dissabte, 12 de gener del 2013

A Farewell to Arms (Ernest Hemingway)


Ernest Hemingway és un d'aquells autors que tenia ganes de llegir per primer cop. Tinc la sensació que és un escriptor que no deixa indiferent: o bé ets incapaç de connectar amb la seva peculiar prosa, o bé t'encanta. Així que aventurar-se amb aquest cèlebre autor nord-americà té els seus riscos, i per això ho vaig intentar amb una de les novel·les considerades generalment més fàcilment "digeribles": A Farewell to Arms, o traduït al català com Un Adéu a les Armes.

I tot i que, evidentment, a Hemingway el podeu llegir en qualsevol idioma al qual hagi estat traduït, crec que l'experiència veritablement interessant és enfrontar-se a la seva prosa en la versió anglesa original. Perquè Hemingway té una forma d'escriure peculiar i que no sé fins a quin punt es pot mantenir en la traducció; un estil que et fa preguntar-te després de les primeres deu planes si algú li va explicar la mai la funció de la coma a l'hora d'escriure o si simplement té una passió desbordant per l'ús de la conjunció "and" (i). Tot això combinat amb un estil molt directe, que va directament a l'acció i al diàleg, i que no permet més introspeccions que alguns símbols evidents que es van repetint al llarg de l'obra i que al final el lector acaba connectant. Com també, al cap d'unes poques planes, el seu estil t'acaba absorbint i ja ni te n'adones (ni et molesten) l'ús peculiar que faci de les conjuncions i dels signes ortogràfics. Simplement deixes que la història flueixi.

A Farewell to Arms és una història d'amor i de guerra, per molt típic que resulti dir-ho així. Però, sobretot, de desesperació. Sembla que basada en part en l'experiència de l'autor com a conductor d'ambulàncies durant la Primera Guerra Mundial a Itàlia i en la seva relació amb una enfermera (Hemingway també pateix la mania de molts crítics de sempre associar cadascuna de les seves novel·les amb la seva vida real, cosa que imagino que no sempre és encertada), ens explica la història d'un jove americà, voluntari a l'exèrcit itàlia i al seu cos d'ambulàncies, que coneix una infermera britànica. Amb aquesta dona, que recentment ha perdut el seu promès a les trinxeres de França, inicia una relació peculiar, tenyida en tot moment de la desesperació que el context de guerra els ha provocat a tots dos, i que acaba convertida en una mena d'amor tenyit també de tragèdia.

La novel·la bascula entre els capítols més "romàntics" (i ho dic entre cometes ja que la forma de plasmar aquest tipus d'escenes, amb un estil lliure de floritures, l'apropa fins i tot a una certa impressió de misogínia, tot i que no hi estic d'acord que hi sigui del tot) i els bèl·lics, retratant sobretot la retirada de l'exèrcit italià i el terror que acompanya aquesta maniobra. I al final, tot i que l'estil de Hemingway primer et semblava sec i lliure de sentiments, de sobte te n'adones que la tristesa és la nota que acompanya tota la història, deixant-te, sincerament, força deprimit sota el símbol recurrent de la pluja.

Si m'hagues de quedar, però, amb una part de l'estil de Hemingway, seria amb la seva capacitat per fer diàlegs. Sense que gairebé hi intervingui el narrador, les converses avancen amb un caire gairebé cinematogràfic, i deixant-nos al mateix temps un munt de frases gairebé lapidàries, d'aquelles que tens l'impuls de subratllar o apuntar en un paper per després poder repetir-les. Ni que sigui per algun d'aquests moments, ja val la pena fer l'esforç i enfrontar-se al temut Hemingway, escriptor amb qui espero retrobar-me de nou en els propers anys.

4 comentaris:

  1. I mira que normalment és al contrari: els homes sempre que escriuen, imaginen però les dones són les que sempre es basen en les seves experiències. Dóna gust alguna variació en la fórmula! ;)

    ResponElimina
  2. @littleEmily Sí!! Vaig pensar el mateix!! Per fi un home a qui s'aplica l'odiosa fórmula de "tota la seva ficció està basada en la seva vida real"!!
    Això sí, desconec si Hemingway ha de suportar sobre la seva figura versions cinematogràfiques de la seva vida com aquella "Becoming Jane" que em va semblar tan terrible..

    ResponElimina
  3. Sí, que en va patir una com a mínim: no recordo el títol però la infermera de la que s´enamorava era la Sandra Bullock. I jo que llavors no tenia gaire criteri, ja trobava que ella sobrava...

    ResponElimina
  4. "In love and War", del 1997... Pobres escriptors, no? En fi, sort que Hemingway sabia consolar-se bé amb una bona ampolla de vi... :P

    ResponElimina