dimecres, 5 de gener de 2011

Perseguint el Gran Buda a Kamakura

Per primer cop, en el nostre quart dia d'estada al Japó, sortíem de Tokyo, i amb la intenció de no tornar-hi fins a la darrera jornada de la nostra aventura. El primer pas, a banda d'arrossegar les maletes des de l'hotel fins a l'estació de Ueno, era activar el Japan Rail Pass. Aquest és un passi imprescindible per a tot viatger al Japó que es vulgui aventurar fora de Tokyo (i meravellós com és Tokyo, no puc més que recomenar-vos que mireu també una mica més enllà). Per un preu força ajustat, tens transport il·limitat durant 7,14 o 21 dies en tots els trens de la companyia JR de tren, inclosos tots els trens bala, excepte els utra-ràpid (i tot i aquesta limitació teniu un tren bala entre les principals destinacions cada vint minuts). Per aconseguir aquest passi, cal comprar-lo abans de sortir del teu país (hi ha agències que el venen a les principals ciutats); a l'agència et donaran una espècie de rebut que, un cop al Japó, el canvies pel passi en si. Per poder fer aquest pas, l'única condició que cal complir és presentar el passaport amb el segell de visitant temporal per turisme que et posen a la duana, i llestos.

La nostra primera destinació, però, no ens portaria a agafar un tren bala, sinó un tren local des de Tokyo fins a Kamakura. Aquesta localitat mitjana, situada a tocar del mar, va ser capital del Japó durant un breu període de temps i ara és famosa sobretot per acollir l'estàtua del Buda més gran de tot el país situada a l'aire lliure (la més gran de totes és la que es troba a Nara, que està dins d'un temple). Tota Kamakura, però, està esquitxada de temples i altres atractius, i és una excursió ideal per una escapada de mig dia.

Per començar, nosaltres vam arribar a l'estació principal de Kamakura i vam deixar les maletes a les taquilles de la terminal (totes les estacions de tren japoneses mínimament dignes tenen taquilles prou grans per guardar una maleta mitjana). Tot seguit, vam agafar un trenet de via única que ens portava fins a l'entorn dels dos temples principals de la ciutat: Hase-Dera i el Daibutsu o Gran Buda.

Tot seguit, i aprofitant un dia esplèndid pel que feia al temps, vam anar al temple budista de Hase-Dera, que té una terrassa preciosa amb vistes al mar. El temple està ple d'un munt de figuretes que tenen el seu encant, però que cobren un aspecte una mica sòrdid quan te n'assabentes que cada figureta representa un nen que va morir petit o abans de néixer, ja que el Hase-Dera està dedicat a aquest tipus d'ofrenes.

Tot seguit, vam anar cap al Daibutsu, situat a cinc minuts caminant. Ja he dit que és més petit que el Gran Buda de Nara, però generalment s'accepta que el de Kamakura és millor artísticament parlant. I la veritat és que em va semblar una estàtua preciosa, enorme i gairebé hipnotitzant. Pels que en tinguin ganes, fins i tot es pot entrar dins del Buda, pagant una entrada extra, i treure el cap per les finestretes que té a l'esquena.

Per acabar d'arrodonir el dia, vam decidir fer un camí de senderisme conegut com el Camí del Daibutsu, que està tot esquitxat de petits temples. En teoria, aquest camí permet connectar amb la zona de Kita-kamakura, on hi ha encara més temples, però nosaltres tan sols vam fer la meitat del trajecte per després tornar a l'estació principal de la ciutat. Pel camí, vam visitar un santuari molt curiós, el Zeniarai-benten. Es tracta d'un santuari petit que té la seva entrada a través d'una cova precedida per un petit tori, i que et condueix, a través d'una galeria, a una espècie de jardí interior a l'aire lliure. Allà,en una altra cova, hi ha un manantial d'aigua amb propietats màgiques, on, segons diuen, si rentes els teus diners, un cop els gastis et tornaran multiplicats. Nosaltres ens vam sumar al ritual i esperem que aviat ens arribin els seus fruits!

Cansades de caminar després d'un exercici de senderisme més complicat del que esperàvem, vam tornar a l'estació a fer un mos i vam passejar una mica pel carrer comercial de Kamakura, on tothom es torna boig per comprar el dolç tradicional de la ciutat, en forma de pollastre. Per qui no ho sàpiga, els japonesos són una societat obsessionada pel menjar, i a les localitats turístiques, en comptes de tenir el souvenir típic, el que hi ha és el dolç típic que has de comprar i tastar obligatòriament. Nosaltres vam intentar sumar-nos a la bogeria col·lectiva, però els preus del dolç en qüestió ens van fer tornar a tocar de peus a terra.

A la tarda, doncs, era el moment de deixar Kamakura. Aquella nit, la Nemui ja ens esperava a la seva casa de Kiyosu, així que, ara sí, ens estrenàvem en tren bala. Primer un tren local fins a les afores de Tokyo, després el nostre primer tren bala fins a Nagoya, i tot seguit un altre tren local fins a Kiyosu. Allà, taxi fins a casa de la nostra amfitriona, per fer una escala momentània. Al dia següent, el tren bala ens portaria encara més lluny.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada