Los Miserables (per fi!)

M'ha costat anys, però per fi he aconseguit veure un muntatge dels Miserables, i us puc assegurar que el resultat no m'ha decebut gens. Quan vaig anar a Londres ara farà uns cinc anys, me'n recordo d'estar davant del teatre on la feien (poc després crec que la van retirar de la cartellera del West End, tot i que ara ha retornat en la nova versió en motiu del 25è aniversari) i pensar resignada que un altre cop no podria ser. Més que res perquè el meu acompanyant, quan discutíem quin musical podríem anar a veure, em va vetar els Miserables perquè considerava que li seria massa complicat seguir la història. Jo vaig discrepar, però no hi va haver acord.

Per més irritació, aquest és un muntatge que s'ha rumorejat eternament que vindria als teatres de Barcelona. La més sonada (i decepcionant per mi) va ser quan es va anunciar la reconversió del Palau d'Esports en el Barcelona Teatre Musical i la seva inauguració amb els Miserables. Que al final no va poder ser, i la van substituir amb una versió de Notre-dame de París que fins i tot em fa mandra recordar.

Així que quan vaig sentir que Els Miserables tornaven a Madrid ( i dic tornaven perquè hi va haver muntatge mig llegendari allà en aquella època en què jo era massa petita per saber què eren els musicals), sabia que aquesta seria la meva. I per fi ho va ser. Amb tot aquest historial, ara fa tot just set dies quan vam seure en les nostres butaques i mentre s'apagaven les llums al Lope de Vega de Madrid i li tararejava a J. la música de l'obertura , gairebé no em podia creure que estava allà. I quan efectivament l'orquestra va tocar (amb moltíssima més fortuna de la que tenia jo amb el meu tarareig d'aficionada) les mateixes notes, se'm va posar la pell de gallina.

Aquesta emoció en els primers segons va ser només un preludi d'una de les obres de teatre que més he disfrutat dels darrers anys. Probablement l'acabi col·locant a un nivell proper d'aquell muntatge de Rent que vaig anar a veure dos cops a Barcelona quan encara estudiava a l'institut i que va marcar un abans i un després en la meva vida. No dono cap exclusiva si dic que l'obra és esplèndida: té una llarga trajectòria a Londres, Broadway i, evidentment, París (els autors, Boublil i Schönberg, són francesos, i l'obra es va estrenar originàriament a França), és un dels musicals més longeus i les seves cançons estrelles són arxiconegudes (el I Dreamed a Dream és probablement el cas més paradigmàtic darrerament gràcies a Susan Boyle, tot i que jo sempre he preferit On my Own).

Precisament, quan vaig a veure una obra de teatre amb unes expectatives tan altes és difícil que m'acabi sorprenent, i, tot i que he sentit unes quantes desenes de cops el disc del concert del desè aniversari del muntatge a Londres (amb el dream cast amb noms com Patti Lupone, Michael Ball o Lea Salonga), les comparacions aquell dia es van quedar a casa. Perquè una de les claus d'aquest muntatge és que els actors canten i actuen a un nivell altíssim, i, tot i que, evidentment, no tothom pot cantar com la Lupone, n'hi ha alguns que s'apropen molt al nivell. És el cas d'Ignasi Vidal, que interpreta al dolent de l'obra (l'oficial Javert), i a qui he seguit des de l'època en què encara es feia dir Nacho Vidal (nom artístic que va canviar per confusions òbvies amb un altre Nacho Vidal que no es dedica precisament als musicals) i que crec, sincerament, que en aquesta obra fa una de les millors interpretacions que he vist mai. Perquè a mi les cançons de Javert al disc no em criden gaire, però al Lope de Vega no podia deixar de desitjar fervorosament que li arribés al torn.

Pel que fa al protagonista (el dificílissim paper de Jean Valjean, que sembla que acabi totes les cançons amb un agut impossible), no vam poder veure a l'actor titular (Gerónimo Rauch, de qui he vist vídeos de Jesucristo Superstar que em semblen espectaculars), sinó a un dels seus covers, i tot i que eren correctes, imagino que amb el titular el resultat deu ser encara millor.

L'anècdota la poso al personatge del revolucinari Enjolras, que interpreta el Daniel Diges, famós per la seva participació a Eurovision (acompanyat de Jimmy Jump, per cert). Nosaltres teníem localitats a l'amfiteatre (que, per qui no ha estat mai al Lope de Vega, deu ser un dels amfiteatres amb un índex d'inclinació més alts dels teatres del món, perquè a mi fins i tot em va fer venir vertigen), així que, tot i que l'obra es veia perfectament, els detalls de la cara dels actors no els captàvem. I, tot i així, a mig primer acte em va començar a semblar que el rosset aquest devia ser el Diges (no havia mirat el repartiment, i els programes els havies de pagar i no n'havíem agafat cap), i li vaig comentar a J., que em va mirar com si m'hagués tornat boja. Així que en el descans li vaig fer anar a comprar-me el programa per demostrar-li que, efectivament, Enjolras l'interpretava el Diges. I he de dir que ho fa tan bé que un s'oblida completament d'etiquetar-lo com a cantant d'Eurovisió.

Després de tants elogis (us asseguro que la productora no em paga...), us deixo un parell de vídeos que he trobat pel You Tube de la producció. Primer la cançó coral que tanca el primer acte (i que, curiositat, va ser emprada per Bill Clinton en una campanya presidencial), One Day More:


I ara un altre dels temes que més m'agraden,  Empty Chairs on Empty Tables, del tram final del segon acte:

Un cap de setmana a Madrid

Feia temps que teníem planejat de passar un cap de setmana a Madrid amb l'objectiu principal de veure la versió dels Miserables que s'hi està representant. A diferència d'altres obres musicals que, tot i dir-ho moltes vegades, ens van acabar passant de llarg (Jesucrist Superstar és una de les que més em dol), aquest cop sí  que vam poder passar dels plans a l'acció i el passat cap de setmana, aprofitant els meus primers dies lliure d'exàmens, vam agafar l'AVE i cap a la capital!

La veritat és que em fa una mica de vergonya reconèixer que, en tota la meva vida, tan sols havia estat dos cops a Madrid. I això tot i que és una ciutat que m'agrada i que, amb l'AVE, la tinc a menys de tres hores (tot i que el preu del bitllet ho compliqui una mica tot plegat). Per això, tenia especials ganes també de passar uns dies desconnectant a la ciutat. Per cert, us aviso que les fotos que posaré les vaig fer amb el meu mòbil, així que la qualitat no és gaire bona.

Tot i que el nostre hotel ens va desencisar una mica (pagar per un tres estrelles i acabar en una habitació pròpia d'una pensió ben decorada), tenia l'avantatge d'estar molt a prop de tot: a cinc minuts de la Puerta del Sol, a cinc minuts de la Plaza Mayor i a cinc minuts també de Callao, a la Gran Via. Com que vam arribar divendres al vespre, la primera nit la vam dedicar a saludar la Puerta del Sol i caminar per la Gran Via (on vam anar a recollir les entrades pel teatre, on hi anàvem dissabte), abans d'anar a sopar al restaurant Wagaboo, que havíem reservat a prop de la Plaza Colón. Havia vist algun comentari per internet d'aquest restaurant i em feia força gràcia provar-ho, a més que no semblava gaire car. A més que deixaven reservar còmodament per internet. Ens va agradar força el local i ens vam inflar a menjar amb un menú degustació on barrejaven menjar italià, americà, asiàtic i no sé d'on més. Molt curiós i força bo.

Al dia següent els nostres plans van quedar una mica alterats pel mal temps: es va passar tot el dia plovent sense descans, així que ens va tocar buscar refugi als museus per evitar acabar xops i de malhumorats. Vam començar pel Museu Arqueològic Nacional, que jo tenia moltes ganes de veure. El museu està teòricament tancat per obres, però sí que es pot visitar l'exposició Tesoros, on es concentren les peces imprescindibles de la col·lecció. Per qui no ho sàpiga, em refereixo a la Dama d'Elx i la Dama de Baza, al tresor de Guarrazar de l'art visigot, al cèrvol de Medina Azahara a Còrdoba, a una col·lecció esplèndida de ceràmica grega, i a moltes altres coses que als estudiants d'Història de l'Art ens interessen un munt i a la resta dels mortals potser els cansen una mica. Per això, el contratemps que només poguéssim veure aquesta exposició va servir perquè el meu acompanyant no acabés avorrit de peces i també s'ho passés  bé. Potser no es va quedar tan hipnotitzat com jo amb la Dama d'Elx (a la qual no podia deixar de mirar!), però com a mínim no el vaig torturar excessivament.

En sortir de l'arqueològic, i com continuava plovent amb força, vam decidir anar a passar la tarda al Prado i, aprofitant la incorporació de la cafeteria (si no m'equivoco, diria que abans de l'ampliació amb l'edifici dels Jerónimos aquella cafeteria no estava allà), vam dinar també al museu. Us podeu imaginar que visitar el Prado és per mi com pujar una estoneta al Paradís, igual que em passa en qualsevol d'aquests grans museus, i trobo que amb la nova ampliació ha guanyat moltíssim. Però com que sóc una dona també de costums, sempre em quedo amb la col·lecció d'obres de Velázquez, i, sobretot, de Goya, a qui encara has d'anar perseguint per les diferents plantes del museu (i això no desorienta els turistes? no seria millor posar tot Goya en una mateixa planta i traslladar la resta?).

Després de quatre hores de museu (de tant en tant també vaig seure per descansar de quadres), vam tornar cap a l'hotel per preparar-nos per al teatre (tot i que l'obra la comentaré en un proper post). En sortir del teatre, vam decidir anar a prendre alguna cosa pels voltants de la Plaza España, i vam acabar dins d'un bar-cafeteria molt agradable, amb un gat al cartell, i on ens van servir allò que als catalans tant ens sorprèn: una tapa gratuïta amb la beguda. Que, per cert, em va venir de perles perquè tenia força gana després de les tres hores de teatre i del poquet que havíem menjat abans de l'obra. Fins i tot em vaig sentir com en aquell capítol de la sèrie de TV3 Plats Bruts, en què un dels protagonistes decidia abandonar Catalunya i fer-se madrileny perquè alla les tapes eren gratis.

Al matí següent, el dia de la nostra tornada, el temps a Madrid es va llevar força millor. Fins i tot a estones va sortir el sol. Vam aprofitar per anar a voltar una bona estona per la gegantina Fnac de Callao (i reconec que vaig pecar molt i em vaig comprar una funda nova per l'e-reader, un llibre de reposteria i el llibre Shakespeare de Bill Bryson). Després, amb els peus ja cansats, vam anar a treure el nas per la Plaza Mayor, que estava repleta de gent que aprofitava el bon temps.

Tot seguit, un tomb per la Latina, dinar a un local del barri, i de nou cap a Atocha a agafar l'AVE. Un viatge llampec, en definitiva, però que ens va servir per desconnectar i recuperar forces de cara al retorn a la feina i al segon semestre de la universitat, amb el qual ja estic batallant. Molt aviat, el post sobre la perla del cap de setmana: Los Miserables al teatre Lope de Vega.

Sunset Park (Paul Auster)

És gairebé costum a casa que cada llibre nou que treu Paul Auster arriba directament a les nostres prestatgeries. Així que aquest Nadal li va tocar el torn a la seva darrera novel·la, Sunset Park, que no va haver d'esperar gaire per passar de la llista d'espera a la tauleta de nit, on tradicionalment esperen les lectures que tinc a mitges.

He de dir que tenia molt bones expectatives d'aquest llibre, ja que havia llegit comentaris molt positius per internet i que subratllaven que, per fi, Paul Auster tornava a ser Paul Auster en una novel·la. Així que m'ho vaig agafar amb ganes, tot i que reconec que alguns dels seus darrers llibres (Un home a les fosques, Brooklyn Follies) a mi m'han agradat força. De fet, és que jo a l'Auster "clàssic" el tinc força abandonat, i només he llegit la Trilogia de Nova York i El Palacio de la Luna (aquesta darrera allà quan estudiava BUP), així que tampoc tinc un bagatge gaire gran amb què comparar.

Ho dic perquè he de discrepar amb les opinions majoritàries sobre el llibre. M'ha agradat, sí, i es llegeix fàcilment i entra bé, sí, però no m'ha entusiasmat. Molt menys que altres obres recents, i, per acabar d'arrodonir-ho, em comença a cansar ja que Auster es dediqui a publicar novel·letes curtes (més curtes que els relats de la Trilogia de Nova York) i ens les vengui (sobretot les editorials) com a novel·les.

A banda d'això, hi ha coses de Sunset Park que sí que m'han semblat positives. Com la voluntat de plasmar els efectes de la crisi actual en els joves, la seva desorientació afegida a una crisi existencial, aquí exemplificada a través d'un esdeveniment traumàtic durant la infància. M'ha agradat com plasma aquestes sensacions a través de les generacions, i com l'art s'acaba convertint en un refugi davant d'aquests temps tan convulsos. Curiós, igual que l'art s'ha convertit en un petit refugi per a mi... I, sobretot, el paper de l'amor que sembla l'únic que pot redimir aquests personatges desorientats tan típics d'Auster i tornar-los al bon camí. Bé, o potser no, ja que el llibre té un final molt obert, però sempre és millor pensar en veure el got mig ple, no?

Adéu al Japó

S'acaben ja les cròniques del meu viatge a Japó (cosa que no està gens malament ja que fa com tres mesos que hi vaig tornar...) i ho faig fent-vos un resum dels dos últims dies d'estada. Us estalvio, per tant, el llarguíssim viatge de 24 hores de Tokyo a l'aeroport de Barcelona només dient-vos que va ser llarg, cansat i que durant l'escala a l'aeroport de Zurich, a més d'estar absolutament adormida en plan indigent a la sala d'espera, feia un fred horrorós que em va fer estar malalta amb febre al dia següent.

Desgràcies a banda, el nostre darrer dia d'estada amb la Nemui a Kiyosu era el dia del treball al Japó, el que vol dir que part del país deixa de treballar, però que n'hi ha una altra (totes les botigues, alguns oficinistes i més) que continua treballant com si res. Però com que la nostra amfitriona era del primer grup, vam optar per marxar totes tres d'excursió a la propera Inuyama a veure, un cop més, unes quantes pintoresques fulles vermelles.

Abans, però, tocava la visita de rigor als dos punts estrella de Kiyosu: l'oficina del centre cívic on treballa la Nemui i, sobretot, el castell. I és que resulta que Kiyosu va ser capital durant un breu temps i tenia un castell propi, però finalment es va optar per traslladar-lo, maó a maó, a Nagoya, deixant el poble sense habitants. Fa uns quants anys van decidir reconstruir-lo, i ara es pot visitar amb tota una exposició força interessant si entens japonès, tot i que nosaltres teníem la sort que la nostra amfitriona ens fes cinc cèntims de tot plegat.

Tot seguit, vam agafar el tren cap a Inuyama, una ciutat famosa pel seu castell, tot i que nosaltres vam anar a fer una ruta per un parell de temples amagats entre el bosc i a la vora d'un riu i que inclouen un de dedicat al Momotaro, que és un personatge de conte japonès. He de dir que tot i que ja estava una mica farta de fulles vermelles, va ser una experiència força divertida i vam riure molt.

Després de la visita, i mentre ja es feia de nit, vam tornar cap a Nagoya, ja que aquella nit anàvem a veure la darrera pel·lícula estrenada de Harry Potter, com ja vaig explicar. Aquesta va ser pràcticament la nostra darrera activitat les tres plegades, ja que al dia següent la Cris i jo vam agafar les nostres maletes i de nou cap a Tòkyo, on fèiem nit la nostra darrera jornada de viatge abans d'agafar el vol de tornada a casa. I al Shinkansen, un dels moments imprescindibles: les vistes del mont Fuji des del vagó del tren.

El nostre darrer dia a Tokyo va ser especialment de relax. Després d'instal·lar-nos de nou al mateix hotel dels primers dies, vam dedicar-nos a comprar els souvenirs pendents, i, després, a caminar una mica sense rumb pel barri de Ropongi (volíem anar al museu d'art modern però ens el vam trobar tancat). I després, a refer les maletes i, al matí següent cap a l'aeroport.

Així s'acabava una aventura a un país absolutament diferent i que em va oferir la capacitat de desconnectar completament de la meva vida diària. I d'això es tracta viatjar, no?

El Discurso del Rey o la mirada de Colin Firth

Porto un munt de setmanes amb el comentari d'aquesta pel·lícula a la cua d'espera per publicar-lo al blog, però amb l'estrès dels exàmens ho havia anat apartant fins que avui li he trobat un forat. I tenia moltes ganes de comentar-la, així que allà va.

Suposo que aquests dies en què sembla que hi ha una cerimònia d'entrega de premis per dia a Hollywood, fins i tot els més desconnectats del món cinematogràfic hauran descobert ja que el Discurso del Rey és un film que narra els problemes del rei George VI (això de Jordi VI no em sona gaire bé...), el pare de l'actual reina d'Anglaterra, amb el tartamudeig i la seva incapacitat per fer discursos. Un problema que es converteix en tot un obstacle oficial quan resulta que s'ha de convertir en rei del país, abocat a una Segona Guerra Mundial, després que el seu germà, Edward VIII, abdiqui per la seva relació amb una dona americana divorciada.

El film, per tant, ens narra la història del tractament poc ortodox al qual se sotmet el rei per superar el seu tartamudeig, amb tots aquests esdeveniments de fons. He de reconèixer que mentre veia la pel·lícula em pensava que els detalls sobre aquest tractament (recórrer a un especialista australià, els seus curiosos mètodes, etc) eren ficció, però resulta que no, i que hi ha una gran part que és real, tant que l'especialista australià, Lionel Logue, fins i tot va ser elevat a la categoria de la noblesa pels seus serveis a la corona.

La pel·lícula és, de fet, un d'aquests films britànics amables; que recorren en certa mesura al maniqueisme en els personatges (pobre Edward VIII! pobre senyora Simpson!) i que busquen per damunt de tot agradar al públic. És un film molt acadèmic, en el sentit de l'Acadèmia de Hollywood. Però tot i això és una pel·lícula que em va agradar moltíssim, sobretot gràcies a la interpretació magnífica dels seus actors, que traspassa fins i tot la barrera del doblatge (els que vivim a comarques no solem tenir l'oportunitat de veure les pel·lícules en versió original, malauradament). I és una llàstima, perquè estic segura que el treball de Colin Firth (que era un dels motius que em van arrossegar a la sala de cinema) deu guanyar com cent cops més si el sents parlar en la seva pròpia veu.

Tot i això, el magnífic treball de Firth pels pobres que l'hem de veure doblat és deixa veure a través d'un detall aparentment insignificant, però que marca molt el seu personatge: la mirada. Des que vaig veure la versió d'Orgull i Prejudici de la BBC, en què Firth és Mr Darcy, ja em va quedar claríssim que aquest senyor és un mestre a l'hora de mirar i donar matisos a la seva mirada. I en aquest film ho torna a demostrar: de la mirada esporuguida de la primera meitat de la pel·lícula, a aquesta pàtina reial que li sap anar afegint al llarg del film, fins culminar amb l'escena final. Espectacular.

Així que a casa tindrem els dits creuats la propera cerimònia dels Òscars per comprovar que efectivament Firth aconsegueix el seu premi a millor actor. Segurament Geoffrey Rush (que interpreta al logopeda) i Helena Bonham-Carter (que fa de la dona de George VI, per nosaltres la reina-mare de tota la vida) també es mereixerien un premi, però serem benèvols si la estatueta de millor actor va on li pertoca. Ara, que també li correspongui la de millor pel·lícula no ho tinc pas tan clar...

Dia 2 a Kyoto: la Reconciliació

Després del desastrós primer dia a Kyoto, que el matí següent (el que havia de ser el nostre segon dia a l'antiga capital imperial) es despertés plujós no ajudava gaire a millorar els ànims. La imatge mental d'enfrentar-se al caos del dia anterior amb l'afegit de la pluja no era gaire atraient, però aquell era el plànning, així que de nou cap al tren-bala i cap a Kyoto.

He de reconèixer que teníem l'esperança que la pluja provoqués que els turistes s'amaguessin en els seus caus i ens permetessin tenir la ciutat per nosaltres. Era una esperança, però no ens atrevíem ni a dir-la en veu alta, per si de cas. Però sembla que aquell dia Kyoto estava disposada a apietar-se de nosaltres i deixar-nos marxar del Japó amb una visió gairebé màgica del que és aquella ciutat.

En arribar a l'estació, vam tornar a repetir a l'oficina de turisme per comprar els passis d'autobús (i recuperar el mapa que jo havia perdut el dia anterior) i, preparades pel pitjor, vam enfilar cap a l'estació de busos per dirigir-nos al Kinkaku-ji, el Temple Daurat. Quina meravella i quins somriures quan vam descobrir que l'autobús circulava tranquil, i sortia en només cinc minuts de la plaça de l'estació. I que en mitja hora ens deixava a pocs pasos de l'anhelat temple. És un plaer que només puc comparar al d'arribar a l'entrada de l'espai religiós i adonar-nos que: no plovia i no hi havia pràcticament cap turista. Si fins i tot m'acabaria agradant Kyoto i tot...

El Kinkaku-ji és un dels temples que més m'han agradat del Japó, tot i que és l'únic que, de fet, no pots visitar, ja que està absolutament tancat. L'entrada (a Kyoto es paga per entrar a pràcticament tots els temples) et dóna dret a accedir als jardins que l'envolten, però ja val de per si la pena de sobres. És difícil de descriure amb paraules, però veure aquell edifici daurat, reflectit en l'aigua i amb el contrast del vermell de les fulles, i amb aquella pau que havia arrossegat la pluja... Era senzillament preciós.

Després del Kinkaku-ji vam anar al Ryoan-ji, situat a uns quinze minuts caminant. Aquest és un temple diferent a tots els que havíem vist ja que era un de tipus zen, el que significava que, per fi, anava a veure una de les coses que em feia més il·lusió: un veritable jardí zen. El Ryoan-ji és dels temples més famosos d'aquesta branca, i el seu jardí zen és cèlebre, i fins i tot diuen que és impossible veure al mateix temps totes les roques que semblen flotar en aquest mar de sorra.

Per arribar fins al temple, cal primer fer el tomb al llac que precedeix l'edifici, que era també espectacular amb el contrast de les fulles envermellides. Un cop a l'edifici, cal treure's les sabates i anar fins al mirador cap al jardí (evidentment, no pots trepitjar el jardí zen). I nosaltres vam aconseguir una cosa poc habitual: seure en primera fila del mirador i mirar amb calma i tranquil·litat el paisatge.

Amb aquesta visita, vam donar per tancat l'apartat de temples a Kyoto. Amb les hores que ens quedaven abans de tornar, vam decidir renunciar a veure el Camí de la Filosofia (un altre cop serà) i anar cap al barri de Gion, el barri de les Geishes. De Geishes, no en vam veure cap però sí que és de les poques zones que encara conserva aquell regust de poble antic. I especialment reconfortant va ser el restaurant on vam dinar, on ens van servir una carn especiada que nosaltres mateixos ens cuinàvem en unes parrilles, acompanyades d'amanida de col, arròs i uns fideus d'udon que són una de les meves debilitats de la cuina japonesa... (són boníssims!!!).

Mentre havíem arribat a Gion, havia tornat a ploure, així que vam aprofitar per passejar pels carrers comercials, que estaven coberts amb porxos, per tombar, fer un cafè i, de pas, investigar el mercat de Nishiki, amb els seus curiosos aliments. Amb això, i mentre el dia s'anava tornat més i més humit, vam decidir tornar cap a Kiyosu, tot i que per mi el dia encara guardava més experiències.

Un cop a casa de la Nemui, vam decidir anar a sopar a una izakaya situada a unes poques passes de casa seva, i on vam menjar de fàbula. Després, i mentre queia el diluvi universal, la Nemui i jo ens vam aventurar cap als banys públics del poble, que són de fet una barreja del concepte de bany públic i el d'onsen (spa japonès). Només dir que ho vaig passar de fàbula ficant-me en olles on l'aigua estava a més de 40 graus!!! Vaig descobrir que als japonesos els agrada molt l'aigua excessivament calenta, i que la meva pell occidental no estava preparada per això. Però la sensació d'estar a l'aire lliure, mentre sobre el teu cap plovia, xerrant tranquil·lament amb la Nemui, va ser força reconfortant.