The Children's Book (A.S. Byatt)

Reconec que generalment em costa posar-me a llegir llibres que siguin molt llargs. Em sembla interessant el tema, els compro i després es queden a la prestatgeria perquè acabo trobant algun llibre més fi (o que dissimula millor la seva acumulació de planes) que m'atreu més. Sé que és una confessió vergonyosa per algú que afirma que li agrada llegir i que es posa una llista a la dreta del seu blog perquè veieu quants llibres llegeix en un any, però és veritat. No tinc cap altra forma d'explicar perquè m'ha costat tants mesos posar-me a llegir The Children's Book tot i que l'argument m'atreia moltíssim i l'autora, A.S. Byatt, m'havia agradat molt quan vaig llegir Possessió.

Curiosament, la seva oportunitat li va arribar en un moment en què generalment no m'atraveixo a llegir llibres tan llargs: l'època pre-exàmens, en què, segons el precedent del curs passat, normalment no llegeixo absolutament res. Doncs bé, aquest any ha estat diferent. El passat desembre vaig atrevir-me amb aquesta llarga novel·la de més de 600 planes de lletra menuda i a principis de gener ja havia acabat amb ella. Per a mi, i, sobretot, per a l'autora, tot un punt positiu.

Llegir aquesta novel·la m'ha permès descobrir que Byatt és d'aquestes autores que té unes constants: li agraden les sagues o trames de tall gairebé fulletonesc, amb una tendència que jo li dic al "culebró" que, en aquest cas, m'ha encaixat millor que a Possessió. I la clau és que en aquest cas ens trobem davant d'una saga de diverses famílies, articulades a través de la llar i el món d'una escriptora fictícia que va viure a cavall entre l'època victoriana i l'eduardiana a Anglaterra. El canvi de segle, amb l'exposició universal de París com a un dels seus epicentres (els millors capitols, al meu parer), els canvis en la moral, el creixement de la lluita obrera  i el naixement dels moviments feministes. Tot plegat acaba amb el drama de la Primera Guerra Mundial.

El punt més positiu d'aquesta obra és la capacitat per crear un univers que sembli gairebé infinit de personatges, però que tots, en un moment o altre de la novel·la, acabin atraient al lector. Al principi desorienta amb tantes famílies, noms i escenaris, però arriba un moment que tot encaixa i comences a sentir curiositat per cadascuna de les històries. Personatges que abans et semblaven plans, de sobte et sorprenen i t'enganxen.

Com que crec que uns bons personatges és una de les claus perquè m'agradi un llibre, puc dir tranquil·lament i clarament que aquesta novel·la m'ha agradat. Però no puc dir que m'hagi encantat. En part per culpa meva, i és que tota la història està farcida a unes referències històriques que no conec en profunditat i en les quals em va costar orientar-me. Em van fins i tot avorrir, a estones, i tan sols quan quedaven ben integrades en l'acció (l'exposició de París, un altre cop) em van atreure sincerament. De la novel·la en si mateixa, també em va saber greu que al final alguns d'aquests personatges que tant has acompanyat durant planes es quedin sense tancament. Ja no dic que se'ls hi doni un final obert, sinó que durant els darrers capítols sembla que es queden oblidats, sense dret a passar al període d'entreguerres.

Com ja feia a l'altra novel·la que he comentat de Byatt, l'acció es va complementant amb uns petits contes infantils que beuen molt del folklore popular de les fades i els móns subterranis. Si a Possessió les poesies que encapçalaven els capítols de vegades se'm feien complicades, aquí aquests contes són de les parts que més m'han agradat, i no entenc perquè, de sobte, a la meitat de la novel·la, desapareixen. Una llàstima.

Dia 1 a Kyoto: estressades i perdudes

Els que heu anat seguint les cròniques del meu viatge al Japó del novembre passat, us haureu adonat que em faltava una ciutat obligada en tot turista que viatgi al país més freak del món: Kyoto. Aquesta ciutat va ser la capital imperial durant molts segles, i és encara de les que atreu més turisme, tant internacional com nacional. Evidentment, tenia moltes ganes de veure-la, tot i que ja m'havien advertit dels seus problemes: acumulació de turistes, acumulació de temples, problemes de circulació.. un còctel pel qual em pensava que anava preparada.

Doncs no. En el nostre primer dia a Kyoto (la vam visitar dos dies tot i que en tots dos casos vam anar i tornar en la mateixa jornada fins a casa de la Nemui per dormir) la realitat em va superar. Primer de tot, els que us imagineu Kyoto com una ciutat petita encantadora, en què la gent va en bici i les senyores en kimono, i on encara es pot respirar l'esperit del Japó antic, us equivoqueu. Per molt que el programa Km. 33 que repeteixen contínuament al canal TV3 HD ho faci creure, no és així. Kyoto és una ciutat enorme, plena de turistes i de trànsit horrorós, i aquest esperit d'antiga capital imperial es respira exclusivament a tres o quatre carrers del barri de Gion i en alguns temples, si tens la sort d'esquivar la massa turística.

A Kyoto es veu que hi ha dos moments claus per al turisme: un és la sakura (quan floreixen els cirerers), i el segon, més menor, és el de les fulles vermelles, que nosaltres vam descobrir en tot el seu esplendor. Era diumenge i semblava que també el dia nacional al Japó per anar a veure fulles vermelles a Kyoto, especialment al barri d'Arashiyama (resulta que els japonesos tenen fins i tot una expressió específica pel fet d'anar a veure fulles vermelles a Arashiyama). Amb tots aquests ingredients, us podeu imaginar que a Kyoto aquell diumenge ens vam trobar al mig del caos, ja només baixar del tren bala des de Nagoya: per aquella estació no es podia ni caminar.

Com vam poder, vam trobar l'oficina de turisme i vam entrar. Primer vam haver de sortejar la massa de japonesos concentrats en un panell on s'indicava el grau de vermellor de les fulles a cadascun dels punts d'interès de la ciutat, i després aguantar la llarga cua per aconseguir un mapa de la ciutat i la targeta de passi diari per als autobusos. Perquè a Kyoto hi ha metro, però és poc útil, i la millor forma de desplaçar-se és en autobús, tot i que pot ser tota una tortura si agafes un dia de trànsit terrible, com ens va passar a nosaltres aquell diumenge.

Afortunadament, em vaig deixar portar per la bona intuició de la Cris, i vam decidir dedicar la primera meitat de la jornada a visitar dos punts d'interès fora del gran centre de la ciutat. La primera parada va ser anar en tren local fins a Arashiyama per veure el bosc de bambú. Com ja he dit, aquest barri és el destí típic en època de fulles vermelles, així que al tren vam anar absolutament comprimides dins d'un vagó (després d'un dels incidents més hilarants del viatge, quan ens van indicar la via "saki-tú" per agafar el tren en comptres de la "thirty-two"). Un cop allà, ens vam plantar desconcertades davant del mapa: cap a on era el bosc de bambú? No teníem precedents gaire optimismtes, ja que la meva acompanyant havia intentat visitar-lo en el seu anterior viatge i havia estat incapaç de localitzar-lo. Així que vam optar per seguir un grup de jubilats, que durant bona part del camí ens van guiar bé, fins que van decidir anar a resar a un temple que érem incapaces d'ubicar.

Aquí va començar el nostre periple per Arashiyama (amb uns paisatges preciosos, tot sigui dit) i les preguntes eternes a japonesos que no ens entenien o no ens volien entendre (per què volíem anar al bosc de bambú si allà les fulles no envermellien?!), fins poder trobar, miraculosament, el bosc de bambú. Es tracta d'un camí tot envoltat i tancat per dalt per altíssims bambús, que, pel que expliquen, té una apariència màgica quan bufa el vent, ja que les branques semblen ballar. En el nostre cas, no feia vent i hi havia una massa increible de gent, però em va semblar un lloc molt maco.

Amb tot plegat, quan vam arribar a l'estació de Kyoto un altre cop ja era l'hora de dinar, i, famèliques, vam anar a parar, després de fer molts tombs, a un restaurant dins de la mateixa estació. Reomplir el dipòsit i de nou a agafar un tren local (feliçment més buit) fins al temple de Fushimi-Inara, que és una de les imatges més conegudes de Kyoto. Es tracta d'un santuari sintoista dedicat a la prosperitat en els negocis (està tot replet d'estàtues de guineus, que són les protectores dels diners), i que té la particularitat de comptar amb tres quilòmetres de toriis taronges col·locats un darrere de l'altra pujant un turó, cadascun d'ells dedicat per un negoci concret. És curiós, i molt interessant, a més que t'hi pots perdre tant com vulguis.

Un cop feta la visita, ens vam aventurar a anar al centre de Kyoto. De la ciutat, la Nemui ens havia marcat els tres temples que havíem de visitar (dels centenars que hi ha a Kyoto) i vam optar per provar sort al més important de tots: el Kiyomizu-Dera. Abans de res, us diré que el temple és força maco, situat al capdamunt d'un turó amb unes vistes precioses a tota la ciutat, però el que nosaltres vam passar allà va ser una experiència torturadora.

Primer, vam agafar l'autobús a l'estació per arribar-hi. A la parada ja ens va rebre una cua increible de gent esperant el mateix autobús que nosaltres. Així que, paciència, a fer cua també. Quan per fi vam agafar el bus corresponent, ens vam estar ¡tres quarts d'hora! per sortir de l'entorn de l'estació, així que us podeu imaginar el col·lapse circulatorique hi havia. Quan vam arribar a la parada de destinació, ens va tocar pujar tot un camí replet de botigues de records, que suposo que en altres moments és força agradable, però que aquell dia era només una riuada de gent que t'arrossegava. No et podies arriscar a entrar a una botiga; potser no en tornaves a sortir mai. Amb tot això, us podeu imaginar que la situació a dalt de tot, al temple, era una bogeria. Fins i tot me'n recordo d'observar la terrassa del complex des de l'entrada i preguntar: "Qui hi ha allà, Brad Pitt?", per la quantiat de flaixos disparats al mateix temps. I no, el que hi havia era el temple i fulles vermelles.

Després de sobreviure a Kiyomizu-Dera, vam viure una de les estones més desafortunades per part meva del viatge. Havíem de tornar a l'estació on havíem quedat amb un conegut de la Cris per anar a sopar plegats. Primer, em vaig equivocar d'autobús. Sort que el conductor va ser amable i ens va indicar com arribar a peu a l'estació des de la parada més propera. Després, a dins de l'estació, ens vam perdre per trobar la sortida on havíem quedat. Vam acabar apareixent per una porta misteriosa, sota les fonts de la plaça, i observats per una munió de japonesos que fotografiaven l'espectacle nadalenc. I quan finalment vam trobar el noi en qüestió, vam haver de tornar a patir un trànsit horrorós per arribar fins al restaurant en qüestió.

Amb tot plegat, aquella nit vam tornar a Kiyosu absolutament desfetes. "Ja t'ho havia dit", em va dir la Nemui. Bé, per sort, Kyoto em tenia preparada una bona compensació al dia següent...

In search of the Brontës

Com ja vaig avisar, aquests dies puc treure el cap menys de l'habitual ja que s'apropen els exàmens a la universitat i, combinar els estudis amb feina i guàrdies de cap de setmana i altres històries que van sorgint es va fent una mica més complicat. És en moments com aquests, en què un necessita algun tipus de "premi" per fer descansos en certa forma justificats entre hora d'estudi i hora d'estudi, quan m'acostumo a enganxar a alguna sèrie, minisèrie o pel·lícula que pugui anar veient a trossets. I les que estan pujades al Youtube, en petits trossos de deu minuts, són evidentment el remei ideal.

Així és com, al principi de la sessió d'enclaustrament estudiantil d'aquest semestre, vaig recuperar In search of the Brontës, de la qual fa moltíssim que en va parlar Cristina al seu blog i que havia quedat anotada en algun racó del meu cervell. M'ho vaig plantejar com una sèrie o documental (perquè no tinc gaire clar on classificar-la) que veuria a petits trossets, però va passar l'inevitable: m'hi vaig enganxar i vaig acabar aparcant temporalment els llibres per veure-la sencera en un únic cap de setmana.

Una de les curiositats més interessants d'aquesta proposta, estrenada per la BBC l'any 2003, és la seva barreja de gèneres. Es tracta, de fet, d'un documental sobre la vida de les Brontë, però escenificat tot per actors. Una barreja, per tant, de documental i ficció que rebutja explicar-nos una biografia a través de fotos i imatges buides de protagonistes, sinó recreant com podrien haver estat aquelles històries. El plantejament, per tant, és força curiós, però crec que té un avantatge: es fa molt més fàcilment digerible que el típic documental que avorreix a més d'un i estic segura que és una proposta que va atreure molt públic que generalment no segueix aquest tipus de programes.

Si a això se li afegeix que els personatges estan ben interpretats i la història generalment ben tramada i documentada (he llegit que hi ha alguns errors, però com que no sóc una gran experta en Brontës tampoc no hi entraré), us podeu imaginar que el resultat és força interessant. Evidentment, la història és força dramàtica, però el guió no carrega les tintes en aquests moments i s'interessa molt per intentar comprendre què va conduir les tres germanes a escriure, i tracta personatges que, moltes vegades, passen a ser dimonitzats, com el germà Branwell o el pare Patrick Brontë.

Per cert, que si algú està interessat, la sèrie es pot veure a través de You Tube, en anglès i subtítols en grec.

Colpidora Hiroshima

El dia després de la nostra visita a l'illa de Miyajima, el vam dedicar a conèixer una mica Hiroshima. No hi teníem gaires expectatives (era més bé accidental fer-hi nit per poder veure Miyajima), però el cert és que és una de les visites que a mi personalment em va impressionar més.

Hiroshima és, igual que Nagasaki, tristament famosa per la bomba atòmica que l'exèrcit nord-americà hi va llençar el 6 d'agost de 1945. La ciutat, però, ha renascut d'aquestes cendres i s'ha convertit en una ciutat molt alegre, dinàmica i vital, molt agradable de conéixer i passejar-hi, a més d'amb atractius gastronòmics imprescindibles, com ja vaig comentar en l'altre post sobre el Japó. Per tant, el passeig de mitja hora que vam fer des del nostre hotel, a tocar de l'estació de tren, i el Parc de la Pau se'ns va fer especialment agradable.

La sensació canvia, però, quan s'arriba al Parc de la Pau. Allà es conserva la coneguda com a Cúpula de la Bomba Atòmica (Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO), que és l'antic Pavelló de Foment de la Indústria conservat tal i com va quedar després de l'impacte de la bomba. És curiós perquè coneixia molt bé aquest edifici i no és que t'hagi de sorprendre trobar-te'l allà, però és que l'impacte de veure'l és molt i molt colpidor. Per moltes lliçons d'història i vídeos, per primer cop allà vaig ser conscient de la tràgica realitat d'aquesta bomba atòmica, però també de la visió esperançadora amb què Hiroshima ho ha interpretat.

Al Parc de la Pau, a banda de ser un parc molt maco, hi ha d'altres punts d'interès. Hi ha per exemple un monument a les víctimes, i, un dels més famosos, el monument als infants a favor de la pau. Aquest monument té molt a veure amb la història personal d'una nena de Hiroshima, Sadako Sasaki, que va morir als 11 anys víctima d'una leucèmia provocada pels efectes de la bomba. Per evitar el seu destí, Sadako es pensava que fent mil grues de paper podria salvar-se, però va morir abans d'arribar a aquesta xifra. Des de llavors, totes les escoles del Japó fan grues de paper i les fan arribar a Hiroshima, que les exhibeix orgullosa al seu Parc de la Pau (el 6 d'agost es convida tothom que visita Hiroshima a fer-les, també).

Un altre dels punts interessants del parc és la Flama de la Pau, encesa amb el foc etern que crema a dalt de mont Misen de Miyajima, i que no s'apagarà fins que s'hagi destruït la darrera arma atòmica al món. La flama està acompanyada d'una urna on es guarden els noms de les víctimes conegudes de la bomba i una placa on Hiroshima es compromet a vetllar perquè aquesta part de la història no es torni a repetir.

Al parc també es pot visitar el Museu de la Bomba Atòmica, que vam optar per no visitar (en el meu cas, per un tema de sensibilitat), però sí que vam veure el Memorial de la Víctimes, tot un seguit d'espais soterranis amb un espai molt maco per a la pregària per a les víctimes i una altra sala amb un colpidor audiovisual on, amb l'ajuda de dibuixos d'anime, t'expliquen la història real de quatre supervivents de la bomba.

Després d'aquest matí tan colpidor, vam dedicar-nos a passejar per la zona comercial de Hiroshima, tot un seguit de carrers coberts amb un ambient encantador. I entre botiga i botiga, vam arribar de nou fins a l'estació, on vam dinar abans de tornar cap a Nagoya.

Suposo que només al Japó pots planejar dinar  en una ciutat i el vespre-nit passar-lo a 500 quilòmetres de distància. Aquest cop, sí que vam agafar els trens bala que tocaven i en menys de tres hores ja estàvem a Nagoya, on la Nemui ens va rebre per ensenyar-nos la ciutat. Nagoya és una ciutat moderna i també molt agradable, gran sense ser la súperurbe de Tokyo, i amb punts d'interès força curiosos. Aquella nit, aprofitant que teníem intèrpret de japonès, vam sopar a una izakaya, una mena de tabernes on es menja a partir de petites racions. La nostra amfitriona, evidentment, ens va fer degustar totes les especialitats de la casa per omplir-nos bé l'estómac. I així, ben tipes, van tornar finalment cap al poble de Kiyosu, per preparar-nos per l'excursió del matí següent, que seria més estressant del que aquell dia ens esperàvem...

The Darcys and the Bingleys (Marsha Altman)

Vagi per davant que no sóc gaire aficionada a les continuacions de les novel·les de Jane Austen, que és tot un subgènere en el món de la literatura femenina en anglès. No m'entretinc en buscar aquests llibres ni en llegir-los perquè és gairebé impossible que es pugui arribar al nivell de l'autora i perquè, en general, m'agrada en tot cas imaginar què hi ha més enllà del final d'una novel·la, i no m'agrada que m'ho donin tot fet. I menys encara si són llibres de poca qualitat i de dedicació gairebé pornogràfica que un es pot anar trobant per aquest món (i estic pensant en certa seqüela que vaig trobar en un Bed & Breakfast de Gal·les).

Doncs bé, llavors per què avui hi ha aquesta entrada al blog? Doncs resulta que el passat 15 de desembre, coincidint ambel que hagués estat el 235 aniversari de Jane Austen, una editorial força especialitzada en aquest tipus de novel·les va decidir regalar deu ebooks de seqüeles de Pride and Prejudice. I a mi el cartell "gratis" em pot, així que me'ls vaig descarregar tots i els vaig carregar al meu reader. Bé, i ja que hi ére, i estava en una època estressant a la feina (són aquelles èpoques en què sóc dèbil i necessito una lectura lleugera, tipo Cosmopolitan) em vaig dedicar a descobrir una d'aquestes seqüeles: The Darcys and the Bingleys, de Marsha Altman.

He de dir que, en general, he gaudit força de la lectura. No és un dels meus preferits de l'any passat, ni de lluny, però el llibre és entretingut i no m'ha desentonat gaire amb el que és la història original. Està ben escrit (tan complicat de trobar en segons quines seqüeles!), no hi ha un excés de referències sexuals (que no és que hi tingui res en contra, però en algun altre que he fullejat ocupaven com el 80% de la novel·la) i la història més o menys va fluint.

La narració es divideix en tres parts, cadascuna amb una trama gairebé independent. Això ja no m'agrada gaire, perquè o bé fas tres històries curtes, o fas una novel·la amb una bona trama. Les dues primeres parts no és que aportin res sorprenent: la primera és sobre els dies previs a la boda dels personatges del títol, i la segona sobre els primers mesos de matrimoni (això ho trobeu al 99,99% de les seqüeles de la novel·la). Finalment, a la tercera se'ns introdueix una història d'intriga, potser una mica forçada, però que fa la seva funció.

Així que aquesta novel·la seria a la literatura el que Missió Impossible al cinema: no et canviarà la visió que tens de la literatura, però et fa passar una bona estona que seria encara millor amb un bol de crispetes al costat.

De moment, no tinc previst tornar a intentar-ho amb alguna altra de les deu seqüeles gratuïtes, però no descarto en alguns mesos tornar a caure en la temptació...

El somni de Miyajima

La illa de Miyajima és un destí que molta gent que viatja per primer cop al Japó i s'hi està quinze dies no visita. Està força al sud i no és possible anar-hi en una visita d'un dia pel temps que es perd al tren, però tot i així, i després de sentir les recomanacions de la Nemui, vam decidir que valia la pena sacrificar dies d'estada a Tokyo i Kyoto i fer aquesta incursió cap al sud.

Miyajima és una petita illa que està just davant de la costa d'una ciutat tristament famosa, Hiroshima. Hiroshima es troba a la part sud de l'illa central del Japó, i, per tant, per viatjar-hi des de Kiyosu, on havíem dormit la nit anterior, necessitàvem recórrer gairebé 500 quilòmetres (des de Tokyo, la distància és de més de 800 quilòmetres). Però gràcies al meravellós sistema de trens bala del Japó, i al Japan Rail Pass, tot aquest trajecte es pot fer en unes tres hores. Això, és clar, si no provoques un atac d'ansietat al treballador de la companyia ferroviària JR que t'atèn a Nagoya i l'acabes atabalant perquè sou incapaços de fer-vos entendre, i ell t'acaba donant bitllets pel tren bala més lent. Que això és el que ens va passar en el nostre viatge d'anada, que es va allargar durant més de cinc hores.

Però tot i aquest problema, vam decidir prendre'ns-ho amb filosofia. Vam comprar a l'estació de Nagoya uns bentos, que són unes caixes de menjar preparat i fred per emportar, i cap al tren! Aquesta, de fet, va ser la jornada de més transbords del nostre viatge, i tot plegat sense perdre'ns ni un sol cop! Primer, a Kiyosu, vam agafar el trenet local que ens portava de casa de la Nemui a l'estació de la JR. D'allà, un tren fins a Nagoya. De Nagoya a Osaka, un tren bala, i a Osaka vam fer de nou transbord a un nou tren bala per arribar fins a Hiroshima. Finalment, i després de deixar les bosses de roba a les taquilles de l'estació, vam començar per fi la fase final del viatge: un tren local fins a Miyajimaguchi, el lloc on s'agafen els ferrys per poder arribar a l'illa de Miyajima. I, per acabar, el ferry; com que la JR n'opera un, si es té un passi com el JR Pass no cal pagar bitllet.

Miyajima és famosa pel seu santuari sintoista flotant, que és Patrimoni de la Humanitat. Antigament, l'illa era considerada sagrada, i els plebeus no podien trepitjar-la. Per això, el santuari es va construir sobre l'aigua, i amb una porta d'entrada (el tradicional tori vermell) flotant. Això és així, però, només quan la marea està alta, i quan nosaltres vam arribar a l'illa, a primera hora de la tarda, aquesta estava en el seu punt més baix. Per tant, tant el santuari com el tori estaven rodejats de fang i algues, però, tot i que no és l'estampa tradicional, us asseguro que és una de les vistes més maques que es pot veure al Japó.

Després de meravellar-nos observant el tori i el santuari per fora, així com la famosa pagoda de cinc plantes, i saludar els cèrvols que campen per allà en llibertat, ens vam dirigir cap al Mont Misen. Aquesta és la muntanya més gran de l'illa i és famosa perquè va ser un lloc on hi va fer estada Kobo-Daishi, un important monjo budista del segle IX. Hi ha tota una ruta de peregrinació esquitxada de temples fets en fusta, i també és considerat Patrimoni de la Humanitat, a més de ser un parc natural.

Per arribar a la cima, calia, però, fer dos transbords més. Primer, pujar en unes petites cabines telefèrics, i, finalment, agafar un cotxe telefèric més gran. Amb això, a banda de gaudir d'unes imatges precioses de la costa, arribes a una hora de distància, aproximadament, de la cima. Pel camí, a més, ens vam trobar paisatges preciosos tenyits de fulles vermelles, que és un dels moments més fotografiats pels mateixos japonesos.

Un cop a dalt, ens vam animar a fer la ruta caminant fins a la cima del Misen. A més de les vistes precioses des de dalt, i d'un camí entre boscos i roques, vam poder veure templets interessants com un en què es manté encesa una flama des que Kobo-Daishi hi va posar els peus a l'illa. Amb aquest foc és amb el qual es va encendre la flama de la pau que es manté també viva a Hiroshima (d'això en parlaré en la propera crònica).

Força més cansades, vam desfer el camí i vam tornar a fer els dos viatges en telefèric per tornar al nivell del mar. Quan vam arribar a l'estació del telefèric, ja era de nit, però també hi havia hagut un altre canvi: la marea del mar havia pujat i, per fi, vam poder veure el famós tori rodejat d'aigua i il·luminat. És un dels moments que recordaré sempre d'aquest viatge.

Per acabar d'arrodonir el dia, vam anar a fer nit a Hiroshima (els preus als hotels de Miyajima són prohibitius, i reservar hotel a Hiroshima és una opció ideal, ja que és de les ciutats més barates). Allà, de nou per recomanació de la nostra gurú japonesa, havíem de sopar l'especialitat de la ciutat: els okonomiyaki a l'estil Hiroshima. Un okonomiyaki és un plat que es pot trobar a força punts del Japó i que té com a base una massa similar a la dels creps, col i els ingredients que s'hi vulguin posar. L'okonomiyaki d'Hiroshima té la particularitat que a, tot això, s'hi afegeix fideus i ou. I està boníssim!!! Nosaltres vam anar a parar, per recomanació del recepcionista del nostre hotel (per cert, un hotel d'executius genial de preu i al costat de l'estació),  a un local on no parlaven gens d'anglès, però on ens van fer seure a una barra molt particular: és de fet una planxa metàl·lica on els cuiners et preparen l'okonomiyaki i te la serveixen (perquè us feu una idea, podeu mirar aquest vídeo).

Així que amb la panxa plena, vam anar al nostre hotel a dormir, per primer cop, en un llit occidental. Un son reparador per continuar el viatge a través del Japó el dia següent.

El que els Reis Mags han deixat

La nit i el dia de Reis són dels meus dies preferits de l'any, i tot i que ja sóc ben crescudeta, encara conservo part de la il·lusió de quan era petita i gairebé no podia aguantar els nervis durant tota la tarda i nit anterior per poder obrir els meus regals al matí següent. Tot i que ja no sigui el mateix, he de dir que aquest any, o bé he fet molta bondat, o bé els Reis han volgut ser molt generosos, perquè he rebut un munt de coses, i a més molt variades: pràctiques, d'oci, de vestir i per a la llar.
En el meu cas, els regals de Reis s'han de fer en dues tongades: una el dia 25 (quan formalment qui ve és Santa Claus, però que és l'única ocasió que tinc per obrir els paquets a la casa de la meva família) i el dia 6, quan Ses Majestats es passen pel meu piset de Tarragona.
Tot això és el que han anat deixant sota l'arbre aquest Nadal:

• L'enorme i pesadíssim (en pes físic, que no de forma figurada) llibre sobre la història de l'art de Frederick Hartt. Una obra venerada entre els estudiants d'Història de l'Art a la UNED, així que no podia faltar a la meva prestatgeria.
• Un nou carro per anar a fer la compra (activitat que, he de reconèixer, no sóc jo qui fa habitualment). Però no un carro qualsevol, sinó el VIP dels carros: plegable, amb bossa isotèrmica, bossa interior que es pot treure i rentar, possibilitat d'anar a 2 o 4 rodes... Gairebé et fa la compra ell solet!
• Moltíssima música: els grans èxits remasteritzats dels Beatles, i dos dels CD/DVD's de la remasterització del catàleg de Depeche Mode: Black Celebration i Songs of Faith and Devotion, que són els meus dos discos preferits. Aquestes reedicions inclouen petits documentals, cançons extres i la possibilitat d'escoltar el disc en so envolvent 5.1, perquè és que el següent regal és...
• Un sistema de Home Cinema pel menjador. Més pràctic del que us pugueu pensar, i és que nosaltres no tenim cobertura de ràdio a casa nostra, ja que som un primer mig amagat de les ones electromagnètiques, així que la única font de so i música que tenim és la TDT i el DVD. I ara ho podrem escoltar amb una qualitat com cal.
• Un llibre que tenia moltes ganes de tenir i que de tant dir-ho crec que no he deixat més remei als pobres Reis: Sunset Park, de Paul Auster. Tinc moltíssimes ganes de començar-ho després de llegir comentaris molt i molt bons.
• Una col·lecció de DVD's amb un títol poc afortunat, però que inclou adaptacions per la televisió d'obres de Jane Austen i les germanes Brontë: les darreres fetes de Persuasion, Mansfield Park i Northanger Abbey d'Austen, i les adaptacions dels 90 de Jane Eyre de Charlotte Brontë i Wuthering Heights d'Emily Brontë. Les tres primeres ja les he vistes per internet, i de les dues darreres no tinc gaires referències. 
• Unes sabatilles noves per estar per casa després que les meves actuals sabatilles hagin començat a desintegrar-se, i un conjunt de roba interior.
• I, finalment, una divertídissima taça de Bob Esponja que segur que m'animarà molt en les sessions d'estudi intensiu que s'apropen en les properes setmanes.

I és que el Nadal és per mi, des de l'any passat, l'última oportunitat per desconnectar abans d'entrar en la recta final de la meva activitat d'estudiant a temps parcial: d'aquí cinc-set setmanes m'examino d'Art Prehistòric i Art Medieval a la UNED, i abans de finals de mes he d'acabar l'últim treball del curset de francès que estic fent a la UOC. Tot i això, tranquils, que seguiré apareixent per aquí, entre llibre i llibre, per nous capítols del meu viatge al Japó i altres coses que vagin passant.

Perseguint el Gran Buda a Kamakura

Per primer cop, en el nostre quart dia d'estada al Japó, sortíem de Tokyo, i amb la intenció de no tornar-hi fins a la darrera jornada de la nostra aventura. El primer pas, a banda d'arrossegar les maletes des de l'hotel fins a l'estació de Ueno, era activar el Japan Rail Pass. Aquest és un passi imprescindible per a tot viatger al Japó que es vulgui aventurar fora de Tokyo (i meravellós com és Tokyo, no puc més que recomenar-vos que mireu també una mica més enllà). Per un preu força ajustat, tens transport il·limitat durant 7,14 o 21 dies en tots els trens de la companyia JR de tren, inclosos tots els trens bala, excepte els utra-ràpid (i tot i aquesta limitació teniu un tren bala entre les principals destinacions cada vint minuts). Per aconseguir aquest passi, cal comprar-lo abans de sortir del teu país (hi ha agències que el venen a les principals ciutats); a l'agència et donaran una espècie de rebut que, un cop al Japó, el canvies pel passi en si. Per poder fer aquest pas, l'única condició que cal complir és presentar el passaport amb el segell de visitant temporal per turisme que et posen a la duana, i llestos.

La nostra primera destinació, però, no ens portaria a agafar un tren bala, sinó un tren local des de Tokyo fins a Kamakura. Aquesta localitat mitjana, situada a tocar del mar, va ser capital del Japó durant un breu període de temps i ara és famosa sobretot per acollir l'estàtua del Buda més gran de tot el país situada a l'aire lliure (la més gran de totes és la que es troba a Nara, que està dins d'un temple). Tota Kamakura, però, està esquitxada de temples i altres atractius, i és una excursió ideal per una escapada de mig dia.

Per començar, nosaltres vam arribar a l'estació principal de Kamakura i vam deixar les maletes a les taquilles de la terminal (totes les estacions de tren japoneses mínimament dignes tenen taquilles prou grans per guardar una maleta mitjana). Tot seguit, vam agafar un trenet de via única que ens portava fins a l'entorn dels dos temples principals de la ciutat: Hase-Dera i el Daibutsu o Gran Buda.

Tot seguit, i aprofitant un dia esplèndid pel que feia al temps, vam anar al temple budista de Hase-Dera, que té una terrassa preciosa amb vistes al mar. El temple està ple d'un munt de figuretes que tenen el seu encant, però que cobren un aspecte una mica sòrdid quan te n'assabentes que cada figureta representa un nen que va morir petit o abans de néixer, ja que el Hase-Dera està dedicat a aquest tipus d'ofrenes.

Tot seguit, vam anar cap al Daibutsu, situat a cinc minuts caminant. Ja he dit que és més petit que el Gran Buda de Nara, però generalment s'accepta que el de Kamakura és millor artísticament parlant. I la veritat és que em va semblar una estàtua preciosa, enorme i gairebé hipnotitzant. Pels que en tinguin ganes, fins i tot es pot entrar dins del Buda, pagant una entrada extra, i treure el cap per les finestretes que té a l'esquena.

Per acabar d'arrodonir el dia, vam decidir fer un camí de senderisme conegut com el Camí del Daibutsu, que està tot esquitxat de petits temples. En teoria, aquest camí permet connectar amb la zona de Kita-kamakura, on hi ha encara més temples, però nosaltres tan sols vam fer la meitat del trajecte per després tornar a l'estació principal de la ciutat. Pel camí, vam visitar un santuari molt curiós, el Zeniarai-benten. Es tracta d'un santuari petit que té la seva entrada a través d'una cova precedida per un petit tori, i que et condueix, a través d'una galeria, a una espècie de jardí interior a l'aire lliure. Allà,en una altra cova, hi ha un manantial d'aigua amb propietats màgiques, on, segons diuen, si rentes els teus diners, un cop els gastis et tornaran multiplicats. Nosaltres ens vam sumar al ritual i esperem que aviat ens arribin els seus fruits!

Cansades de caminar després d'un exercici de senderisme més complicat del que esperàvem, vam tornar a l'estació a fer un mos i vam passejar una mica pel carrer comercial de Kamakura, on tothom es torna boig per comprar el dolç tradicional de la ciutat, en forma de pollastre. Per qui no ho sàpiga, els japonesos són una societat obsessionada pel menjar, i a les localitats turístiques, en comptes de tenir el souvenir típic, el que hi ha és el dolç típic que has de comprar i tastar obligatòriament. Nosaltres vam intentar sumar-nos a la bogeria col·lectiva, però els preus del dolç en qüestió ens van fer tornar a tocar de peus a terra.

A la tarda, doncs, era el moment de deixar Kamakura. Aquella nit, la Nemui ja ens esperava a la seva casa de Kiyosu, així que, ara sí, ens estrenàvem en tren bala. Primer un tren local fins a les afores de Tokyo, després el nostre primer tren bala fins a Nagoya, i tot seguit un altre tren local fins a Kiyosu. Allà, taxi fins a casa de la nostra amfitriona, per fer una escala momentània. Al dia següent, el tren bala ens portaria encara més lluny.

The Princess Bride (William Goldman)

 Per molts llibres que vaig descobrint en la meva vida, The Princess Bride és i crec que serà sempre el meu preferit. I juntament amb la tan famosa pel·lícula inspirada en la novel·la (i amb força encert, ja que el guionista és el mateix autor del llibre, William Goldman) formen part de la meva infància i adolescència, i mai no em cansaria de rellegir-lo. Com us podeu imaginar, fa anys que tinc una meravellosa edició en castellà de la qual passo les pàgines amb moltíssima cura cada cop que la fullejo, però mai no havia tingut l'oportunitat de llegir-la en el seu idioma original, l'anglès.

Fins ara. Aquest estiu, mentre voltàvem per Cardiff en el nostre viatge per Anglaterra i Gal·les, vam anar a parar a una llibreria amb força encant. A Cardiff, com també passa a d'altres ciutats, són típiques les botiques situades en galeries cobertes, i entre elles hi ha diverses llibreries. Aquesta, tenia diversos pisos plens de llibres amuntegats, i entre prestatgeria i prestatgeria vaig trobar-me aquesta edició en anglès i molt bé de preu. Evidentment, va venir amb mi cap a Tarragona, i ja vaig començar a llegir-lo aquest mateix estiu, tot i que finalment el vaig deixar de banda per altres lectures que li feien la competència. La seva oportunitat final li ha arribat durant el viatge al Japó, ja que era el segon llibre que vaig carregar a la motxilla aquests dies. A més, a diferència de la meva edició en castellà, té l'afegit d'incloure un epíleg, Buttercup's Baby, que m'ha permès allargar una mica més la festa.


La majoria de gent ha vist la pel·lícula, i pensa en aquell nen malalt al llit a qui el seu avi explica un conte. És aquest el punt de vista cinematogràfic i, tot i que trobo que era una bona resolució en la seva adaptació, he de dir que el punt de vista de la novel·la és molt millor i divertit. I és que abans de començar a conèixer les aventures dels personatges protagonistes (la bellíssima Buttercup, el valent Westley, el cruel príncep Humperdinck...), a la novel·la ens trobem tota una introducció llarguíssima on William Goldman ens fa creure que aquest és el llibre que el seu pare, nadiu de l'imaginari país de Florin, li va llegir quan va estar malalt durant mesos. I que aquest va ser el moment d'inflexió de la seva vida que el va dur a convertir-se en escriptor i guionista. Però un dia, Goldman decideix regalar-li al seu fill el mateix llibre, amb la intenció de provocar-li la mateixa sensació, i descobreix que el llibre és, de fet, un avorriment, ja que el seu pare només li llegia les millors parts. Però aquí tenim el nostre Goldman valerós, que ens ofereix la primera versió resumida de The Princess Bride, amb alguns sucosos comentaris sobre el que està passant.

El millor d'aquesta novel·la és que, si busques les aventures romàntiques, les trobaràs. Si busques l'acció que el petit Goldman anhelava, la trobaràs. Si necessites una novel·la per riure, riuràs. I si vols un llibre per pensar, també ho trobaràs. Per què entre comentari irònic i riallada, en Goldman ens ensenya una lliçó: la vida no és justa, i potser seria hora que els llibres per a nens i joves ens ho comencin a ensenyar.

Així que ha estat tot un plaer retrobar-me amb tot aquest reguitzell de personatges, els de conte i els que es fan passar per reals, i estic segura que a partir d'ara ens continuarem veient de tant en tant.

Comiat gastronòmic de Tokyo

Com que el nostre viatge al Japó va ser una mica atípic, tan sols vam estar tres dies a la ciutat de Tokyo. Tot i que és cert que el darrer dia hi vam tornar, va ser una jornada més de relax i compres de souvenirs que cap altra cosa, així que aquesta tercera jornada a la gran ciutat era més o menys el nostre comiat turístic.

La jornada va començar molt aviat: tot i que el dia tornava a ser plujós i fred, vam enfilar de bon matí cap al Mercat de Tsukiji, el principal mercat de peix de Tokyo i, suposo que, per extensió, de tot el Japó. He de confessar que el veritablement típic quan es visita aquest mercat és anar a la subhasta de les tonyines, però el problema és que per assitir-hi un ha de ser al mercat ¡a les quatre de la matinada! I que em perdonin els japonesos i els patrons dels turistes, però aixecar-me a aquella hora intempestiva per veure unes tonyines...

Així que vam anar una mica més tard, tot i que també a força primera hora, per veure el moviment intern del mercat. Ens va acompanyar un altre cop la noia japonesa que ens havia convidat a sopar en la nostra primera nit, que ens va anar explicant tot de coses de la gastronomia japonesa: quin és el peix globus (que tan sols es pot menjar si es cuina d'una forma concreta, ja que si no és verinós), de quina arrel es treu el wasabi, i, fins i tot, com es fa el tofu. I és que a banda de passejar entre parades i parades de peix, i esquivar un munt de carros mecanitzats que corrien com suïcides per dins del mercat, també vam trobar un local on feien tofu a la forma tradicional, amb uns xiulets que semblaven cridat "toooofuuuuu!" i on vam degustar-ne una terrina amb salsa de soja i un toc de wasabi.

Després del mercat, la nostra guia ens va portar fins a la Torre de Tokyo, que, de fet, és una rèplica de la Torre Eiffel de París, però en color vermell i un pèl més alta. Coses de les il·lusions òptiques, però la japonesa sembla de fet més baixa que la francesa ja que està en plena muntanyeta del barri de Roppongi, una de les zones que darrerament s'estan posant més de moda entre els estrangers a Tokyo. A la Torre de Tokyo tan sols vam pujar fins al primer mirador, i tot i que el dia estava molt boirós per culpa de la pluja, vam poder admirar una bona estona les vistes.

Després d'aquesta visita, la nostra acompanyant japonesa ens va deixar per tornar a la seva feina, i nosaltres vam enfilar cap al barri de Harajuku, on havíem quedat amb la Nemui. Abans, però, de trobar-nos, vam anar cap al Temple Meiji, que és un dels més macos que, per a mi, vam veure durant el viatge. Aquest temple està situat també al barri de Harajuku, però just a l'altra banda de les vies respecte de la zona de botigues de roba que havíem visitat el dia anterior. El temple està enmig d'un bosc molt frondós, construït artificialment fa unes quantes dècades, i que et fa oblidar que estàs al bell mig d'una de les ciutats més poblades i dinàmiques del món. Fet completament de fusta, és una visita preciosa i que dóna una gran sensació de pau.

Però la tranquil·litat es va acabar aviat i poc després ja estàvem amb la Nemui prenent uns regeneradors fideus per vèncer el fred. Abans de seguir les visites turístiques, ens va dur a una botiga repleta de tot d'objectes inspirats en personatges de dibuixos animats i còmics. Tot seguit, paraigües en mà, vam anar cap al centre neuràlgic de Tokyo: l'encreuament de Shibuya, que és el pas de vianants més transitat del món. Tot i que per culpa de la pluja no estava tan ple com de costum, us asseguro que és una vista que hipnotitza. Des de la barra de l'Starbucks situat just davant, un podria passar hores mirant passar la gent, primer esperar pacientment i després creuant en totes les direccions possibles.

Abans de creuar Shibuya, però, és parada obligatòria fer una visita a Hachiko, l'estàtua d'un gos situada just davant del pas de vianants. L'escultura es va fer en homenatge a un gos que als anys vint hi anava cada dia a esperar el seu amo, i, quan l'home va morir, va continuar apareixent a la sortida de l'estació cada dia fins que l'animal va morir.

Històries a banda, l'entorn de Shibuya és el lloc idoni per fer dues activitats bàsiques: fer-se unes purikura i xafardejar els Love Hotels, establiments que lloguen les seves habitacions per hores amb un objectiu força clar...

Amb tot això, però, arribava el moment de separar-nos de la Nemui, tot i que només temporalment. Ella retornava al seu poble (Kiyosu), i nosaltres ens preparàvem per a la darrera nit a Tokyo abans de començar a voltar pel Japó.