Tempesta

Una debilitat: els números de pallassos tristos. Un descobriment: l'altre dia, en plena programació televisiva nadalenca, el número "Storm" d'"Alegria", del Cirque du Soleil. Voleu saber com se sent un pallasso quan li trenquen el cor?
PS: He afegit als enllaços la meva recentment creada pàgina a Flickr. Hi aniré penjant algunes fotos meves que trobi interessants... A veure si així m'obligo a no només fer fotos per obligació laboral...

Tornem a arrencar

Quina setmana més estranya la de Nadal! Un podria pensar que amb dos festius, un mig festiu i dos laborables, aquesta setmana passaria volant. Doncs no. I tampoc és que ho estigui passant malament, però, de fet, he acabat els dies de festa més cansada que els vaig començar.
Primer de tot, perquè el 24, tot i tancar abans, acabem fent les mateixes hores (i de forma més intensa) que un dia normal. Segon, perquè en 48 hores he fet 4 vegades el trajecte Barcelona-Tarragona, he sobreviscut a 3 intenses reunions familiars i he patit els canvis a l'horari d'hivern de Renfe. I tot això acompanyat de quilos i quilos de menjar, torrons i polvorons...
La part bona? Evidentment la primera tanda de regals. Aquests dies m'han regalat un pijama, dues faldilles, un munt de caramels, una cartera i dos DVD's. I encara queda la segona part per Reis. Ah, i els meus regals sembla que han tingut un cert èxit, cosa que m'agrada força, tot i que jo crec que el més divertit és comprar-los, embolicar-los, pensar com els entregaràs...
Avui, que es torna a una certa normalitat, encara he tingut temps per sorpreses positives. He aconseguit anar a la piscina (tot i que m'he quedat sense aigua a les dutxes i gairebé moro congelada esperant que tornés!)i a la TV he descobert que Cuatro està fent Los Caballeros del Zodiaco. Sí!! Sense la mítica cançó de la nostra infància ("caballeros del zodíaco, contra las fuerzas demoníacas..."), però ai, quina il·lusió fa recuperar sèries que han marcat la teva vida.
En els propers dies em queda una llista interminable de coses per fer, com comprar el calendari de 2008 (que no passi com l'any passat, que fins el febrer no el vaig tenir), canviar la bombeta de la nevera, començar els deures d'àrab, escoltar la segona part de l'entrevista a JK Rowling a Pottercast, llegir, i preparar els propòsits d'any nou... Però d'una cosa sí que estic orgullosa aquest 2007 i espero poder mantenir l'any  vinent: la ressurrecció d'aquest blog i ser capaç d'actualitzar-lo regularment. Això sí que es mereix un brindis!

Tidings of comfort and joy

Hi ha moltes coses que odio del Nadal, però hi ha unes quantes nadales que m'entusiasmen. Valguin aquests dos vídeos per felicitar a tothom que tregui el nas per aquest raconet de món...


I un record del Nadal més maco que he vist mai: el de Suècia.

On París deixa de ser ciutat (París i V)

Sí, després de cinc intensos i gèlids dies, la nostra estança a París va arribar al punt final. Com a ressopó per aquest banquet de cultura, palaus i caminades ens vam reservar un passeig pel lloc on París deixa de ser ciutat per ser poble, bohemi i rural: Montmartre. La colina de la Butte, on els pintors pintaven, els cineastes rodaven (o simplement situaven digitalment) Moulin Rouge, Amélie i moltes més, i on els parisencs senzillament pugen i baixen escales i més escales...
El barri em va agradar força, i hi va contribuir també la ruta recomenada per la guia que vam seguir i que ens va permetre descobrir racons com les vinyes de Montmartre (les úniques en ple centre de París), els locals de tertúlia literària més famosos, el cafè on treballava Amélie a la pel·lícula de Jeunet o la casa de Van Gogh i el taller on es van pintar les Senyoretes d’(el carrer?) Avinyó. Com que encara no havien tocat les onze, la zona estava estranyament deserta, i tan sols ens vam trobar amb l’avalantxa de turistes i de pintors "li pinto el seu retrat senyora?" als voltants del Sacré-Coeur, l’església que corona el lloc des d’on diuen que es poden tenir les millors vistes de París. Llàstima de la boira...
La resta de la jornada final a París la vam repartir entre dues missions molt importants: visitar el Centre Pompidou (quin gran museu!) i anar de compres, sí, com tot turista a París que es preciï. I si el primer va ser força entusiasmant (tot i que les forces recuperades en un xinès de dubtosa reputació van començar a flaquejar), amb el segon propòsit ho vam passar com mai xafardejant entre botigues al Forum des Halles. Sort d’un cafè i un muffin miraculós a l’Starbucks de la zona vam poder ser capaços d’arribar a l’aeroport, sobreviure a avaries al tren i un treballador inútil a la cua de facturació... I tornar, tristos però carregats de records, a casa.

He rebut un mussol!

Avui el mussol Snarky ha portat amb el correu el meu bitllet per l'Snapecast Express . És a dir, la meva entrada oficial a l'última emissió regular d'Snapecast. Sembla que el barret va dubtar entre col·locar-me a Ravenclaw o Slytherin, però al final vaig demanar el primer, ja que això de dormir a les masmorres sota el llac no em feia gaire il·lusió... El viatge serà el dia 9 de Gener, teòric aniversari de Severus Snape, i jo viatjaré al vagó tranquil. Jeje, m'encanta!

OMG!

Surfejant per un fòrum he trobat això: perruques per a gats!!!! N'hi ha de rosses, castanyes i blau elèctric! I els models felins semblen prou satisfets amb el resultat estètic, tot i que d'altres gats que jo em sé no aguantarien ni un segon amb això col·locat... Així que enhorabona al pacient fotògraf que va aconseguir aquestes imatges (sempre que no es dediqués a petrificar-los amb males arts...). Cada perruca costa uns 50 dòlars, i un 20% es destina a una associació contra la crueltat dels animals. Quina ironia, no? Més informació a Kitty Wigs.

Excentricitats, en or i en llenç (París IV)

Havia deixat abandonades les cròniques del viatge a París! Que, per cert, cada dia queden més lluny, més lluny... Que ja ni me’n recordo. En fi, sort de les fotografies que deixen algun tipus de memòria grabada en imatges...
En el nostre tercer dia de París, vam decidir passar la tarda al museu dels museus parisencs: El Louvre! Hi vam anar aprofitant el dia d’obertura nocturna (fins quarts de deu) i fugint del fred insofrible de la superfície. El Louvre és un museu excessiu, inabarcable, i en què és absolutament fàcil o perdre’s o desesperar-se buscant les escales al tercer pis! Però al mateix temps és imprescindible. Em vaig enamorar de les sales de pintura romàntica, de la pintura italiana, i de les obres renaixentistes. I vaig al·lucinar amb la gran excentricitat del museu. Només entrar, dues senyals: a la dreta, la Mona Lisa; a l’esquerre, la Venus de Milo. I la gent fa pacientment cua per fer-ne una foto de prop! Em va recordar a aquells cartells als Museus Vaticans de Roma indicant des del principi "Capella Sixtina, per aquí" i que fan que molta gent tiri pel dret i passi per alt les impressionants galeries...
Com que el grup de japonesos desesperats davant l’obra de Leonardo Da Vinci ens va deixar amb ganes de més excentricitats, el quart dia a terres franceses el vam dedicar a anar d’excursió al Palau de Versalles, a uns vint quilòmetres de la ciutat. Així que vam agafar el tren i ens vam plantar a aquest impressionant palau, on tot és or, luxe, exageració... i culte a la personalitat del rei! La visita va ser interessant, l’audioguia era completa, però sóc l’única que s’ho imaginava més gran? Que esperava visitar més sales? Que se li van fer curtes 3/4 d’hora de visita? Sort que el jardí és tan impressionant com als llibres; llàstima, però, que la gana i el fred ens impedissin caminar-ho tot (una hora de punta a punta del llac!).
El dia el vam tancar passejant pels boulevards i xafardejant les Galeries Lafayette (que ja estaven decorades per Nadal... en ple octubre..). I no, no vam comprar res. Això ho vam reservar per les últimes hores a París.

Adeu a Sebastià Sorribas

Vaig trobar aquest llibre, espellifat en una prestatgeria del meu germà quan devia tenir 6 o 7 anys. La portada mig caiguda, les pàgines rossegades, i alguna fulla a punt de desenganxar-se. No em va costar més d'un o dos dies llegir-me'l. Es veu que a la meva època ja no era lectura de classe, però tot i així jo el tornava a obrir i el rellegia i rellegia...
El que més m'agradava del Zoo d'en Pitus era que em feia sentir com una més de la colla. I em feia desitjar que jo també pugués fer una desfilada pel barri, dibuixar els cartells dels animals, fer les gàbies amb filferros de paraigües i anar de caça pel Montseny. I anar a recollir el bebè de tigre al zoo de Barcelona. I estar a la taquilla el gran dia d'obertura.
Aquests records normalment es queden enterrats, perduts, i un dia, de sobte, hi ha alguna cosa que els fa renéixer. Fa gairebé dos anys, vaig tenir la sort de ser a la presentació dels actes de celebració dels 40 anys del llibre. M'en recordo que saltava per la redacció, contenta perquè coneixeria l'autor i tindria una nova edició del llibre. La vaig rellegir al moment, aquella mateixa tarda ja tornava a passejar per les planes, per les il·lustracions de Pilarín Bayés, per la caça de la rata de claveguera...
Potser no li van donar el Nobel ni cap premi important de literatura. Potser no es va fer milionari. Però en Sebastià Sorribas va marcar la meva vida amb una cosa tan senzilla com difícil: ser capaç de guardar la meva infància intacta en les planes d'un llibre.

Potter Puppet Pals are BACK!!!

Impressionant el discurs beep beep de Dumby XD.

Txuuuuu....?

Divendres a la nit vam tenir la festa de Nadal (!) de la meva empresa, i per la seva gran "flexibilitat" geogràfica ens vam haver de desplaçar fins a un cutre-hotel de teòriques tres estrelles a Lloret de Mar. Mentre que els detalls de la nit és millor que es mantinguin amagats, aquest post està dedicat a la meva aventura ferroviària per tornar al dia següent. Un trajecte de 3 hores i tres quarts d'hora.
Pas 1: a les 16.15h arribo a l'estació de tren de Malgrat de Mar, on per la lentitud de la venedora de bitllets vaig perdre el tren. Per tant, mitja hora d'espera a l'aire lliure i amb un ventet fresquet...
Pas 2: a les 16.45h arriba el tren direcció l'Hospitalet. Un trajecte bastant maleït: entren com dos o tres grups d'adolescents bojos: uns criden i es peguen; altres posen música alta i comencen a tirar diaris; i els tercers es dediquen a cridar i insultar. I tot això amb l'afegit que se m'acaben les piles de l'mp3 (!), només he dormit 3 hores i no puc llegir!
Pas 3: a les 18h arribem a Sants (al·leluia) i  busco els famosos informadors que en teoria han de plagar tota l'estació. Cap rastre d'ells. He de pujar al hall i anar a l'stand de "brief questions" que ja existia fa tres anys, abans que comencessin les obres. Pregunto com anar fins a Tarragona: em diuen que primer vagi a Martorell i allà agafi el regional. Pregunto horaris: en tres minuts tens un tren a Martorell. I els regionals? (que és el que de veritat m'interessa): Això ja t'ho diran a Martorell. Genial, perquè no tinc res millor a fer que esperar una hora a la fosca i gèlida estació de Martorell, esperant el meu tren. (!)
Pas 4: a les 18.30h (algú sabia que Martorell estava tan lluny) arribem a Martorell i una autèntica marabunta de viatgers baixa i puja al regional que, afortunadament, ens estava esperant a la via (ue!). El tren surt als 10 minuts.
Pas 5: a les 19.40h, mitja hora després de l'horari habitual, el tren arriba a Tarragona. Estic adormida, desfeta, marejada.. però ei, podria haver anat molt pitjor...

La primera lliçó

Un bon assaig

Encara estan pendents els meus posts d'anàlisi de Harry Potter and the Deathly Hallows i, de pas, de tota la sèrie de J.K. Rowling. Necessito bastant temps per tal d'organitzar una mica tots els pensaments que sorgeixen entorn d'aquests set llibres i,especialment, d'aquest desenllaç que a molts ens ha deixat amb la sensació de ... aiiiii, falta alguna cosaaaaa....
Afortunadament, mentre que jo sóc lenta en aquest procés, molts altres ja han penjat a internet una sèrie d'assajos sobre aquesta obra infantil-juvenil-adulta? que trobo molt interessants. Concretament, aquest matí, mentre revisava una comunitat que m'encanta, Snapedom ,  he descobert aquest assaig (en anglès), en què bàsicament s'analitza el tractament del personatge de Severus Snape, però que, de passada, fa una interessant interpretació de tota la sèrie des de la perspectiva del trauma de l'autora d'una pèrdua prematura de la seva mare (!). Sobretot em fascina aquesta teoria, que ja he llegit en d'altres comentaris, sobre la identificació de la casa d'Slytherin amb els trets femenins... com una debilitat!?!
I ja que estem en el tema, i aprofitant que aquí tinc penjada la meravellosa-esplèndida-absolutament perfecta portada de l'edició en alemany del setè HP,  un dubte existencial: com pot ser que l'edició en castellà i català del llibre no es publiqui fins finals de febrer quan ja tenim les edicions en francès, portugués, alemany, holandès, xinès, búlgar, rus.... i mooooltes més? Potser aquí no hi ha tanta por a la competència de l'edició en anglès?

Un apunt... frívol

Feia setmanes que tenia clixades aquestes sabates i que tenia ganes de comprar-me-les. Després de passar tants cops per l'aparador pensant si m'agradaven més les marrons o les negres, quan resulta que em decideixo per les negres ja no els queda el meu número! Així que canvi de plans: i al final me n'he alegrat, perquè el dibuix era més maco en aquest color. Ja estan estrenades, i espero treure'n profit en alguns d'aquests compromisos de Nadal...

De l'Arc de Triomf a la Concorde (París III)

div>

De l’Arc de Triomf a la Place de la Concorde, on els francesos revolucionaris van instal·lar la guillotina, hi ha gairebé dos quilòmetres. Nosaltres els vam fer tots a peu, passejant tranquil·lament, amb l’aire gèlid de París cremant-nos la cara i xafardejant botigues. Vam començar a l’Arc, on per arribar-hi has de creuar un pas subterrani que t’evita morir atropellat pel caos circulatori de la ciutat. Teòricament, dins de l’arc hi havia un museu que, malauradament, estava en procés de renovació o sigui que... poc museu.
El més espectacular d’estar dalt de l’Arc de Triomf és que més de deu boulevards o avingudes conflueixen en aquest punt i que, des d’allà dalt, tu ets el veritable epicentre de París. La visita va prendre un to encara més especial perquè just en aquell moment el sol es ponia i segons en quin costat et col·loquessis la sensació canviava completament.
Sota l’arc hi ha la tomba del soldat desconegut. És a dir, un pobre home que va morir a la segona guerra mundial que, en comptes d’identificar-lo i tornar-lo a la seva família, va ser col·locat sota el monument per a fer-lo servir per a esperonar el nacionalisme o com li vulguin dir. La tomba està acompanyada per una flama que mai s’acaba... I que cada tarda un grup d’excombatents s’encarrega de reviure.
Per caminar de l’Arc de Triomf fins a la Place de la Concorde has de seguir potser el boulevard més famós de París: el dels Camps Elisis. Es tracta d’un carrer ple de botigues de luxe, on vam trobar cotxes descapotables en aparadors que giraven, rellotges per més de 30.000 euros i cinemes amb entrades que s’acostaven perillosament als deu euros... tot i que això no era cap luxe, sinó la trista realitat pels cinèfils parisencs.
Per cert, vam ser capaços de fer tot el trajecte sense cansar-nos! I la nòria i l’obelisc de la Place de la Concorde guanyen bastant de nit.

Pushing Daisies

Aquest any ens hem aficionat definitivament a casa a seguir algunes sèries nord-americanes a través d'internet, i fa poc vam fer un gran descobriment: Pushing Daisies. Es tracta d'una comèdia que s'ha estrenat enguany, i que està escrita pels mateixos creadors d'aquella grandiosa Tan Muertos Como Yo, que aquí a Espanya de tant en tant podies caçar algun matí en una televisió privada que no aconsegueixo recordar.
Què tenen en comú ambdues sèries? Que tracten la mort amb ironia, sense por, sense tabús. Tan Muertos Como Yo, pel poc que vaig poder veure, era tan crua com divertida i interessant, mentre que a Pushing Daisies hi afegeixen unes dosis enormes de fantasia. I ho fan amb l'estètica de dues pel·lícules que m'encanten: Amélie i Big Fish.
La història de la sèrie és la següent: Ned, un pastisser, té el poder de ressucitar els morts amb tan sols tocar-los. Si els manté vius durant més d'un minut, algú més ha de morir al seu lloc. Si els torna a tocar, moren de forma definitiva. Aquest do, que porta al protagonista a crear un petit negoci de caçarecompenses per assassinat, es complica quan la víctima és l'amor de la seva infància.
Pushing Daisies, a banda de la història, té altres punts forts: com la imaginació a l'hora de crear trames, les escenes inoblidables, la capacitat per a barrejar comèdia i drama... Tot això barrejat, fa que la història no perdi força un cop esgotada l'originalitat del punt de partida. Afegiu-ho secundaris de luxe, i la barreja és un pastís d'allò més irresistible. I és que Ned sempre té els productes més frescos del sector.

Wake up!

Avui m'he adormit. Llàstima no tenir un gat-despertador com aquest.

Podcasts

Ho vaig descobrir fa un parell de setmanes i m'he convertit en una fan d'aquest sistema: els podcasts. Avui mateix he buscat el seu significat a la wikipedia: un podcast és una mena d'arxiu d'audio a través del qual una persona pot difondre un programa de ràdio fet per ell mateix o qualsevol tipus d'audio. Es pot escoltar directament al PC, a l'iPod (d'aquí el nom) i, com ho faig jo, a través de l'iTunes. El gran avantatge és que et permet subscriure't a aquells podcasts o sèrie de podcasts que t'interessen i que es vagin descarregant conforme es pengin nous capítols.
Per mi podcast és sinònim de Harry Potter. Mentre que les altres fans de HP que conec o bé estan lluny o bé encara no han acabat la sèrie, necessitava un lloc on sentir opinions, teories, comentaris. I a través d'aquest sistema he trobat una sortida.
Actualment, estic subscrita a tres podcasts diferents:

• Snapecast: Va ser el primer a què em vaig subscriure, tot i que no el primer que vaig escoltar. Ja feia temps que havia descobert la seva pàgina web, però no acabava d'entendre el mecanisme. Aquest podcast està dedicat en exclusiva al personatge de Severus Snape de Harry Potter, i crec que és el més divertit i creatiu de tots, amb més seccions, propostes i altres creacions incloses (contes, escenes teatrals, anuncis inventats...etc.).Llàstima que ja hagin anunciat el final de la seva emissió regular el proper gener. De moment, tenim un episodi cada més.
• Pottercast: És el primer podcast que he escoltat mai, tot i que ho vaig fer via web. L'elabora l'equip de The Leaky Cauldron i tracta sobre el món potterià en general. S'emet cada setmana. En general m'agrada força i el trobo molt divertit, tot i que no és tan complet com l'anterior.
• Mugglecast: També s'emet regularment, i també el fa l'equip d'una de les pàgines web de referència al món de HP: Mugglenet, en aquest cas. És l'últim a què m'he subscrit i el que menys m'agrada de moment. Menys estructurat que la resta i coincideixo menys amb les opinions que s'expressen. Més centrat en l'actualitat entorn HP que no l'anàlisi dels llibres i pel·lícules en si.

*La imatge està extreta de Deviantart i l'autor és ~ LadyNyaruInfinity

Mouvement Sociale (Paris II)

Aíxi li diuen els francesos a la vaga: Mouvement Social. I va ser una de les primeres paraules que vaig veure en arribar a la Gare du Nord a  París, després de viatjar mitja hora esclafada en un tren des de l’aeroport. Si la xarxa de metro i tren de París ja és prou complicada de per si, afegir-li una jornada de vaga no va ajudar gaire. Tampoc ho fa el fet que a la nostra estació hi hagués com a 5 o 6 línies que buscaves per passadissos laberíntics (fins i tot amb sentits de circulació marcats) ni que cada parada tingués com a vuit sortides possibles (intenteu aclarir-vos arrossegant una maleta). Ni tampoc va ser agradable que s’espatllés una línia de metro quan més la necessitaven, ni que, a la tornada, una incidència provoqués molts retards al tren de l’aeroport...
El transport públic a París estressa. Per això, cal buscar racons de la ciutat que t’ajudin a alliberar-te d’aquesta sensació. Com per exemple, la preciosa Saint Chapel, amagada dins el Palau de Justícia i amb unes vidreres que et tallen la respiració. O passejar per la vora del Sena, mirant els llocs de venda de llibres de segona mà (i souvenirs!) amagats en caixes verdes i el reflex del sol al riu, tot i el fred ambient.
Un dels passejos més interessants és el del cementiri Père Lachaise, diuen que un dels més visitats del món. Hi trobes tombes de molts famosos, i no tan sols francesos: per exemple, hi és la tomba d’Oscar Wilde, on la tradició diu que les dones hi deixen un petó marcat amb pintallavis. És un cementiri vell, on fins i tot hi ha tombes obertes, panteons exagerats, i on, sobretot, és divertit caminar-hi buscant les tombes de noms coneguts que tens marcats en un mapa per turistes (!).
Un altre dels racons que em van entusiasmar, i no només pel seu contingut, és el Musée d’Orsay. Com que m’encanta l’impressionisme i el postimpressionisme ja sabia que disfrutaria d’una visita, però el que no sabia era que el museu era una antiga estació de tren reconvertida.
Finalment, un últim lloc especial. El panteó, que em va recordar moltíssim a Roma, i on la pàtria francesa ret homenatge als seus grans homes (i una única dona). El temple pagà dóna una serenitat que tan sols es pot expressar amb aquella llum clara que el cobreix. La cripta, potser més fosca i estranyament buida, té un puntet d’indret transcendent que m’encanta.

Sota la bomba

L'altre dia em vaig deixar de comentar una altra de les exposicions que vaig anar a veure la setmana passada en la meva escapada a Barcelona. Es tracta d'una mostra que tenia veritablement moltes ganes de veure des que vaig llegir l'avanç de les exposicions que es farien a Barcelona aquesta temporada. Es tracta de Sota la Bomba, que es pot visitar al Macba.
Primer de tot, poder posar els peus al Macba ja és tot un luxe: m'encanta aquest museu, el seu color blanc, les seves rampes de pujada... És un lloc molt acollidor per mi. Segon, les exposicions a aquest museu sempre es mimen molt. Com que la col·lecció permanent és bastant minsa i poc atractiva a ulls dels espectadors, donen moltíssim espais a les mostres principals i les cuiden molt.
La mostra en qüestió tractava sobre els camins de l'art després de la irrupció de l'era nuclear. Per fer-ho, centra el seu anàlisi a França i Estats Units al període comprès entre 1945 i 1956. En aquesta època es produeix un canvi definitiu al món artístic: la capital mundial de l'art deixa d'estar a França i es desplaça a Nova York. És el moment del naixement de l'expressionisme abstracte, mentre que a França busquen una personalitat pròpia i una forma de resurgir dels horrors de la guerra en territori propi amb un moviment tan divers, brut i intimista com l'informalisme o art autre.
L'exposició té dos elements que la fan especialment atraient. Primer, que el seu anàlisi el fa no només basant-se en pintura i escultura (tot i que és la majoritària) sinó que també trobem cinema, moda, fotografia, periodisme, la música (el jazz transatlàntic de postguerra, que diu el subtítol de la mostra) i, sobretot, l'oportunitat de veure les principals revistes artístiques i el món dels crítics. Segon, que recull un gran nombre d'obres d'artistes claus de l'època, i es fa especialment difícil trobar a faltar algú. A les sales del Macba es pot veure el diàleg entre Amèrica i França i entendre les noves avantguardes (molt més difícils de digerir pel gran públic que les prèvies a la Segona Guerra Mundial) des d'una perspectiva social.
En un món nou, on totes les tècniques i teories de la societat anterior han quedat derrotades i han dut al gran desastre de la guerra, els artistes lluiten per trobar un nou llenguatge revolucionari amb què reconstruir. A Amèrica, ho fan amb optimisme, però sota l'ombra de les proves atòmiques a Bikini. A França, ho intenten mentre els propis artistes van llepant-se les ferides del passat recent.

Happy Ending

París (I) Up, up!

Sembla mentida que avui encara quedi gent jove que no ha estat mai a París. O aquesta era la impressió que em feia quan tothom em deia: "Vas a París? I no hi has estat mai?". Doncs no: ni els meus pares em van portar a Eurodisney, ni hi vaig anar amb el cole, ni amb l’institut, ni amb la meva parella vaig tenir l’oportunitat de fer el viatge ja que pel camí es van interposar Roma, Londres i tota Escandinàvia.
Després d’un viatge curt i de sobreviure a la complicada articulació del metro i xarxa de trens de París, arribava el moment de decidir què fer en la primera tarda a la capital francesa. I la resposta va ser: Torre Eiffel! La  veritat, no és el que més m’atreia de París, i al principi estava una mica dubtosa, però conforme vam començar a pujar vaig trobar l’aventura divertida.
Primer, per evitar cues i dispendis econòmics, vam pujar per les escales fins a la segona plataforma. No ens vam cansar i fins i tot vam aprendre coses de la història de la torre gràcies als cent plafons que cobreixen el recorregut. Després, vam pujar de la 2a a la 3a plataforma en ascensor (única forma possible) en un viatge al cel que, per la velocitat i el vertigen, em va deixar les oïdes tapades. A fora, feia un fred insofrible.
Just quan vam acabar el passeig pels núvols, van encendre la il·luminació de la torre. Focus ataronjats i estrelletes platejades que s’encenien i apagaven durant cinc minuts. Amb aquesta imatge de fons, vam reservar lloc a un creuer nocturn pel Sena. Molt maco, molt interessant per tenir una idea general de París, però fred, molt de fred...
El dia següent també el vam dedicar a pujar i pujar. Vam anar fins a l’esplèndida catedral de Notredame de París. Vaig al·lucinar amb l’interior, les vidreres, el disseny de la façana... I vam pujar a les dues torres, on vam conéixer les gàrgoles i vam tenir una altra visió de París des de les alçades.

El cos al segle XX

Portava molts dies sense actualitzar el blog, ja que l'última setmana de vacances he estat distreta. Deixant de banda les aventures parisenques, tot i les dificultats posades per Renfe vaig poder anar a veure una de les exposicions que tenia moltes ganes de visitar a Barcelona. Es tracta de Un Cos Sense Límits, que es pot veure a la Fundació Joan Miró.
A aquesta mostra, es repassa la representació del cos humà a l'art del segle XX gràcies a la llibertat del creador que es reivindica a partir de la Olympia de Manet. A partir d'aquí, l'exposició va passejant per alguns dels grans autors de les avantguardes del segle passat: Giacometti, Chagall, Tàpies, Miró (és clar), Klein, Matisse, Picasso, Moore.. i molts més. Crec que la qualitat de la selecció que es pot veure al museu de Montjuïc és força bona (llàstima que no hi hagi el veritable punt de partida de Manet, tot i que sí que vaig tenir la  sort de veure-la al Museu d'Orsay de París pocs dies abans) i que el conjunt permet obrir la ment cap a d'altres formes de veure el cos representat. És per això que m'encanten les avantguardes: perquè de veritat s'arrisquen per tal de transmetre, comunicar, impactar l'espectador. Per això cal respirar a fons i obrir les portes de la ment per tal que l'obra es comuniqui amb tu directament.
L'exposició de la Fundació Joan Miró té, però, dos inconvenients: el primer, és massa breu i precipitada. Segon, i més important, no hi ha cap tipus de textos de reflexió sobre les obres i la línia interpretativa de la mostra. Llàstima que l'única forma d'aconseguir-ho sigui a través de les audioguies que són de pagament (abans eren gratuïtes amb l'entrada a  una exposició).  En aquest cas, mostres a llocs com el Macba o el CCCB continuen sent molt més completes.

A París!

Fins dissabte vinent estaré de viatge a París. Tornaré amb un bon munt de posts sobre l'experiència!

Dumby surt de l'armari

La nostra estimada J.K. Rowling està de gira pels Estats Units, fent petites lectures i responent preguntes de lectors. Normalment, es dedica a despotricar contra el nostre mai prou valorat Sev Snape (aii, la de blogs a internet que estan ocupant espai de la xarxa responent a allò de He's not a big man...). Però avui ha deixat anar una bomba. A una xerrada a Nova York Rowling ha desvetllat que Dumbledore (Dumby pels amics) és gay. És tan sols qüestió de segons que esclati tota la bomba mediàtica conseqüent.
Sincerament, no entenc perquè Rowling està tan obsessionada en donar-nos detalls dels personatges que no han sortit als llibres. Ara que s'ha acabat la sèrie, perquè no deixar la resta a la imaginació? Que cadascú pensi el que vulgui sobre Dumby i Grindelwald, i si no ho va fer constar als llibres, doncs perquè ha de ser més "real" en el món de la ficció el que ella pensi que el que penso jo? La gràcia de la ficció és que pots deixar córrer la imaginació allà on s'acaba l'escrit.
Em sembla magnífic que Dumbledore surti de l'armari (per cert, on vivia Harry Potter abans d'anar a Hogwarts... a l'armari sota les escales) però odio totalment el circ que se'n farà de tot plegat. A què ve això, sra Rowling? Potser por a passar de moda ara que ja s'han acabat els llibres i falta un any sencer per a la propera pel·lícula?
Sobre la imatge: ho sento, però quan he sentit la notícia m'ha vingut al cap allò de Naked Time de les Potter Puppets.

You Could Tell The Difference

Si he trigat més hores en fer aquest post és perquè no trobava la fotografia o el vídeo amb què il·lustrar-lo. Ahir vam anar al concert de Mika a Barcelona i ho vam passar tan bé... que és gairebé impossible plasmar-ho a l'hora d'escollir unes paraules, una imatge, una escena. Em conformo amb aquesta fotografia d'una actuació a Sidney perquè crec que resumeix força bé la força i el carisme d'aquest cantant a l'escenari. He trobat vídeos al youtube, menys de 24 hores després del show, gravats al Palau Sant Jordi, però la qualitat no fa gaire servei al que va ser realment la nit.
Després de patir la desgràcia del trànsit a Barcelona en hora punta, vam poder arribar a Montjuic quan teòricament tan sols quedava mitja hora per l'inici. De fet, tot es va endarrerir des de les 20h fins a les 20.45h. Potser perquè ni els mateixos artistes s'havien enterat que el concert s'havia traslladat al Sant Jordi i que no es faria al Razzmattazz, com s'havia anunciat prèviament.
Els primers en tocar van ser els teloners Yelle. Són un grup francès de pop enganxifós i electrònic. Havia investigat una mica a la xarxa i sonen força bé. En directe guanyen bastant en força. La seva actuació va ser la que tocava ser: poques cançons, mitja horeta, entusiasme en crescendo i deixen el públic animat i amb el caliu necessari per rebre a l'estrella de la nit. Llàstima que Mika es fes esperar més de tres quarts d'hora fins al moment de la sortida.
Mika va començar amb la meva cançó preferida del seu disc, Relax (que per cert també repeteix al final). Aviat es va fer evident que allò no era un concert normal: hi havia performances, disfresses, nines inflables gegants, un esquelet que et protegeix de la neu... I el millor de tot: em preocupava que el concert fos massa curt ja que Mika només té un disc de poc més de 40 minuts. Pensava que potser faria versions. Però encara millor: Mika va avançar cançons noves que veritablement espero puguem tenir un segon disc que no trigui massa en arribar. Amb un toc més rocker i amb les mateixes melodies que se't queden clavades al cap en qüestió de segons.
Moments a recordar: la performance abans de Love Today, la peça musical, la primera cançó nova, Happy Ending, Any Other World, Mika parlant en castellà.

Words, words, words....

Ja porto tres dies de vacances que, de fet, no m'estan deixant gaire temps per avorrir-me. Entre les classes, encàrrecs i altres coses inesperades no m'està quedant gaire temps per estirar-me i pensar en les mussaranyes. Tot just ara he començat el 7è llibre de Harry Potter i, per tant, estic acabant el repàs a la saga després de la qual vull fer diversos posts de reflexió sobre el tema. A la vegada, vaig seguint els fòrums habituals, els blogs habituals, i avui, abans de fer els deures pendents d'àrab, he estat "fullejant" la pàgina Deviantart buscant les imatges elaborades per fans de Severus Snape. He trobat aquesta que m'ha agradat força...
D'altra banda, aquests dies he començat a trastejar també amb el Windows Movie Maker. He fet una pel·lícula amb les fotos del meu viatge a Estocolm pel concert de Per Gessle, però no crec que el resultat sigui digne de ser penjat al youtube. Espero poder fer alguna cosa més interessant amb fotografies (abans de passar a fer-ho amb vídeos)i així estrenar el meu compte, de moment buit.
Ara surto a comprar. Cal roba nova pels dos sopars que s'apropen...
*La imatge està feta per shmivv  *

Retalls de premsa

Entrar a treballar a les 9 del matí a la redacció dos dies a la setmana, dues hores abans que ho fa el 85% de la resta de la plantilla, té una part bona: tens temps de llegir-te tots els diaris amb calma i tranquil·litat, i descobrir-hi reportatges interessants. Aquesta setmana m’he acostumat a fotocopiar aquells articles que m’han semblat interessants o que em creia que m’agradaria llegir però a la feina no tenia oportunitat (això passa els dies que entro a l’horari normal de les 11).
Doncs aquests darrers dies m’he trobat amb dues còpies d’una mateixa sèrie d’articles al diari El Mundo: es tracta de l’anàlisi de diferents estats clau en les eleccions nord-americanes, d’aquells que determinen qui dorm o no a la Casa Blanca. El País està fent una sèrie similar, però de moment m’ha cridat més l’atenció la d’aquest altre diari, i això que mai m’havia impressionat especialment la seva cobertura de la informació internacional.
Aquesta setmana he caçat al vol dos anàlisi: un sobre Florida i un altre sobre Tennessee. El segon m’ha fet especial gràcia ja que vaig poder conèixer de primera mà Tennessee aquest estiu, en la meva aventura per terres americanes, i comenta coses curioses sobre el transfons racial de l’estat i el seu sentiment de zona rural que es creu menyspreada des de les grans ciutats (i sobretot aquell NY que els americans de l’interior veuen com si fos extraterrestre... i és que de fet no tenen res a veure...). Però el reportatge que de veritat m’ha agradat és el publicat el 8 d’Octubre sobre Florida, i que signa Manuel Aguilera.
Com que sóc bastant fan de seguir les eleccions nord-americanes (llàstima que enguany m’agafaran lluny de casa i les hauré de seguir a través de diaris en àrab...), tinc gravada a la memòria aquells comicis del 2000, en què es van haver de recomptar els vots a Palm Beach davant l’ajustat de la victòria republicana. I van acabar guanyant aquests darrers quan a ningú ens ha quedat gaire clar que allò fos legal... però després va venir l’11-S i ja no li vam voler donar més voltes al tema.
Doncs el reportatge sobre Florida destaca coses molt interessants, com la llei vigent a l’estat (i que fins fa poc va estar temporalment derogada per un tribunal, a qui finalment se li ha tret la raó) que obliga a què els noms i dades dels apuntats al registre electoral coincideixin exactament amb els dels seus documents personals. I això crea problemes amb els hispans (que molt sovint es registren amb els dos cognoms, quan els americans només n’accepten un) o els de raça negra, especialment si són immigrants, als quals se’ls transcriu a Amèrica el nom de forma diferent a com es fa al passaport. I és que qualsevol accent, qualsevol petit detall, fa que se’t negui el vot a Florida.

"Hemos demostrado que el 65% de las personas que  tuvieron problemas para votar hace ocho años eran de raza negra o hispana"

Això ho comenten uns voluntaris que van cada dia a la sortida de les cerimònies de concessió de la nacionalitat americana, per apuntar els nouvinguts al registre electoral mirant en lupa cada lletra i cada detall. Fins i tot parlen que el 2000 es va fer servir una base de dades nacional per eliminar del cens aquells que estaven a la presó, i que moltes persones lliures, que simplement coincidien en nom i cognom amb algú que estava empresonat en un estat de l’altre punt del país, tampoc van poder votar.
La veritat és que trobo que Amèrica té molts elements que la fan molt interessant i que fins i tot t’hi fan venir ganes de viure-hi, sobretot després d’haver-la conegut de primera mà. Però em sembla que el seu concepte de democràcia no és un d’ells...

One day to go!

L'Alfabet

Ja porto tres classes d'àrab, i crec que ja és moment de dedicar-li ni que siguin uns minuts. Ahir a la tarda per fi vam acabar l'alfabet. El que significa que ara ja podrem començar a fer escriptura de veritat, i, sobretot llegir. I, per tant, acabar d'aprendre frases d'oïda i començar a escriure-les, que ja en tenim ganes... més quan la nostra professora ens té prohibit transcriure tot el que aprenem.
El primer dia de classe reconec que tot plegat em va atabalar una mica. És clar que penses que és un alfabet diferent i que has d'escriure de dreta a esquerra... I la veritat, tot i que tothom em pregunta sobre si és complicat escriure del revés, la veritat és que per mi és la part més fàcil. Un cop canvies el xip i aprens a fer les lletres correctament, no hi ha forma que se t'acudeixi fer-ho al revés. El mateix a l'hora de llegir, clar.
No, el que de veritat em va atabalar va ser descobrir que cada lletra té 4 formes! Que les vocals no s'escriuen i, per tant, te les has d'imaginar! I ara, descobrir un munt de sons que el meu sistema fònic és incapaç de fer...
Superada la paràlisi inicial, però, i posant-hi una miqueta d'esforç a l'hora de repassar, tot es comença a veure amb uns altres ulls. És una llengua interessant, maca, i t'obre les portes a una cultura que sempre m'ha fascinat. Suposo que aquesta setmana m'arribarà el llibre de text des d'Andalusia, així que no puc esperar el moment de ser capaç de començar a llegir....

Practicant cal·ligrafia

Aquest és el cel que es veu aquesta tarda des de la meva habitació. Maco, veritat? Avui ha estat un altre dels diumenges de dormir fins a tard, avançar feina domèstica, menjar amb tranquil·litat i, després, deixar que la tarda es vagi escapant segon a segon, assaborint-los lentament... Aquesta setmana he anat força atabalada entre feina i altres dedicacions, i no hi ha hagut ni un segon per actualitzar el blog. Ja he començat les classes d'àrab; de fet, porto ja dos lliçons i tot el que he après es resumeix en 14 lletres... És una mica desesperant no poder aprendre com feies amb el suec, ja que ets incapaç de llegir i escriure. Em sento de nou com una nena petita. Aquesta tarda l'he dedicat una estona a repassar cal·ligrafia i a practicar, perquè si no sé que aquest idioma serà una barrera més difícil de superar del que m'imagino...
Ahir a la nit vam tenir festa amb els Xiquets. Vaig passar mitja revetlla venent tiquets de la barra de bar (cansat, però m'ho vaig passar be... ja ni recordava què era fer de dependenta) i l'altra meitat ballant. Vaig anar a dormir tard, però tot i això encara vaig tenir uns minuts pel meu llibre. En el meu repàs a la sèrie Harry Potter ja he arribat a un dels meus preferits: The Half-Blood Prince. Llàstima que jo tingui la versió en català i de moment no em valgui la pena, econòmicament, comprar l'anglesa. És penós la d'errors que hi trobes. Tot i això, estic tornant a disfrutar de la història. Les primeres 200 pàgines són potser de les més fluixes de la sèrie (excepte el capítol de Spinner's End), però ara, que ja sóc a la 400 i escaig, em sembla un dels llibres que més flueix dels set... A excepció potser de l'últim.
Segurament dedicaré la resta de la tarda a continuar llegint. Dilluns serà un dia dur, però ja només quedaran 4 dies per les tres setmanes de vacances...

And you ain't going nowhere...

Un altre moment musical! La meva escena preferida de Nightmare Before Christmas de Tim Burton. Ja sabeu: 'Cause I'm Mr Oogie Boogie... and you ain't going noooowheeere.

Heroes is Back!

El capítol el vaig veure divendres passat (5 dies després de l'emissió oficial als EUA), però fins ara no havia pogut fer un comentari. En general, em va agradar, i la veritat és que tot val la pena tan sols per l'última escena i aquest Peter Petrelli sense samarreta i cara de por... (ainns, que guapo que és el noi, però que mal actor!).
El millor de tot: que 53 minuts de capítol (crec que el més llarg de la sèrie fins ara) es passen volant.
Altres coses que valen la pena: el sopar de la família Bennet, l'escena de Hiro de "espera, que em poso les ulleres per acabar de creure-m'ho...", el Mohinder confabulat amb Mr. Bennet, Nathan amb remordiments, barba i borratxo; i la misteriosa mort del senyor Nakamura.
El capítol, de fet, no va aportar gaire informació nova, a banda d'aprofondir en els dos nous interrogants: qui és el "malo-malísimo" i què signifiquen aquestes senyals premonitòries de mort en 24 hores... A la primera temporada ja passava, però hi havia l'afegit del misteri, dels personatges descobrint els seus poders i de la necessitat de donar sentit a tot plegat... Ara ens falta això, però estic segura que de mica en mica s'anirà construint una nova intriga que ens enganxarà. Ah, i sobretot quan torni el nostre Sylar...

Vandrar i ett sommarregn

Caminar sota la pluja d'estiu... Un record inoblidable d'un estiu que ja ens ha deixat...

Setmana difícil

No, aquesta  no està sent una setmana fàcil. A tota la "ressaca" (sense alcohol) que porto acumulada de les festes de Santa Tecla (aiiiii! això de dormir tres hores de dissabte a diumenge i aixecar-se a les 7 del matí....) s'ha de sumar que vaig treballar dilluns (teòric dia de festa de la Tecla desplaçada a la Mercè) i que va ser un dels dies més durs de la meva vida professional amb la mort d'un regidor de l'ajuntament. I me'n vaig sortir mig surant entre una onada d'emocions que a dures penes em deixaven respirar quan vaig entrar per la porta de casa i no vaig tenir més forces que per asseure'm al sofà, sopar i anar-me'n a dormir.
Al tint gris que van agafar aquells primers dies s'ha de sumar que la tardor ha tret ja el nas per les nostres finestres, i que, precisament ara, mentre escric això, entra un airet fresc que déu n'hi do. Però això no em molesta. M'agrada aquesta melangia que desprén la tardor, i a més, ara que han començat els cursos de tooot, ja sento cada matí les classes del conservatori de música que tant he trobat a faltar aquest mes d'agost... Avui diria que toca trombó o alguna cosa de vent similar....
Tan sols queden 15 dies per les vacances (que espero poder allargar amb la benevolència de la meva jefa...), tres setmanes per anar a parís, i dues i mitja per veure a Mika en concert. Ah, i només cinc dies per començar les classes d'àrab, que me'n moro de ganes.

When I am far away...

M'encanta aquesta cançó, especialment aquella part que diu: Frost on the window pane, the sound of pouring rain, all makes me glad of you...

Trött

In!!

Doncs sí, he aconseguit plaça a la EOI de Tarragona per estudiar primer d'àrab. A més, el sorteig m'ha permès estar en els primers 30 llocs, el que significa que podré escollir el grup que vull (de 3 a 5 de la tarda). La veritat és que estic molt il·lusionada: sempre he volgut estudiar àrab, i no les tenia totes amb mi que aconseguiria entrar a primer. Ara, només cal esperar al dia 1 d'octubre per començar les classes!

Jim Broadbent serà Horace Slughorn

Jim Broadbent, el mestre de cerimònies entre còmic-malèvol-compassiu de Moulin Rouge, serà Horace Slughorn en la sisena pel·lícula de Harry Potter and the Half-Blood Prince, que, precisament, es comença a rodar avui. Continua així una de les tradicions d'aquesta saga cinematogràfica: contractar actors anglesos, de reconegut prestigi, i qualitat contrastada (Broadbent té un Òscar). El que sí que em temo que continuarà sent una constant dels films és que, tot i aquesta llaminera base, el film continuarà desaprofitant aquest potencial i rel·legant-lo a petites aparicions, pràcticament cameos, enmig d'un context mediocre. Sí, el trauma de Harry Potter and the Order of the Phoenix és massa dur per ser superat, i la por és encara pitjor si ens enfrontem al meu llibre preferit de la sèrie.
Però centrant-nos en Broadbent, crec que és un càsting excel·lent. Perquè Slughorn és comèdia i és drama (el pitjor dels drames, potser), i el personatge li encaixa com un guant. No puc esperar per veure l'escena de la festa de Nadal, abraçant a Snape amb la seva cara rodona i somrient...

La primera víctima de les festes...

...han estat els meus peus. Més concretament, el pobre peu esquerre, que ahir va patir les inclemències del "baixa de la Part Alta, puja a la Part Alta" sis cops en 10 hores XD. Guardaré un bon record del concert dels Pets, ho vam passar moooooolt bé, molt millor que a Reus.

Flying through the night

Ahir a la nit vam anar a la Plaça Friki, dins de les festes de Santa Tecla. Feien un cabaret aeri, que em va recordar una mica a aquells espectacles que veiem al cabaret del fòrum del 2004 a Barcelona... A Tarragona vam poder veure trapezi, acrobàcies amb tela, amb corda, amb "pentatrapezi", pallassos, i altres volteretes impressionants. La nit era força agradable, amb un petit toc de fred i alguns núvols que no ens deixaven veure les estrelles... Però en general va ser una experiència força maca i ho vam passar molt bé veient els números a l'estil "más difícil todavia".
Després vam passar una mitja horeta per la plaça del Rei, on actuava un grup de folk alternatiu de Perpinyà, amb inspiració occitana. Tan sols vam poder caçar el vol unes 5 o 6 cançons abans els tècnics no els fessin plegar, i tot just em quedaven les forces suficients per a arribar fins al llit i caure-hi morta, però va ser, en definitiva, una breu nit més per recordar.

The Prince's Tale

És el meu capítol preferit de l'últim Harry Potter, i probablement de tota la sèrie. Tafanejant pel youtube, he vist que molta gent ha intentat recrear-lo o bé amb dibuixos de fans o bé barrejant imatges de pel·lícules. M'agrada especialment aquest resultat. Probablement sigui molt millor que la pel·lícula (arribarà, en teoria, el 2010).

Samma Gamla Vanliga Visa

Sha la la la...
Ahir va començar una altra vegada el curs escolar, el que significa que ja no hauré d'anar pel carrer topant-me amb nens de vacances (tres mesos de vacances! Ja ni me'n recordo...) mentre jo vaig a treballar. Aquest estiu tan sols he fet 15 dies de vacances al juliol, que van passar massa ràpid, i l'agost ha estat llarg i pesat, amb tant poca gent treballant al diari i tantes poques notícies... A Tarragona estem a les portes de la festa major, el que significa que comença una de les èpoques que més m'agraden de la ciutat, però també de les més cansades. A més, tan sols falta un mes pels 15 dies més de vacances de l'octubre, i, probablement, un cop acabi les festes m'obsequiaré amb un cap de setmana llarg com a compensació per haver de treballar el 24. Això si sobrevisc a tants dies sense dormir, és clar...
Ahir va ser també un dia especialment llarg per mi, ja que em vaig despertar al Prat a les 6 del matí, vaig creuar Barcelona, vaig passar dues hores a l'hospital, vaig tornar a Tarragona i vaig treballar tota la tarda. A les deu de la nit ja pràcticament ni m'aguantava de peu, i aquest matí m'ha costat més del normal aixecar-me.  I un altre cop he oblidat els meus bons propòsits, que demà hauran de començar i-ne-xo-ra-ble-ment. Ja se sap, la mateixa cançó de sempre:
-Anar al gimnàs dilluns o divendres (o dimarts i divendres).
-Anar a la piscina com a mínim un cop a la setmana.
-Aixecar-me a les 7.30 cada dia i no fer el manta!!
-Acabar d'una vegada la repassada de tots els llibres de Harry Potter (vaig a la meitat del 5è, i queden tot el 6è i 7è) i començar amb les noves lectures: he d'acabar un parell de llibres que m'han deixat a través de bookcrossing, i vull llegir Wuthering Heights en anglès, que fa un parell d'anys vaig abandonar al primer capítol.
-Veure  la sèrie Rome, que tinc baixada sencera, i començar, a partir de la setmana que ve, amb les noves temporades de Heroes i Grey's Anatomy.
Avui el dia està ennuvolat i xafogós. He d'agafar el cotxe a les 10.45h. De fons, sona En Händig Man en directe a Stockholm. (Per cert, la imatge està presa el meu últim dia a Lund abans de marxar. Estava nevant i el cementiri de davant de casa tenia un aspecte irresistiblement romàntic).
Jag hör samma gamla vanliga visa...

I try to be like Grace Kelly

Les vacances de l'octubre (15 dies de glòria en l'horitzó...) comencen a pintar molt millor del previst (si és possible). Aquí estan les entrades pel concert de Mika a Razzmatazz del dia 18 que he comprat aquest matí, aprofitant una visita llampec a Barcelona per passar pel metge... Serà l'aperitiu previ al viatge a París que tenim previst fer la setmana següent, i un antídot a la pena per no poder anar al concert de Crowded House del dia 1 (serien ja tres concerts en un any, amb la despesa afegida d'un viatge a Estocolm per anar a un d'ells). Espero que l'actuació valgui la pena, i que tinguem alguna cosa més que les deu cançons de l'únic disc de Mika.

På turné i Stockholm (i V) - Det spelar ingen roll...

Sóc feliç. Ahir a Internet algú va penjar totes les cançons del concert de Per Gessle a Estocolm, que ara estic escoltant de fons. Un petit record sonor fins que aquesta tardor es publiqui el DVD en què, teòricament, estarà enregistrat l'actuació juntament amb Göteborg. Amb PG de fons, és més fàcil recordar les emocions d'una nit inoblidable.
Va ser poc més d'una hora i mitja, de cançons de Mazarin, En Händig Man i tasts de Gyllene Tider. No es va anar gaire enrere en el temps, però sí que van sonar algunes de les meves cançons preferides. Em van encantar les versions en directe Det Hjärta Som Brinner i Ljuder Av Ett Annan Hjärta, vaig trobar que la veu de PG era perfecte en directe amb les cançons del nou disc i que Hanna's kärlekspil sona perfecte en viu. Vaig al·lucinar amb l'entrega del públic suec amb les últimes cançons de GT (Hej, Hej, jag klarar mej nog...) i em vaig emocionar amb Kung Av Sand. Una mica freda la rebuda a les últimes cançons, sobretot aquelles que no eren singles, tot i que alguns detalls (com aquell teclat a Pratar Med Min Müsli) van despertar veritable passió.
Però, sobretot, em va encantar: el duet a Om Du Bara Vill (una de les cançons més maques de la història), la interpretació sense guitarra de Tycker om när du tar på mej, aquell final tan senzill i tan maco amb Min Hälsning, el públic cantant När vi två blir mentre ens acomiadava la versió jazz, la brutal Fru Nordin, la força de Sommartider...
Tantes emocions que és difícil reduir-les a paraules... Millor escoltar, sentir, veure...

Something happened today

Avui tinc un dia diguem-ne que una mica creuat.. Ja se sap, els efectes secundaris de l'exili. I per moments com aquest, res millor que una cançó com a mantra per trobar de nou el camí a casa...
Is it a dream
or is the day still dawning
in this part of the world?
Is it one of these moods
where you feel so selfish
 in this part of the world?
But hey,
something happened today.
I wish I could explain
the strange sunshine through the rain,
the rush I got
I heard you call my name.
It will never sound the same again.
Tried to be good,
any small town person
knows it never ends.
Since I was young,
I've been a stranger to my myself.
I know it never ends.
But hey,
something happened today.
I wish I could explain
the strange sunshine through the rain,
the rush I got
I heard you call my name.
Things will never be the same again.

Relax, Take It Easy

A la gent no li agrada fer cua. I jo no sóc especialment pacient. Però si alguna cosa he après en els últims anys, és la necessitat de mirar les coses amb uns ulls més positius. No enfonsar-te a la mínima dificultat. Evidentment, la capacitat va a dies, i de vegades es torna en contra mi, però sempre és agradable tenir guardada a la butxaca una miqueta de filosofia oriental per afrontar moments més foscos.
Ahir vaig estar una hora i quart a la Escola Oficial d'Idiomes de Tarragona, esperant per preinscriure'm a un curs d'àrab (dits creuats perquè tingui plaça!). Vaig veure gent en un veritable estat de nervis per la cua que fluïa lentament per les escales. Hi va haver qui va dir que era inacceptable. Jo vaig disfrutar una estona. Tenia el meu llibre de la Orde del Fènix, en anglès (és increïble com una història millora si la llegeixes en llengua original) i els minuts van passar més amablement.
Sempre pots tancar els ulls. I pensar en un bon moment. Un moment que et relaxi. Si saps esperar, les coses passaran. I passaran bé. Millor si et relaxes i t'ho prens amb calma.

Tarkan

Com que portava un parell de dies sense actualitzar, un petit extra del dia. Fa anys, quan feia classes de dansa oriental, la meva professora em va fer descobrir Tarkan, un cantant turc bastant conegut (l'autor d'aquell hiperversionat Kiss Kiss). Aquesta és la meva cançó preferida, vídeo preferit.. i ball preferit...

På turné i Stockholm (IV) -Juni, Juli, Augusti...-

Jag sitter här en stund
Och blundar men jag ser ändå...

Amb aquestes paraules va començar diumenge 12 d'agost el gran concert de l'estiu per mi, i per més de 10.000 persones a Stockholm. A la tarda d'aquell dia clau, havia estat passejant per Skansen (encara no havia pogut veure l'ós del zoo nòrdic, ja que l'última vegada hi vaig anar al desembre...) i, mentre buscava els llops al seu tancat vaig començar a escoltar alguna cosa familiar.... Sí, sí, era Spegelbol, una de les cançons de l'anterior disc en suec de Per Gessle, Mazarin. Primer vaig pensar que algun dels treballadors portava la música a tot volum a la seva furgoneta, però, de sobte, em vaig adonar que no. No, resulta que des de l'illa Djurgården tan sols una llengua de Mar Bàltic et separa dels jardins del Sjöhistoriska Museum, on el concert havia de tenir lloc poques hores després. I sí, mentre jo passejava pel zoo de Skansen, la banda i Per Gessle estaven assajant!

La resta de la tarda la vaig passar passejant, escoltant mp3 i preparant-me  per la nit. El dia s'havia aixecat mandrós, gris, humit, però mentre passejava en vaixell per l'arxipelag de la ciutat el sol s'havia decidit a acompanyar-nos. Feia molta calor i xafogor, però el dia era bastant maco i agradable. Mentre descobria una exposició magnífica a l'aire lliure de fotografies d'animals salvatges (llàstima que no apuntés el nom de l'artista, el buscaré....), però, el temps va fer una regressió i de nou una màscara grisa va cobrir el cel suec. Llàstima, semblava que la pluja amenaçava amb acompanyar-nos. 

Vaig menjar ràpid en un McDonalds (per cert, els pitjors McNuggets de la història!) i vaig anar a agafar el bus per anar al Sjöhistoriska (a 20 minuts caminant de Skansen, a 10 en un magnífic bus). I, amb una mica de paciència (els busos anaven tan plens que ni paraven!) finalment vaig poder encaixar-me en un d'ells. Tant glorificar el sistema de transport públic suec per acabar aixada en un bus igual que feia cada matí al 165 entre El Prat i Plaça Espanya!! L'arribada a l'esplanada del museu estava absolutament bloquejada pel trànsit, i tota la gespa dels voltants estava esquitxada de petits grups de fans o simplement lleugers interessats asseguts i esperant l'hora del concert. Vaig fer cua per passar per les portes (amb la meva entrada de Ticketfast rebregada per dur-la tot el dia a la cartera...) i vaig entrar. La part més propera a l'escenari estava envoltada per tanques i no es permetia l'accés a ningú més. Vaig buscar un lloc a la gespa a prop d'aquestes tanques i vaig esperar pacientment, enviant sms i xafardejant què feien els suecs. Semblava que tots els fans internacionals que tenia l'esperança de conéixer estaven a la zona tancada. Llàstima.

A les vuit del vespre van començar a projectar vídeos musicals a la pantalla de l'escenari. Grups, cantants suecs, actuals o força antics. Tot i que als fòrums s'havia criticat molt, ho vaig trobar divertit. Hi havia cançons que estaven bé. I a les 20.45h, de nou va tornar la caràtula del disc a la pantalla i el missatge "Enjoy the show!" (única referència en anglès de la nit). I de fons, una versió jazz d'una cançó que em sonava molt... Les noies del meu costat, unes veritables fans radicals sueques (les úniques del meu voltant amb sang a les venes no congelada) em van desvetllar el misteri: Jag vill känna din kropp emot min...cantaven (När vi två blir en). Però aquesta no va ser la primera cançó, sinó Juni, Juli, Augusti...L'estiu ja havia arribat!

Homesick

September 24th...

Sí senyors! Ja queden pocs dies per saber què passa amb Peter i Nathan Petrelli, amb Hiro, amb Ando, amb Claire, amb Niky... És a dir, amb una de les millors sèries que he descobert en els últims anys i que em va deixar amb ganes de méeeees!!. El dia 24 de Setembre la NBC estrena la segona temporada de Heroes, i bé, el 25 ho estrena l'e-mule, no? Ah, i tres dies després, ja tenim aquí la 4ª temporada de Grey's Anatomy.... Ai Ai Ai...

På turné i Stockholm (III)

Des de dalt de la torre de Stadshuset (l'ajuntament) d'Estocolm, tens el món als teus peus. Les catorze illes de la ciutat t'esperen a baix, mostrant amb timidesa la seva bellesa. La ciutat es mostra tranquil·la, nòrdica i encantadora, mentre el sol es sent mandrós a l'hora de treure el nas entre la boira i una fina, finíssima pluja d'estiu. Fa xafogor, i la pujada de les més de 200 escales per arribar fins al campanar de la torre ha estat cansat, però has tingut la companyia d'un parell de valencians que passen el cap de setmana a Estocolm procedents de Helsinki, mentre el seu ferry de Viking Line espera pacientment al moll que podem veure al fons. No entenen pràcticament res d'anglès i has rigut una estona amb ells.  Durant la pujada, pares un moment per fotografiar la princesa que, des de la finestra, espera que el cavaller mati el drac que es pot veure des de fora de la torre. A dalt, envoltada d'una reixa, unes gotetes rebels et cauen a la cara, i alleugereixen la calor enganxifosa del moment, que també t'acompanyarà durant la nit. Puges al campanar per escales de fusta i et deixes endur per la sensació de l'aigua i de la bellesa del paisatge. I pregues perquè aquell cel gris nòrdic et doni una treva a la nit.

Aquest matí, mentre llegia els diaris del dia a la feina, he topat amb l'acudit de Kap a La Vanguardia. Els déus i herois mitològics grecs, armats amb cubells d'aigua, lluiten contra els incendis que estan arrassant la terra que ells tot just poden veure des del cim del Mont Olimp. Crec que Grècia, tot i que mai no he tingut la sort de visitar-la personalment, és una terra plena de tresors (humans, històrics i paisatgístics), i tant de bo que aquest atac de les flames doni una treva als seus habitants, que, al cap i a la fi, són les principals víctimes.

Flight of the Prince

******* Si algú no ha llegit els 7 Harry Potter's, que vagi en compte, que hi ha SPOILERS********
Sempre m'han agradat els personatges  que no són el que semblen. Els que ens sorprenen, ens intriguen i ens fan pensar. Com Mr. Darcy, a Pride and Prejudice, de Jane Austen, que tant odies en els primers capítols però que de mica en mica va creixent fins a convertir-se en un dels millors personatges del llibre. M'agraden perquè pots jugar amb les seves múltiples cares, perquè són més humans, perquè et fan dubtar.
Sóc una gran fan de Harry Potter des que una amiga m'hi va acabar enganxant, però, tot i això, li reconec a J.K. Rowling moltes febleses. És a dir, no és ni de bon tros una excel·lent escriptora, i té problemes a l'hora de dissenyar personatges. Però el magnífic Severus Snape (al cine, li fa els honors, crec que de forma brillant, Alan Rickman), no sé si li va sortir per casualitat, però a molts ens ha tingut enganxats molt més que les peripècies del noi de la cicatriu en forma de llamp. Des que al primer llibre, en què tot semblava abocat a assenyalar-lo com el dolent, acaba ensortint-se com una mena d'heroi anònim sense glòria, m'ha tingut fascinada. I així he seguit al llarg dels sis llibres restants, i, sobretot, del Harry Potter and the Half-blood Prince, en què mai em cansaré de rellegir el capítol que titula aquest post: Flight of the Prince. Igual que, en llegir sobre el suposat assassinat de Dumbledore, vaig jurar que si es confirmava que era fidel al bàndol de Voldemort, jo també em convertiria en Cavaller de la Mort. Igual que, al matí després d'acabar el setè i últim volum de la sèrie (el vaig acabar a la una de la matinada), mentre esmorzava rellegia el capítol The Prince's Tale, el capítol definitiu en tots els sentits sobre el personatge (per bé i per mal).
Un altre dia que tingui més temps per elaborar-lo, faré una llista del que m'ha agradat i no de l'últim volum i de la sèrie completa. Ara estic rellegint-los tot (amb sentit d'unitat!) per tal de posar en ordre totes les idees. Això sí, per anar fent boca, un dels meus passatges preferits de tota la sèrie:
-¿Com gosa utilitzar els meus sortilegis en contra meu, Potter? Vaig ser jo, qui se'ls va inventar; jo, el mig príncep! I vol llançar-los contra mi, igual que feia el seu indesitjable pare, ¿oi? Doncs no podrà... ¡No podrà!
(...)-Mati'm, doncs - va dir sense alè en Harry, que no sentia gens de por, sinó només ràbia i menyspreu-. Mati'm com l'ha mort a ell, covard...
-PROU! - va cridar l'Snape, i de cop va fer cara de boig, de forassenyat, com si patís tant com el gos que odulava i clapia atrapat a la casa en flames de darrere seu-. DEIXI DE DIR-ME COVARD!!!!
*Reconec que tot plegat té molta més força en anglès, però això ho deixo en mans de qui ho vulgui experimentar... ;)

Lazy Sunday

Un altre cap de setmana que se m'escapa d'entre els dits mentre vaig deixant que aquest diumenge agonitzi lenta, tranquil·lament. La veritat és que els meus caps de setmana no acostumen a ser tan intensos. Dissabte vaig tenir la visita d'una amiga (i parella) que feia molt de temps que no veia, i la veritat és que vam passar un mig dia fantàstic. És agradable descobrir que tens amigues que pots estar mesos sense veure i després tornar a quedar i xerrar i xerrar com si no hagués passat el temps. Avui diumenge ha estat matí de mandrejar, d'aprofitar a fons les hores de son i de sessió de "bellesa exprés". A la tarda, petita excursió a Barcelona per acomiadar-me d'una altra amiga que passarà tot un any lluny, massa lluny... però que estic segura que viurà l'experiència de la seva vida.
Ha estat bé passar aquests dos dies passejant i prenent un té gelat o un suc en companyia. I ara, senzillament relaxar-te mentre s'esgoten, en silenci, els últims minuts d'uns dies de relax gairebé perfectes...

Sommartider

Si algú vol sentir una mica d'estiu suec... Per Gessle,  Jag skulle vilja tänka en underbar tanke.

På turné i Stockholm (II)

El vaixell. Aquesta és una de les grans sensacions que m'he emportat de la visita estiuenca a Estocolm. L'altra vegada que vaig visitar la ciutat era hivern, i les rutes eren escasses, però aquest cop vaig poder recuperar el temps perdut amb dos esplèndids viatges amb la brisa bàltica tocant-me a la cara. Tot i això, el primer tour en vaixell el vaig fer no pel mar bàltic, sinó pell llac Mälaren. De fet, a Estocolm totes dues aigües es troben, tot i que hi ha una diferència d'uns 80 centímetres entre els dos! Així, per passar del mar (on comença el teu trajecte) al Mälaren has d'atravessar les encluses, que tan sols estan obertes durant l'estiu. La veritat és que la sensació de quedar-te tancada entre les dues portes i veure com l'aigua aixeca, o enfonsa, el vaixell és impactant. Aquesta visita em va servir per assabentar-me que, de fet, a Estocolm hi ha una platja urbana natural a poca distància del centre, però que els suecs no tenen problemes en banyar-se tot prenent el sol sobre qualsevol roca que voregi el llac. També és impressionant el gran nombre de barques d'oci que hi ha en aquesta ciutat, on la gent s'estira a coberta feliç mentre inicia un creuer per l'arxípelag (això, al mar bàltic).
I a l'arxípelag és on em vaig dirigir en el meu segon tour. Si el primer viatge en vaixell el vaig fer el dia de l'arribada, amb l'atraient perspectiva de dues hores asseguda ja que estava desfeta per tres hores i mitja d'avió i dues més patejant-me la ciutat, el segon va ser diumenge 12 (el dia D! o millor, PG!) de bon matí. Un tour en una llança "d'alta velocitat " pels inicis de l'arxipelag d'Estocolm, on hi ha milers i milers d'illes, i on hi viu ara la crème de la crème escandinava. No només hi ha l'illa Djurshalm, que és una mena de Beverly Hills versió Stockholm, sinó que hi ha famílies que són propietaris d'illes senceres! Gent que, a l'hivern, camina sobre el mar bàltic gelat cada dia per arribar a una altra illa on sí hi ha carreteres i, per tant, té aparcat el cotxe, o nens que van a escola gràcies a helicòpters subvencionats per l'estat!
L'arxipelag d'Estocolm (el ben sonant skärgård) és un dels llocs més especials de la ciutat. Un aperitiu perfecte per una nit d'allò més emocionant. I una experiència molt més inoblidable gràcies al capità, que ens va cantar l'himne suec, va saludar el sol, ens va explicar com es va trobar mick jagger en una sauna i ens va ensenyar cançons de pirates borratxos en suec.

Lagaan

Lagaan és l'impost que els indis havien de pagar a la Corona Britànica durant la dominació anglesa de la Índia. A aquesta pel·lícula, dirigida per Ashutosh Gowariker, un petit poble de l'interior del país veu com una sequera els impedeix pagar la taxa, que els anglesos, per si fos poc, volen doblar. Davant d'aquesta conflicte, les dues parts decideixen jugar-s'ho en un partit de criquet, un esport que els indis no coneixen, però que actualment és tot un fenomen nacional al subcontinent, i un dels nexes d'unió més importants amb els enemics de Pakistan (la coneguda com a diplomàcia del criquet).
A aquesta pel·lícula se'ns explica l'origen llegendari d'aquesta passió a través de gairebé quatre hores d'història. Però si un és capaç d'asseure's davant de la pantalla sense perjudicis,segurament les disfrutarà com mai. Hi ha excel·lents números de ball, diàlegs divertits, històries d'amor i desamor, política, esport, història... I tot això amb l'actor indi Aamir Khan, que senzillament broda el seu paper d'heroi humil.
Lagaan va ser la primera (i fins ara única) pel·lícula de Bollywood que he tingut l'oportunitat de veure, si no comptem amb La Boda del Monzón, que de fet és un film a mig camí. La recomano a tots aquells que es vulguin introduir en la primera indústria cinematogràfica del món, molt més que aquella insufrible Bodas y Prejuicios, que  intenta rebaixar tant  l'esperit del cinema indi per fer-lo apte al gust ianqui que acaba aigualint-lo.
Per cert, el film, de l'any 2002, va estar nominada a millor pel·lícula de parla no anglesa als Òscars. Dubto, però, que gaires membres de la cèlebre Acadèmia votessin havent-la vist sencera.... Digueu-me malpensada!

The Mysterious Ticking Noise

En la meva "depressió" post- Harry Potter and the Deathly Hallows (amb el llibre acabat i ningú amb qui poder parlar) vaig descobrir, potinejant per You Tube, les Potter Puppets. Aquest és un dels meus episodis preferits, juntament amb el mític Bothering Snape ( que ja postejaré més endavant). Després del drama d'acabar les històries de l'heroi mag, i haver d'aguantar la frustració d'aquelles coses que no et van agradar (també en parlaré en algun altre post) m'ha consolat molt riure amb imatges com aquesta. A veure qui és capaç de no parar de canturrejar la cançoneta al cap!!
Snape, Snape, Severus Snape.. ¡Dumbledore!

På turné i Stockholm (I)

Part de les meves millors experiències tenen la seva llar al Nord d'Europa, a Suècia. Aquest estiu vaig fer una de les poques bogeries registrades en el meu currículum personal: creuar el continent per passar dos dies a l'adorable Estocolm i poder veure en concert un dels meus artistes preferits, Per Gessle. Així que amb no més equipatge que dos pantalons, dues samarretes, una guia de Suècia en anglès i el meu mp3 carregat de cançons de Mazarin, En Händig Man o Gyllene Tider vaig agafar un avió amb destí a la capital sueca dissabte 11 d'agost. Sense facturar i amb un munt d'hores per cremar (per la por a trobar-me un aeroport saturat com el de les últimes setmanes), vaig passar el matí asseguda a un banc del passadís de botigues del Prat, menjant croissants de xocolata del dia anterior (que, per cert, no ens van cobrar) i rient mentre una senyora de la neteja buidava les escombraries tot cantant alegrament alguna cosa sobre una Torre de Babel...
El viatge a Suècia és llarg i pesat, i més quan la pel·lícula és un pseudo-drama americà sobre cavalls i ranxos de Texas i et mors de gana ja que els nervis del matí no et van deixar esmorzar amb tranquil·litat. L'arribada, però, va ser puntual, i sense adonar-me, tornava a posar els peus al país que tants grans moments m'havia donat dos anys enrere. I d'aquí, amb entrepà en mà, a l'Arlanda Express, aquell tren odiosament car però que en vint minuts em deixava a dues passes del meu hostal.
Estocolm no em va decepcionar en la meva arribada. Sol, caloreta i una llum que et convidava a passejar mentre descontaves els minuts per l'arribada del moment musical de l'any. L'hostal seguia igual que feia un any i mig: la gent era amable, les instal·lacions correctes i vaig poder tornar a tenir un llit a la part de dalt de la llitera (on tens les preuades tauletes penjants per deixar-hi el telèfon mòbil i l'aigua!). Un cop fet el llit el millor que vaig poder, vaig tornar a deixar-me perdre la ciutat. Les meves passes em van portar a Skeppsholmen, l'illa coneguda pel famós alberg flotant Af Chapman (bastant brut, segons diuen...), i on l'estiu havia portat a la gent a estirar-se a la gespa sobre mantes, a prendre el sol en banyador, a mirar el mar bàltic amb ulls somiosos i a fer esport a l'aire lliure. Passejant-hi, un ja no recordava que estava en mig d'una de les ciutats més grans del Nord d'Europa.