Tancant 2010

Crec que sóc de les poques persones que li agraden els programes de resums de l'any, que qualsevol titular de notícia que porti implicit un  rànquing dels millors o dels pitjors del que sigui segur, que m'acabarà atraient, i que disfruta moltíssim amb els posts de resum de lectures que avui apareixen per tants blogs.
Així que aquí va la meva petita i humil aportació. Volia acompanyar-la d'una imatge dels llibres preferits de l'any amuntegats, però dóna la casualitat que tres dels quatre que he escollit els vaig llegir gràcies a l'e-reader, així que deixem la maquineta aquí com a testimoni.
Aquest 2010 he llegit un total de 23 llibres, tres més que l'any passat, així que estic força satisfeta. Seguint l'ordre cronològic (perquè sóc incapaç de fer una llista jerarquitzada d'una altra forma), aquests són els quatre llibres que més recordaré d'enguany.

• The Help, de Kathryn Stockett. És potser la opció més "comercial" de les quatre que he escollit, però el cert és que el llibre, malgrat els seus defectes, em va fer disfrutar moltíssim. Històries de persones ben explicades i en un context tan dur com la post-segregació racial al sud dels Estats Units.
• The tenant of Wildfell Hall, d'Anne Brontë. Me'n recordo d'estar llegint aquesta novel·la i no parar de dir a casa que estava completament al·lucinada amb la història. Per com d'avançada al seu temps és, per com de ben escrita està, per la valentia a l'hora de parlar clarament de temes que encara avui són un tabú... Després del 2010, mai més no podré dir que Anne és la germana menor literàriament parlant de les Brontë.
• Excellent Women, de Barbara Pym. Aquest any m'he estrenat amb aquesta autora i n'he llegit dues obres més. Aquesta va ser la segona, però és sens dubte la que més m'ha agradat de totes. Ironia amagada darrera de cada plana i una protagonista que de tant sapastre es fa adorable. 
• To kill a mockingbird, de Harper Lee. Una llàstima que l'escriptora no publiqués res més després d'aquesta novel·la que va guanyar el Pulitzer. Em va costar arrencar, però, un cop dins de la història, ja ningú em podia separar d'ella. Un clàssic que mai no podré entendre com vaig trigar tant a llegir.

En l'apartat de viatges, aquest 2010 tampoc no em puc queixar. De fet, crec que ha estat l'any dels viatges a països dels quals esperava poc i que finalment m'han sorprès molt. Vam començar la temporada amb una escapadeta a Venècia, que malgrat tot els tòpics, jo creia que era una ciutat bruta i trista. I potser sí que ho és, però ho fa amb aquesta poètica decadent tan potent, que és impossible no enamorar-se'n.
La segona aventura de l'any, més llarga i organitzada, va ser la ruta per Anglaterra i Gal·les. Tot i que aquesta darrera regió em va decepcionar una mica, pel record quedaran els passejos pels erms de Haworth envoltant la casa on van viure i escriure les germanes Brontë, la descoberta de Bath i aquella a nit a The Cavern de Liverpool.
Finalment, el viatge més llunyà: la visita al Japó. Tot i que esgotador, va ser un parèntesis absolut en la meva vida diària i que m'ha deixat un munt de records i experiències que recordaré molt de temps. I l'oportunitat d'abraçar en persona la Nemui, que no sempre en tenim l'oportunitat.

I amb això tanquem aquest any 2010. A la nevera m'espera el sopar d'aquesta nit, i darrera de la porta d'aquest any que ja s'acaba, qui ho sap. A tots els que us passeu per aquí, que tingueu una bona nit i que comenceu el 2011 amb esperança, que, al cap i a la fi,  potser sigui el més important. 

El sol ens saluda pels barris de Tokyo

Després d'una bona nit dormint, ni que fos en un futón estirat al terra, el jet lag ja havia quedat força enrere el nostre segon matí a Tokyo. Per acabar d'arrodonir-ho, el sol va treure el nas per fer-nos companyia i deixar enrere la pluja i, sobretot, el fred gèlid amb què ens va enviar al llit la nit anterior. Així que vam decidir aprofitar bé el temps i anar a passejar per diferents barris de Tokyo, amb tota una marató possible gràcies a un passi d'un dia especial, que et permet muntar-te tant en metro com en les línies de tren (JR) de la ciutat per poc més de 10 euros al dia. Si algú pensa recórrer moltes parts de Tokyo en un sol dia, és una bona opció.
La primera parada van ser els jardins imperials. Aquests són teòricament els jardins que envolten el Palau Imperial, que són veritablement enormes, però dels quals tan sols en pots visitar un quart. Per tant, la sensació és que els jardins són petits i, el pitjor, és que ni tan sols pots veure l'aspecte del palau (aquest només es visita per l'aniversari de l'emperador i algun altre dia important). Però petits o no, la realitat és que és un passeig molt agradable, i més encara amb el bon temps que ens acompanyava. Els arbres perfectament modulats i el seu reflex en l'aigua del llac van provocar unes de les millors estampes de la jornada. A més, em va donar l'oportunitat d'estrenar-me amb els cafès de llauna, que són exactament tal com sona: un cafè, calent, en llauna, que pots comprar a la majoria de màquines expenedores que trobes pel carrer, a gairebé cada racó.
Un cop ja havíem acabat amb el parc, de nou metro i tren i cap al barri de Shinjuku. És el barri de les oficines i els rascacels de Tokyo, on la tradició turística diu que has de pujar fins a dalt de tot un edifici per veure les vistes d'aquesta gegantina ciutat. I així ho vam fer, per poc després anar a fer una parada en un restaurant al peu d'un edifici d'oficines, i on vam menjar carn amb coberts normals i tot!
Per fer la digestió, vam permetre'ns un moment freak visitant les oficines de l'empres TOTO, que, per qui no hagi estat mai al Japó, és la companyia que fabrica els famosos wàters amb botons i tot tipus de serveis addicionals (música, calefacció, xorritos d'aigua segons necessitats específiques, ventilador...). Després d'aquesta visita, de nou ens desplacem, en aquest cas cap al barri de l'electrònica i el manga, Akihabara. A banda de per les seves botigues, la zona és famosa per la quantitat de gent (sobretot noies) vestides com si fossin personatges de manga i repartint kleenex amb publicitat de locals. També pels cafès de maids, on noies vestides de criades tretes també d'un còmic serveixen i donen conversa i entreteniment (innocent) als seus clients. Nosaltres dues vam estar a punt de ser arrossegades a l'interior d'un d'aquests cafès quan simplement volíem fer-hi una ullada des de la porta, però al final ens va poder la vergonnya.
Encara ens quedaven unes horetes de dia, així que vam enfilar cap a Harajuku, que és el barri de la moda, especialment la més freak d'aquelles terres. El principal atractiu comercial d'aquest barri és un carrer llarguíssim replet de botigues a banda i banda, una cadència tan sols trencada pels ocasionals bars de crepes tradicionals del barri. De botigues te'n trobes de tot tipus: de roba per a gossos, de lolitas, de gòtiques, d'orelleres amb formes divertides, etc.
Les visites van arribar al seu punt i final quan va arribar el moment de trobar-nos per primer cop en terres japoneses amb la Nemui, que és de fet el principal motiu pel meu viatge a l'altra punta del món. Havíem quedat a l'andana d'una estació de tren, però, coses de la vida, ens vam retrobar a la cua del lavabo de l'estació després que totes tres haguéssim arribat abans d'hora. Riures a banda, la Nemui ens va ensenyar la seva antiga universitat al centre de Tokyo i ens va obligar a tornar a Shinjuku per veure les vistes de la ciutat de nit, que són realment espectaculars. En aquest cas, vam pujar a l'edifici més típic per aquest tipus de visites: les torres bessones de l'edifici del govern metropolità.
Tot seguit, de cap al barri roig de Tokyo (Kabuki-cho), on vam menjar uns bols d'arròs i sushi deliciosos abans de riure pels seus carrers curiosos, de conèixer els "hostos" (els nois de companyia, molt reconeixibles pels seus pentinats peculiars) i, finalment, fer una parada obligada: anar a un karaoke. Al Japó, els karaokes no són com els que tenim aquí, que senzillament són bars on hi ha un micròfon i pots anar cantant per torns, davant de tota la clientela del moment. El que és increïblement bo del Japó és que els karaokes són cabines privades per grups (o fins i tot per una persona), on tens generalment begudes gratuïtes (en alguns fins i tot gelats) i on tu pots desafinar tot el que vulguis, que no et veurà cap desconegut. Va ser una nit molt divertida i, sense adonar-nos, ja quedava una horeta només per a la mitjanit, i calia anar tirant cap a l'hotel ja que s'acabaven els trens. Així que amb el tren de la Ventafocs, de nou cap al futón.

Bon Nadal!!

Some Tame Gazelle (Barbara Pym)

Aquesta és la tercera novel·la de Barbara Pym que llegeixo en aquest any, i tot i que de nou el resultat ha tornat a ser força satisfactori, he de reconèixer que m'autoimposo uns quants mesos sense llegir res més d'aquesta autora, o acabaré convertint-me en monotemàtica. Aquesta novel·la va ser la primera escrita per l'autora, abans, doncs, que les altres dues obres que ja he llegit d'ella (Jane y Prudence i Excellent Women), i en aquest cas, ens narra la vida de dues germanes solterones, que viuen en un petit poble a Anglaterra, i la vida de les quals gira especialment al voltant del capellà del nucli i dels seus ajudants.
D'una manera similar a com feia Pym a Jane y Prudence, la història es narra especialment a través del contrast entre les dues germanes (a l'altra obra que comento, ho fa a través de les dues amigues), totalment oposades en la seva relació amb els homes i les seves esperances de futur. I, com sempre, el millor de tot és el to de la narració: són històries en les quals aparentment no passa res, però en les quals aquella ironia per sota de cada línia que fa lluir l'autora et va enganxant plana a plana.
Aquest llibre és el que em va acompanyar en el meu viatge al Japó, ja que és segurament l'ideal per aquest tipus de sortides: lleugeret (en pes), amè de llegir i entretingut. Només té un problema: que se'm va acabar molt aviat i em va obligar a carregar un segon llibre durant tota la ruta per entretenir-me la resta del viatge. Tot i aquests bons resultats, he de dir que, llegint-lo després d'Excellent Women, em va deixar una mica un regust d'estar força per sota de la qualitat d'aquest. Una llàstima, perquè Some Tame Gazelle té moltíssimes coses bones per ell mateix, però ja se sap que les comparacions són odioses...
Aquest és un dels motius pels quals dono a Barbara Pym un merescut descans en la meva prestatgeria, tot i que segur que en uns mesos ens retrobarem amb forces renovades.

Primer contacte amb Tokyo

Començo amb les promeses cròniques del viatge a Japó del passat novembre, que, per si a algú li interessen, s'aniran penjant simultàniament al blog de viatges que vam posar en marxa a casa el 2008 (Si avui és dimarts, això és Albuquerque ) i que està protagonitzat, precisament, pel company de viatge que encapçala aquest post.
El viatge a Tokyo és evidentment llarg. Nosaltres (pels despistats, la Cris i una servidora ) vam optar per viatjar amb Swiss, que feia escala a Zurich. El vol va sortir molt aviat de Barcelona (quedar abans de les cinc de la matinada a l'aeroport hauria d'estar prohibit) i després ens va tocar una espera llarguíssima a l'aeroport de Zurich (tot i que amenitzada pel divertidíssim túnel del tren que connecta les terminals, amb vaques, senyors fent acrobàcies amb banderes i ocellets inclosos en un curiós audiovisual). I després, dotze horetes de vol fins a Tokyo Narita, amenitzades només pels nombrosos pica-pica del vol (alguns terribles; altres, com els gelats, bons, tot i que poc atraients tenint en compte el fred que feia en aquella cabina).
Amb tot plegat, vam arribar a Tokyo al dia següent de la nostra sortida, un dilluns al matí. Adormides, vam enfilar fins al nostre hotel, situat a deu minuts de l'estació de Ueno. Després de comprovar que el tatami estava en bones condicions i una dutxa revitalizadora, vam començar l'aventura.
Primer de tot, una parada per recuperar forces a un local de fideus del mateix carrer de l'hotel. És la primera vegada que vaig haver de menjar amb bastonets, i tot i els meus temors i les dificultats inicials, vaig poder superar la prova. Després, primer viatge en metro cap al barri d'Asakusa, conegut pel temple budista del Senso-ji. Vam decidir apropar-nos a un temple el primer dia ja que, en ser 15 de novembre, s'hi celebrava la festa el Shichi-Go-San: la festa dels set-cinc-tres, és a dir, una celebració en què les nenes de set i tres anys i els nens de cinc anys són presentats als temples, vestits amb kimonos tradicionals. Vam tenir la sort de trobar una família que hi duia les seves dues filles a qui vam fer algunes fotos dissimulades.
Una de les coses curioses del Senso-ji és que tota l'entrada al temple és una espècie de mercat de souvenirs del Japó, on trobes desenes i desenes de parades. Així que vam fer una nota mental per tornar-hi l'últim dia i comprar tot el que ens faltaria portar cap a casa.
Després de la visita al temple i un passeig pels jardins i el barri, vam anar cap a la propera parada: el parc de Ueno. Es tracta d'un enorme parc, que estava molt a prop del nostre hotel, i que té com atractiu destacat un llac enorme ple de flors de lotus (tot i que en el nostre cas les plantes no estaven florides). Amb l'afegit que a Tokyo encara quedaven algunes fulles vermelles tardanes (el fenomen de la vermellor va de nord a sud del Japó, i durant la nostra estada es concentrava sobretot a l'entorn de Kyoto), vam poder fer un passeig molt agradable. Només espatllat pel diluvi universal que de sobte va començar a caure i que deixava com a totalment inútils els nostres paraigües plegables. Així que vam cercar refugi a uns lavabos del parc, a on, davant de la nostra sorpresa, ens va venir a buscar un policia carregat amb dos paraigües! Impressionant.
Després de Ueno, i vist que seguia plovent, vam decidir tornar  a agafar el metro cap a Ginza, el barri de les botigues cares de Tokyo, que a la nit s'omple de llums de neó. Vam entrar per l'edifici Sony, on pots veure tots els productes de la marca i on vaig descobrir els meus primers WC de botons! Amb calefacció al seient, xorrets d'aigua per netejar-se, ventilador per assecar-se, sorollets enregistrats per tapar els sorolls reals... Molt divertit.
Vam passejar una mica pel barri i per les botigues, però la pluja, que va tornar a animar-se, ens ho va tornar a complicar. Així que, de nou cap al metro i a l'hotel. Aquella nit havíem quedat amb uns amics de la meva companya de viatge per sopar, i ens van dur a una taberna on l'especialitat era el peix. El mateix establiment, de fet, recreava un mercat antic de peix, i els cambrers parlaven a crits. Ens van omplir la taula de tot tipus de productes, alguns crus, altres cuinats en una espècie de barbacoa petita que teníem damunt de la taula, i tot i el bon ambient i la bona companyia, el cansanci en va deixar derrotada. Aquella nit vaig caure morta damunt dels futons, i ni tan sols vaig tenir oportunitat de parar-me a pensar si era incòmode allò de dormir al terra...

Harry Potter and the Deathly Hallows (Part I)

És curiós que tot i que la nemui sigui la responsable que m'acabés enganxant a la sèrie de Harry Potter, mai no havíem pogut anar al cinema a veure cap de les pel·lícules juntes. Sí que n'havíem vist alguna en DVD a casa seva, però mai no havíem coincidit davant de la pantalla gran, poc després de l'estrena oficial d'una entrega.
En els darrers anys, amb tants quilòmetres i dos continents de pel mig, semblava que seria encara més difícil trencar aquest malefici, però, vés per on, resulta que la meva visita al Japó de finals de novembre va coincidir amb l'estrena de la primera part de Harry Potter and the Deathly Hallows, així que, vam poder aprofitar la coincidència i anar a veure a Nagoya el film. Per tant, el visionat d'aquesta pel·lícula passarà per mi a la història perquè la vaig veure a milers de quilòmetres de casa, subtitulada en japonès i envoltada de japonesos que no van dir ni mu en tota la projecció (no pas com nosaltres).
Tot i que darrerament vaig a veure les pel·lícules de Harry Potter amb la simple curiositat de veure com ho han resolt tot plegat i deixar-me decebre pel que han deixat fora (entenc que adaptar no és ser al cent per cent fidel, però crec que bàsicament s'ha creat molta desorientació amb els darrers films i s'ha provocat molt avorriment entre els no iniciats en l'univers de Potter), he de dir que en aquest cas em va sorprendre positivament. El film és entretingut, aguanta millor el ritme fins i tot que el mateix llibre (la primera part de Deathly Hallows és avorridota, no ens enganyem), i tan sols tinc alguns dubtes amb com s'ha adaptat la visita a Godric's Hollow, que crec que no és ni tan emotiva ni tan terrorífica com ho és sobre el paper.
Per la resta, però, em va agradar l'adaptació, el treball dels actors i, sobretot, la direcció artística, que està molt i molt aconseguida. Això sí, tot plegat té truc: l'adaptació no és més que la transposició, gairebé escena per escena, del que passa a la novel·la. I aquesta és la raó perquè, el setè llibre (molt més prim que el sisè, el cinquè i fins i tot el quart, com a mínim a la meva prestatgeria) s'hagi hagut de dividir en dues parts. El final, de fet, d'aquesta primera part està força més enllà de la meitat del que és la novel·la, però és que hi ha tantes coses claus per al desenvolupament de la història que han quedat fora de la pel·lícula que ara segurament caldrà fer tota una tasca de recuperar històries perdudes en l'últim film.
Tot i alguns peròs (es podria potenciar més la figura de Severus Snape, però això ja és una opinió plenament personal), espero amb força ganes l'estrena de la segona part del film, tot i que això significarà que s'haurà acabat Harry Potter definitivament...
(Per cert, la imatge és una fotografia de com es va rodar l'escena del Silver Doe, una de les meves preferides del llibre, tot i que reconec que a la pel·lícula se'm fa ver una mica curta...).

Un passeig pels cartells japonesos ( i l'anglès vist per un japonès)

A finals de novembre vaig poder visitar el Japó, fent una visita a la Nemui , i aprofitant per descobrir un país que, si més no, és ben curiós i ajuda a desconnectar al cent per cent de la rutina diària. La nostra ruta va ser la següent: Tokyo - Kamakura - Miyajima - Hiroshima - Nagoya - Kyoto - Tokyo (tot plegat amb unes quantes nits a la vila del Pingüí, nom carinyós del poble  de Kiyosu, on la nostra amfitriona ensenya a desenes de menuts japonesos què és això d'Espanya). A totes les nostres parades hi va haver dues coses que es van repetir: les fulles vermelles dels arbres (un dels moments pintorescs més estimats pels japonesos i motiu de més d'una aglomeració turística) i els cartells si més no originals i sovint amb un anglès si més no inquietant. Us en faig un resum com a introducció a la crònica del viatge:

Vist a Asakusa (Tokyo). No cal saber japonès per entendre que si voleu que els coloms siguin feliços, cal que eviteu donar-los menjar. No sé si el gremi de coloms opina igual...

Obsessió dels japonesos pels gats: aquest està "caçat" al metro de Tokyo, i no tinc ni idea què ens vol vendre. Per cert, al costat podeu veure la senyal per apagar el mòbil: al metro has de tenir el mòbil en silenci o bé apagat si estàs als seients de cortesia (els reservats a gent gran, etc.).

Un altre gat: en aquest cas al barri de Harajuku. No sé si parla de seguretat o ens recorda que no tanquem la casa sense portar les claus al damunt.

Dels meus preferits. A Kamakura hi ha uns ocellets molt simpàtics d'aparença però que us atacaran per l'esquena (ja se sap que el milà és traïdor, de tota la vida). Quedeu avisats.

Aaaah, l'anglès dels japonesos... Quins grans moments amb la seva incapacitat per diferenciar consonants (encara busquem la via "saki-two" a l'estació de Kyoto) i el seu ús liberal de la gramàtica. Si mai aneu a Miyajima, els locals són tan amables que us indiquen els temps de recorregut si teniu ganes de córrer pel camí (penseu que si és època de fulles vermelles no podreu pas perquè s'interposaran en el vostre camí fotògrafs àvids de captar-les).

Els animals japonesos són molt cruels. Aquests són els terribles micos del mont Misen, a l'illa de Miyajima. Els dels cartells són els únics micos que ens vam topar.

L'obsessió per les fulles vermelles feta cartell. Això és l'oficina de Turisme de Kyoto, i això és un cartell amb l'estat de "vermellor" de les fulles als diferents punts de la ciutat. No és broma.

És il·lustratiu, no? A mi em pertorba la llargada del coll del camioner, però molt millor que les senyals de trànsit americanes, amb aquelles parrafades que no et donava temps a llegir...

Nens, dofins i altres animalons: no fiqueu les mans entre les portes del tren quan s'estan tancant!!

Rellegint Northanger Abbey

De vegades, un està en mode relectura. És a dir, li ve molt de gust tornar a passejar pels carrers on s'ho va passar bé fa alguns anys, i comprovar si hi troba nous atractius o el temps que ha passat entremig li ajuda a veure-ho tot plegat des d'una altra perspectiva. Abans del viatge a Japó vaig acabar amb la relectura de crec que l'única obra de Jane Austen que sols havia llegit un cop, i a més, només en català: Northanger Abbey. Així que va ser el moment de recórrer a la meva col·lecció d'edicions Winchester de l'escriptora britànica i tornar a viatjar a Bath, que des de la meva visita del passat estiu en tenia moltíssimes ganes (l'altra opció que hi ha dins de la bibliografia d'Austen a Bath és llegir Persuasion, però com que aquest l'havia rellegit just després de comprar-me'l en l'edició anglesa ara farà un anyet, va quedar descartat).
Aquesta és la novel·la que menys m'agrada de Jane Austen, però, evidentment, sent d'aquesta autora ja us podeu imaginar que el "menys" ve matisat per una escala d'entusiasme molt elevat en qualsevol cas. De fet, és un llibre diferent a la resta de grans obres de l'autora: la ironia, molt més matisada i "elegant" en els altres llibres, aquí es converteix directament en sorna gràcies a una narradora que és gairebé un altre protagonista més de la història. Austen se'n riu directament de la seva protagonista, Catherine, i de molta gent del seu entorn, i tan sols el protagonista masculí, Herny Tilney, se salva dels atacs. Aquest és, de fet, un dels herois més humans, ja que no és que se'ns manifestin molts dels seus defectes, però sí que és dels que presenta unes virtuts més modestes i realistes dels que apareixen als llibres de l'autora.
La relectura no ha fet que Northanger Abbey pugi en el meu rànquing particular d'obres d'Austen, tot i que reconec que tota la primera part, que passa als inquiets carrers de Bath, em diverteix moltíssim, especialment gràcies al personatge d'Isabella, que trobo un dels perfils femenins maquiavèlics més entretinguts de l'autora. La cosa, per mi, decau quan ens desplacem a l'abadia del títol i tot plegat pren definitivament el to que buscava l'escriptora: convertir-se en burla de les novel·les gòtiques llavors tan de moda entre les dones de bona societat. Que voleu que us digui, però a mi tota aquesta part dedicada a les fantasies de la protagonista sobre l'abadia em cansa una mica, suposo que perquè desconec la font de la qual Austen està fent burla.
Però com que passar un temps amb Jane Austen és sinònim per mi de disfrutar, dir que vaig retornar a la prestatgeria Northanger Abbey contenta d'haver-li donat una segona oportunitat. Tot i que no permet descobrir els mateixos matisos que vaig trobar en la relectura de Mansfield Park, com a mínim l'estona de diversió la tens assegurada.

I de tornada, ja és Nadal!

Suposo que una setmana des de la meva tornada de l'aventura japonesa ha estat suficient temps per: superar el jet lag, tornar a adaptar-se a la feina (i preparar-se per alguns canvis importants), passar a ser la que es queda sola a casa mentre el company se'n va de viatge, donar suport des de la distància mentre el company pateix la crisi dels controladors, posar-se al dia (o intentar-ho) amb els estudis, i, sobretot, vestir la casa de Nadal.
Des que vaig tornar de Suècia que a casa meva la decoració nadalenca es treu de sota el llit el primer diumenge d'advent, i tot i que em va agafar força de cop després del retorn del Japó (allà, en canvi, era Nadal des del 2 de novembre, i això que no són ni cristians!), vaig tenir temps de posar-ho tot a punt. En primer lloc, una de les estrelles de la corona, el nou pessebre de Playmobil que saluda els nouvinguts a la casa des del rebedor.

Ens falten els Reis Mags, però ja farem el possible per afegir-los l'any vinent.
El segon pas era comprar un nou arbre de Nadal, després que el nostre petit avet artificial passés un Nadal ben trist, ridiculitzat en un menjador molt més gran del que estava acostumat. Desgraciadament, el pobre nou arbre de Nadal, tot i ser ben maco i gran, ha patit els estralls de conviure durant una setmana amb la nostra gata, especialmente amiga de les seves branques, pinyes i, sobretot, de tots els seus ornaments.

I, com no, el nostre pessebre "seriós" acompanyat de les espelmes d'advent. Ara mateix està cremant la segona, com mana la tradició. Aquest Nadal tinc la voluntat de trobar el bou i la mula que acompanyi el nostre pessebre, per poder ampliar una mica la decoració.

Pel que fa a la resta, el viatge va anar molt bé, tot i que em va costar una mica tornar-me a adaptar el ritme horari d'aquestes terres. Prometo més detalls en els propers dies.