diumenge, 30 de gener de 2011

Dia 1 a Kyoto: estressades i perdudes


Els que heu anat seguint les cròniques del meu viatge al Japó del novembre passat, us haureu adonat que em faltava una ciutat obligada en tot turista que viatgi al país més freak del món: Kyoto. Aquesta ciutat va ser la capital imperial durant molts segles, i és encara de les que atreu més turisme, tant internacional com nacional. Evidentment, tenia moltes ganes de veure-la, tot i que ja m'havien advertit dels seus problemes: acumulació de turistes, acumulació de temples, problemes de circulació.. un còctel pel qual em pensava que anava preparada.

Doncs no. En el nostre primer dia a Kyoto (la vam visitar dos dies tot i que en tots dos casos vam anar i tornar en la mateixa jornada fins a casa de la Nemui per dormir) la realitat em va superar. Primer de tot, els que us imagineu Kyoto com una ciutat petita encantadora, en què la gent va en bici i les senyores en kimono, i on encara es pot respirar l'esperit del Japó antic, us equivoqueu. Per molt que el programa Km. 33 que repeteixen contínuament al canal TV3 HD ho faci creure, no és així. Kyoto és una ciutat enorme, plena de turistes i de trànsit horrorós, i aquest esperit d'antiga capital imperial es respira exclusivament a tres o quatre carrers del barri de Gion i en alguns temples, si tens la sort d'esquivar la massa turística.

A Kyoto es veu que hi ha dos moments claus per al turisme: un és la sakura (quan floreixen els cirerers), i el segon, més menor, és el de les fulles vermelles, que nosaltres vam descobrir en tot el seu esplendor. Era diumenge i semblava que també el dia nacional al Japó per anar a veure fulles vermelles a Kyoto, especialment al barri d'Arashiyama (resulta que els japonesos tenen fins i tot una expressió específica pel fet d'anar a veure fulles vermelles a Arashiyama). Amb tots aquests ingredients, us podeu imaginar que a Kyoto aquell diumenge ens vam trobar al mig del caos, ja només baixar del tren bala des de Nagoya: per aquella estació no es podia ni caminar.

Com vam poder, vam trobar l'oficina de turisme i vam entrar. Primer vam haver de sortejar la massa de japonesos concentrats en un panell on s'indicava el grau de vermellor de les fulles a cadascun dels punts d'interès de la ciutat, i després aguantar la llarga cua per aconseguir un mapa de la ciutat i la targeta de passi diari per als autobusos. Perquè a Kyoto hi ha metro, però és poc útil, i la millor forma de desplaçar-se és en autobús, tot i que pot ser tota una tortura si agafes un dia de trànsit terrible, com ens va passar a nosaltres aquell diumenge.

Afortunadament, em vaig deixar portar per la bona intuició de la Cris, i vam decidir dedicar la primera meitat de la jornada a visitar dos punts d'interès fora del gran centre de la ciutat. La primera parada va ser anar en tren local fins a Arashiyama per veure el bosc de bambú. Com ja he dit, aquest barri és el destí típic en època de fulles vermelles, així que al tren vam anar absolutament comprimides dins d'un vagó (després d'un dels incidents més hilarants del viatge, quan ens van indicar la via "saki-tú" per agafar el tren en comptres de la "thirty-two"). Un cop allà, ens vam plantar desconcertades davant del mapa: cap a on era el bosc de bambú? No teníem precedents gaire optimismtes, ja que la meva acompanyant havia intentat visitar-lo en el seu anterior viatge i havia estat incapaç de localitzar-lo. Així que vam optar per seguir un grup de jubilats, que durant bona part del camí ens van guiar bé, fins que van decidir anar a resar a un temple que érem incapaces d'ubicar.

Aquí va començar el nostre periple per Arashiyama (amb uns paisatges preciosos, tot sigui dit) i les preguntes eternes a japonesos que no ens entenien o no ens volien entendre (per què volíem anar al bosc de bambú si allà les fulles no envermellien?!), fins poder trobar, miraculosament, el bosc de bambú. Es tracta d'un camí tot envoltat i tancat per dalt per altíssims bambús, que, pel que expliquen, té una apariència màgica quan bufa el vent, ja que les branques semblen ballar. En el nostre cas, no feia vent i hi havia una massa increible de gent, però em va semblar un lloc molt maco.

Amb tot plegat, quan vam arribar a l'estació de Kyoto un altre cop ja era l'hora de dinar, i, famèliques, vam anar a parar, després de fer molts tombs, a un restaurant dins de la mateixa estació. Reomplir el dipòsit i de nou a agafar un tren local (feliçment més buit) fins al temple de Fushimi-Inara, que és una de les imatges més conegudes de Kyoto. Es tracta d'un santuari sintoista dedicat a la prosperitat en els negocis (està tot replet d'estàtues de guineus, que són les protectores dels diners), i que té la particularitat de comptar amb tres quilòmetres de toriis taronges col·locats un darrere de l'altra pujant un turó, cadascun d'ells dedicat per un negoci concret. És curiós, i molt interessant, a més que t'hi pots perdre tant com vulguis.

Un cop feta la visita, ens vam aventurar a anar al centre de Kyoto. De la ciutat, la Nemui ens havia marcat els tres temples que havíem de visitar (dels centenars que hi ha a Kyoto) i vam optar per provar sort al més important de tots: el Kiyomizu-Dera. Abans de res, us diré que el temple és força maco, situat al capdamunt d'un turó amb unes vistes precioses a tota la ciutat, però el que nosaltres vam passar allà va ser una experiència torturadora.

Primer, vam agafar l'autobús a l'estació per arribar-hi. A la parada ja ens va rebre una cua increible de gent esperant el mateix autobús que nosaltres. Així que, paciència, a fer cua també. Quan per fi vam agafar el bus corresponent, ens vam estar ¡tres quarts d'hora! per sortir de l'entorn de l'estació, així que us podeu imaginar el col·lapse circulatorique hi havia. Quan vam arribar a la parada de destinació, ens va tocar pujar tot un camí replet de botigues de records, que suposo que en altres moments és força agradable, però que aquell dia era només una riuada de gent que t'arrossegava. No et podies arriscar a entrar a una botiga; potser no en tornaves a sortir mai. Amb tot això, us podeu imaginar que la situació a dalt de tot, al temple, era una bogeria. Fins i tot me'n recordo d'observar la terrassa del complex des de l'entrada i preguntar: "Qui hi ha allà, Brad Pitt?", per la quantiat de flaixos disparats al mateix temps. I no, el que hi havia era el temple i fulles vermelles.

Després de sobreviure a Kiyomizu-Dera, vam viure una de les estones més desafortunades per part meva del viatge. Havíem de tornar a l'estació on havíem quedat amb un conegut de la Cris per anar a sopar plegats. Primer, em vaig equivocar d'autobús. Sort que el conductor va ser amable i ens va indicar com arribar a peu a l'estació des de la parada més propera. Després, a dins de l'estació, ens vam perdre per trobar la sortida on havíem quedat. Vam acabar apareixent per una porta misteriosa, sota les fonts de la plaça, i observats per una munió de japonesos que fotografiaven l'espectacle nadalenc. I quan finalment vam trobar el noi en qüestió, vam haver de tornar a patir un trànsit horrorós per arribar fins al restaurant en qüestió.

Amb tot plegat, aquella nit vam tornar a Kiyosu absolutament desfetes. "Ja t'ho havia dit", em va dir la Nemui. Bé, per sort, Kyoto em tenia preparada una bona compensació al dia següent...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada