere tota la vocació política del seu creador i ressurrector del projecte original que es va veure trencat per la Segona Guerra Mundial, George Whitman, i la seva constitució com a refugi per a aspirants a escriptor, encara ara en ple segle XXI.

En Jeremy, que és periodista dedicat als successos, acaba havent de fugir del seu país després d'una amenaça d'una antiga font (nota al peu de pàgina: mai falteu al respecte a una font confidencial, i menys si treballeu a la secció de sucessos!). I acaba anant a parar a París on, després de molts tombs i quedar pràcticament indigent, acaba sent un dels acollits a la planta de dalt de Shakespeare andCompany. A partir d'aquí, Mercer relata la seva experiència a la llibreria, la convivència amb els altres aspirants a escriptor (que inclouen més d'una pinzellada de personatges excèntrics), i, sobretot, un retrat del seu propietari i de la seva lluita per mantenir viva la llibreria i el seu projecte social i polític associat tot i un context (especialment immobiliari) en contra.

Probablement la novel·la no sigui la millor escrita de la història, pecant molt sovint de l'excés d'estil periodístic, i alguna que altra escena m'ha fet repensar si va ser sensat seure en un dels bancs que es van servir com a llits per a aspirants a escriptors al pis de dalt de llibreria. Però, sobretot, és un document interessantíssim sobre la història de l'establiment i sobre l'esperit que la intenta sustentar. Malgrat que si us apropeu a Shakespeare and Company us pot semblar poc més que un atractiu per a turistes i una llibreria massificada (puc confirmar que molts entren guia en mà, es queden a la porta i com a molt compren una postal) i malgrat que el seu esperit inicial hagi anat quedant desdibuixat i desfasat, crec que entre les seves sales amagades, aquelles per les quals a dures penes pots passar, s'hi troben restes d'aquest romanticisme contracorrent que Jeremy Mercer explica al llibre.

Potser a la seva novel·la hi afegeix alguns elements que no van ser realment així, o que són exagerats o simplement hilvanats amb una mica de manipulació narrativa, però el cert és que pràcticament tota la història la podem imaginar sota les quatre parets de Shakespeare and Company. I que duri per molts anys.

IMM II: Edició Nadal 2014

Tornem amb els llibres que han entrat a casa aquestes darreres setmanes, tot i que en aquest cas no via bústia literalment, sinó a través d'aquesta petita porta d'entrada que hi ha sota l'arbre de Nadal. Tres noves incorporacions totes elles vingudes de la mà de Santa Claus, i un petit complement literari de la mà dels Reis Mags.

• Cartas de Jane Austen. Sí, tinc aquest mateix llibre en una edició força completa en anglès que vaig comprar al centre dedicat a l'autora a Bath (Anglaterra) fa uns quants anys. Però tot i que no me'n penedeixo de tenir-lo com a obra de referència, em resulta complicat seguir les cartes en anglès, en una edició que respecta tant l'estil original que no hi apareix ni un míser punt i apart (llavors s'escrivien les cartes totes seguides per aprofitar al màxim el paper i no haver de pagar més per elles). Així que aquest any m'he rendit a l'evidència i em vaig demanar la tampoc gens menyspreable edició de les cartes en castellà d'editorial dÉpoca, molt més fàcilment digerible que la meva en anglès. Nova incorporació a la prestatgeria Jane Austen que corre el perill de desbordar-se i ocupar-ne dues...
• The Catcher in the Rye, de J.D. Salinger. Sí, estic obsessionada amb Salinger i no em dol confessar-ho. Tant que tot i que aquest llibre ja el tinc en castellà (de fet, és del meu germà i li vaig robar vilment... però vaja, tampoc no l'ha trobat a faltar!), tenia moltes ganes de tenir la novel·la més coneguda de l'autor nord-americà en el seu idioma original. Ja només em falta un llibre per completar la meva col·lecció Salinger en anglès!
• Howl, Kaddish and Other Poems d'Allen Ginsberg. No sóc gaire de poesia, però la curiositat que em provoca la generació Beat està per damunt de les meves reticències. I, en tot cas, el poema que es considera pedra angular del moviment literari nord-americà té molt poc de líric, si ens posem a filar prim. 

I el complement literari que no pot faltar, els punts de llibres. Per Reis vaig tenir la gran sorpresa de rebre l'original Pack para Chicas Molonas que distribueix Oh My Cool i que està dedicat a objectes dissenyats pels britànics Noodoll. Entre ells, aquests punts de llibres adorables. Qui es pot resistir a llegir amb ells traient el nas pels meus llibres?