Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Una relectura.

Avui es compleixen exactament 200 anys des que l'editorial Egerton va publicar per primer cop l'obra Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici), signada per "l'autora de Sentit i Sensibilitat". La novel·la era  la segona publicació de Jane Austen, història que havia escrit en un primer esborrany, durant la seva vintena, titulat llavors "First Impressions" (primeres impressions). La història, que era una favorita de la seva família, havia estat presentada ja llavors a una editorial per part del seu pare, Cadell & Davies, el 1797, però l'empresa la va rebutjar a retorn de correu. Poc s'imaginaven aquests editors que tan ràpid van dir no a la novel·la que més de 200 anys després Pride and Prejudice seguiria venent milers i milers d'exemplars a les llibreries (fins i tot quan ja està lliure de drets d'autor i es pot descarregar gratuïtament als dispositius electrònics), inspirant adaptacions de tot tipus i sent una referència ineludible per a moltes de les històries que s'han explicat des de llavors en diversos formats. I, m'atreveria a dir, la porta d'entrada als clàssics literaris per a molts lectors.

Amb aquest historial, confesso que fa veritable vertigen atrevir-se a parlar d'aquesta novel·la. Aprofitant l'efemèride, el passat 1 de gener vaig inaugurar aquest mes tan austenià prenent la meva còpia de Pride and Prejudice i rellegint-lo. Sóc incapaç de numerar quin número de relectura és, tot i que sí recordo el primer cop que em vaig creuar en el seu camí, una tarda, regirant el prestatge de Jane Austen a la biblioteca de la meva ciutat, després d'haver-me introduït al seu món amb Emma i Sense and Sensibility. I les sensacions el primer cop que em trobava amb personatges que tantes vegades m'han acompanyat des de llavors: la ironia d'Elizabeth Bennet, les mirades de Mr. Darcy, les ridiculeses de Mr. Collins, el sentit comú de Charlotte...

I tot i tantes visites repetides des d'aquell dia d'adolescent, senzillament no crec ser capaç d'afegir res més que no hagin dit persones molt més preparades que jo.No us explicaré res que no se sàpiga ja o que d'altres persones hagin expressat molt millor que jo.

Però, sincerament, crec que no hi ha millor forma de felicitar aquest bicentenari que animant a tots aquells que no ho han fet a encara a descobrir aquesta petita joia de la literatura anglesa. I les meves raons perquè les feu són les següents:

Perquè és una novel·la jove en la qual tots ens podem sentir identificats. És un tòpic molt gran, però Orgull i Prejudici és sobretot una novel·la sobre el pas a la vida adulta. La juganera disposició de la protagonista, Elizabeth Bennet, no és més que una màscara que amaga la incertesa sobre el seu futur. El mateix que tots hem sentit en algun moment, com quan estem a punt d'acabar els nostres estudis i davant nostre no hi ha més que boira. Aquesta línea és la que més es repeteix a les obres d'Austen, i aquí sigui potser on pren un to més optimista en la seva resolució (altres obres com Emma o Sentit i Sensibilitat li donen un to més agredolç, potser). Darrere del retrat social i de l'obsessió per casar-se, no hi ha més que el terror davant del desconeixement pel que serà d'un mateix quan s'acabi la bombolla protectora de la infantesa / joventut.

Perquè és molt més que la història d'amor rosa que ens han volgut fer creure. Tampoc us vull enganyar: la història central és la d'amor entre Elizabeth Bennet i Mr. Darcy, però de la mateixa forma que també el component romàntic és central a Grandes Esperanzas de Charles Dickens, o a Atonement d'Ian McEwan. Però això no vol dir que aquesta sigui una novel·la rosa, com de vegades sembla que ens vulguin fer creure tot el fenomen de les "janeites" (les fans de Jane Austen que adoren vestir-se de Regència i no entenen cap acte sobre l'autora sense tè i ball) . Aquí tenim un retrat social divertídissim de l'Anglaterra rural, una anàlisi psicològica dels personatges centrals, uns apunts de la decadència de l'aristocràcia clàssica anglesa, una reflexió sobre el paper de les dones al matrimoni, i fins i tot apunts del context bèl·lic de les guerres napoleòniques.

Perquè hi ha ironia. Molta ironia. I a mi, això és el que més m'agrada de Jane Austen: que sempre me l'imagino escrivint els seus passatges amb un mig somriure als llavis. Llegir aquesta novel·la val la pena simplement per descobrir algun dels milers de comentaris irònics que deixen anar tant Elizabeth com el seu pare, Mr Bennet. I a través d'ells veiem el seu món amb una pàtina crítica que marca el to de tota la novel·la. Orgull i Prejudici és garantia de pintar un somriure als llavis sempre, passi el que passi al món real.

Perquè Mr Darcy no és l'home perfecte. Ni molt menys. Em fa especial ràbia aquesta tendència a considerar Mr Darcy l'home perfecte, i imaginar totes les lectores de la novel·la a la recerca del seu equivalent real. Potser sigui influència de la famosa adaptació de la BBC amb Colin Firth, però al llibre, Mr Darcy no és mai perfecte. És maleducat, orgullós, temperamental... el que en els nostres dies en diríem un esnob i un cregut. I tot i que en el seu viatge personal al llarg de la novel·la canvia, no hem d'oblidar que ell segueix sent totes aquestes coses també al final. Simplement, la protagonista aprèn com aquesta persona, amb les seves imperfeccions, és la que la complementa a ella, també amb tots els seus propis defectes. I no és això de fet el que ens passa a tots quan ens enamorem? Mr Darcy no és l'home inabastable; qualsevol home pot ser Mr Darcy.

Perquè coneixereu a Mrs Bennet. Per a mi, la mare de la protagonista, obsessionada amb el matrimoni de les seves cinc filles, és un dels personatges més divertits que va crear mai Jane Austen. Potser no sigui gaire realista, o potser sí; hauríem d'estar al seu ambient social i històric per saber-ho. Però cadascuna de les seves intervencions és un moment daurat a la novel·la. Incloent la seva reacció al compromís de la seva filla al final del llibre, un dels pocs moments de silenci que ens ofereix, seguit d'una incoherència galopant . De fet, sempre m'ha fet especial pena que cap adaptació no hagi inclòs precisament aquest episodi.

Perquè Elizabeth Bennet és la més imperfecta de les protagonistes. I l'estimes precisament per això. Orgull i Prejudici s'escriu des de la perspectiva d'Elizabeth Bennet, i tot i que estigui narrat en tercera persona, el lector l'acompanya pràcticament en el 95% de la narració en els seus judicis, tan sols matisats per alguna ullada al que passa darrere ella, petits moments que ens proporciona l'autora per donar-nos algunes pistes. Simpatitzar amb ella és excessivament fàcil, però al mateix temps sorprenent quan ens adonem que la pobra Lizzy no és més que un llistat de defectes, inclòs el pitjor de tots, ser ignorant de ser precisament tan imperfecta. Però tot i això no podem evitar simpatitzar amb ella. No hem passat tots pel dolorós camí precisament d'haver de descobrir-nos i acceptar-nos com a humans defectuosos?

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Preparant la celebració

Com ja us vaig comentar en un anterior post, demà dilluns 28 de gener se celebren exactament els 200 anys de la publicació de Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici) de Jane Austen. I com que aquests dies previs als exàmens no tinc temps per gaires activitats que siguin dignes de ser explicades, aprofito avui per recomanar-vos quatre coses que podeu fer demà per participar en la festa d'aniversari:

• El Jane Austen Center de Bath ha organitzat una marató de lectura de la novel·la, en què participaran tant especialistes com escriptors, fans anònims com famosos, i que durarà 12 hores. Es podrà seguir en directe des d'aquí, i començarà a les 12h. De moment, es manté el misteri de qui tindrà l'honor de llegir el primer capítol.
• El diari anglès The Guardian ha fet públic un curiós interactiu en què podem llegir reinterpretacions d'alguns dels personatges principals del llibre, vistos per escriptors com P.D. James o especialistes en Jane Austen. Des qui recomana un tractament amb Prozac a Mr Darcy fins una Mary Bennet que preferiria haver estat escrita per Charlotte Brontë.
• Al web Radio Times tenen en marxa una enquesta per escollir el càsting ideal per a una adaptació de Pride and Prejudice. Es pot escollir entre els actors de les versions "clàssiques" de 1940, 1967, 1980, 1995 o 2005, la reinterpretació Bollywood de 2004 o la versió postmoderna de Lost in Austen.I he de dir que els resultats en alguns personatges m'han sorprès (i sovint gratamanet).
• I a les 18h, hora nostre, toca nou capítol de The Lizzie Bennet Diaries, l'adaptació modernitzada, on-line i "transmèdia" de la novel·la de Jane Austen. Hi esperem alguna cosa especial després d'un cap de setmana en què ens han mantingut informats a través de Twitter de les aventures per San Francisco de Lizzie Bennet, William Darcy i Gigi Darcy (explicades aquí, aquí i aquí). 

Ham on Rye (Charles Bukowski)

En el tram final de l'any passat vaig tenir la sensació que estava fent una espècie de "tour" pels autors nord-americans més coneguts per la seva íntima relació amb la beguda. Després de l'experiència de Hemingway (i conviure unes quantes setmanes amb el protagonista de A Farewell To Arms, que es passa el 60% de l'acció buidant ampolles de vi), no em vaig poder resistir a seguir amb Bukowski, autor que sempre ha parlat clarament del seu alcoholisme (per exemple, beure era l'única forma que tenia d'enfrontar-se a les conferències que oferia com a escriptor).

Bukowski m'havia començat a interessar a partir de topar-me amb alguns dels seus poemes, que tenen un estil directe i molt peculiar. Generalment, em costa horrors llegir poesia en anglès, i en castellà o català no cregueu que en sóc gaire més fan. Però hi ha alguna cosa no-poètica en els poemes de Bukowski que em criden l'atenció. Però com sóc una dona de narrativa, vaig decidir començar el meu descobriment d'aquest escriptor amb alguna de les seves novel·les. I ho vaig fer amb una de les més famoses: Ham On Rye.

Aquest títol m'obliga de nou a traçar les línies entre ficció i autobiografia, però en aquest cas, crec que hi ha un consens encara molt més generalitzat a l'acceptar que Ham On Rye és una de les diverses novel·les de clars tons autobiogràfics que va escriure Bukowski, i en què retrata amb certa crudesa la seva infància i erràtica vida adulta. Ham on Rye seria la primera etapa d'aquest viatge, parlant-nos des de la infància de qui és pràcticament el seu alter ego, Herny Chinaski, fins a la seva arribada a la vida adulta, amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Sé que aquest és un llibre que ha incomodat a molts lectors. O com a mínim això es desprèn d'alguns comentaris que he llegit a Goodreads de la novel·la. Jo he de dir que ni m'ha incomodat ni m'ha provocat sensació de rebuig, tot i que, evidentment, les escenes que ens dibuixa aquí Bukowski són dures. Ens parla d'una infància amb un pare abusiu, una mare anul·lada, una crisi (la Depressió dels anys 30) que ho va devorant tot i que es va colant per sota les portes, una descoberta del sexe diguem-ne que atípica i força crua, un nen i jove aïllat socialment, etc. I Bukowski no es distreu amb floritures per explicar-ho tot plegat: el seu estil és cru, directe, amb capítols curts que van a l'acció directament, sense entrar en valoracions morals.

Amb tot plegat, crea un retrat crític de la societat nord-americana, un retrat desalentador dels personatges gairebé fantasmagòrics que omplen els carrers de Los Angeles (i jo, que hi he estat, he de reconèixer que vaig detectar part d'aquest sentiment en aquesta ciutat), i una visió des de l'altre costat de la rebel·lió, de la indiferència. Dels efectes, al cap i a la fi, d'una vida en què t'han colpejat tantes vegades que fins i tot de vegades sents que has perdut la capacitat de sentir dolor. I en què, com ja apuntava al principi, l'alcoholisme té un paper destacat com a eina d'evasió.

El relat d'aquest Henry inspirat en la vida de Bukowski continua a d'altres novel·les de l'autor. De moment, però, crec que continuaré investigant el Bukowski poeta, que en certa forma, crec que m'interessa més. Tot i que he de dir que el millor de Ham On Rye és sens dubte l'estil de narració de l'autor, un d'aquells llibres que pots dir "no m'agrada gaire el tema, però està tan ben escrit...". I, malgrat que en aquest cas l'estructura de capítols molt breus i gairebé inconnexos no ajudin a atrapar-te en la narració, és aquest estil el que et deixa amb ganes de més.

Over the Moon

Tot i que només l'he mencionada de passada en alguns posts (el més recent, en la meva crítica interminable de Les Misérables), Rent és aquella obra de teatre que estic obligada sempre a mencionar si algú em pregunta per moments que m'hagin marcat de veritat. Perquè si hi ha un musical o obra de teatre que pugui afirmar que em va canviar la vida (de la mateixa forma que tens la sensació que la teva vida mai no serà igual quan llegeixes un d'aquells libres que t'impressionen tant), aquest seria Rent. I ho dic orgullosa gairebé ¡catorze! anys després que es fes a Barcelona aquella producció en castellà que va deixar meravellada una adolescent d'institut.

Suposo que si algú estaria ni que sigui mínimament satisfet d'escoltar una afirmació com la de l'anterior paràgraf seria Jonathan Larson. Ell és l'autor (de música, text i llibret) de Rent, i també d'un altre musical que ell va representar en format monòleg i que es va reconvertir després de la seva mort en un musical d'estructura més clàssica, Tick, tick...boom! . I Larson volia canviar el món amb els seus musicals, impactar els espectadors, implicar-los en les batalles vitals, despertar-los.Per això, en les seves obres parlava de temes del carrer, d'assumptes com les drogues, la Sida o l'homosexualitat, que fins llavors eren tabús en una partitura de musical.

Amb aquest historial d'adoració per aquest autor, us podeu imaginar que quan vaig sentir que a Barcelona es feia un musical de petit format d'homenatge a Jonathan Larson vaig remoure cel i terra fins a poder anar-hi. I dissabte passat finalment vam anar a l'Almeria Teatre, al barri de Gràcia de Barcelona, per veure Over the Moon, obra dirigida per David Pintó i amb la direcció musical i arranjaments de Xavi Torras, a qui de jove em vaig passar hores i hores sentint-lo tocar el piano als programes de ràdio d'El Musical Més Petit.

Over The Moon és un espectacle sense argument evident, amb l'únic acompanyament musical del piano de Torras, i que bàsicament deixa tota la seva força en les mans de les veus dels quatre actors: dos joves veterans dels musicals a Catalunya, Patrícia Paisal i Ivan Labanda (que no em cansaré mai de dir que és un actoràs de musicals, tot i que popularment sigui més conegut pel que ha fet a la televisió), i dos actors més vinguts de l'estela d'Operación Triunfo: Elena Gadel (a qui personalment li vaig treure l'etiqueta triunfito cinc minuts després de veure-la a la darrera versió de Mar i Cel) i Víctor Estévez.

Amb una proposta escènica similar a la que es trobaria en un muntatge de El Musical Més Petit, a Over The Moon es repassen molts dels temes tant de Rent com de Tick, tick... boom!, obra aquesta darrera que confesso aquí que mai m'havia dignat a escoltar (falta d'investigació per part meva i perquè sempre havia entès que era un monòleg massa off-broadway perquè m'agradés...), Tot això sense un fil argumental, i amb un senzill però bonic joc escènic amb unes cadires. Molt sovint les estructures de les cançons originals tampoc es respeten, convertint duets en quartets, sols en harmonies de veus, fent medleys de cançons d'un mateix musical o fins i tot barrejant les dues obres de Larson (magnífic medley de Light My Candle i Green Green Dress, per exemple). I, evidentment, tot en noves versions en català, molt ben aconseguides, i amb aquestes transicions de piano de Xavi Torras que són excel·lents.



Que l'obra em va agradar moltíssim suposo que ja ho aneu deduint de la meva descripció. Primer, perquè l'Almeria Teatre és una d'aquestes sales petites, però acollidores, i a Over The Moon exploten aquesta proximitat situant l'escenari també entre les butaques, i fent-te directament partícep del que diuen. Hi ajuda molt que molts dels que aquella nit estàvem a les butaques érem coneixedors com a mínim de Rent (crec que la generació de musical lovers marcada per aquest muntatge érem majoria a la platea) i que l'entusiasme es deixava notar en cada ovació.

Segon, perquè les veus són excel·lents, i moltes interpretacions, excepcionalment punyents. Reconec que tenia els meus dubtes sobre Víctor Estévez: sí, jo veia Operación Triunfo i m'encantava, i no me n'amago. I Víctor sempre em va agradar molt. Però què voleu, saber que te'l trobaràs d'actor en un teatre em creava reserves. I tot i que potser no sigui tan bon intèrpret com els seus tres companys (un altre cop, quin actoràs que és Labanda i quin gran moment amb el Therapy de Tick, tick ... boom!), té una veu que li va perfecte a la música de Larson.

I tercer, perquè les cançons de Jonathan Larson són, del dret i del revés, boníssimes. Perquè et marquen, et sacsegen. Perquè sóc incapaç d'escoltar la versió reprise de I'll Cover You de Rent (aquí T'abrigaré) sense que se'm faci un nus a la gola i les llàgrimes em caiguin, i si a més Elena Gadel hi posa la passió que li posa en aquesta versió, doncs encara més. Perquè vaig descobrir els grandíssims temes de Tick, tick... boom!, que ara sonen cada dia al meu ordinador, i que connecten amb la meva situació vital just en el moment ideal: una obra sobre com te sents al fer els 30, just l'any que jo faig els 30.

Així que, si teniu oportunitat, aneu a l'Almería Teatre abans del 27 de gener i veieu aquesta petita joia que és Over The Moon. Tant si coneixeu com no a Larson; aquesta pot ser la vostra oportunitat per descobrir-lo. Tot i que, curiosament, ho faríeu sense poder sentir la cançó que dóna nom a tot el muntatge i que no hi està inclosa més que en una lleu referència. Però això té fàcil remei:

Orgull i Prejudici, 200 aniversari. Tres adaptacions d'una escena favorita

El proper dilluns 28 de gener es compliran exactament 200 anys des que es va publicar per primer cop, el 1813, la novel·la Pride and Prejudice (Orgull i Prejudici), de Jane Austen. És una de les meves novel·les preferides (tot i que molt sovint escollir entre les diferents obres de Jane Austen una favorita és una tasca gairebé impossible), i amb l'allau d'informacions relatives a aquest títol,  la temptació és massa gran per resistir-me. Així que m'he decidit a commemorar una data tan important d'alguna forma a través d'aquest humil racó d'internet durant tot aquest 2013.

Per això, he decidit que durant aquest any aniré penjant diferents articles relacionats amb la novel·la i les seves múltiples adaptacions, actes relacionats amb el bicentenari, etc. Evidentment, hi haurà una relectura (ja en marxa i que espero poder publicar coincidint amb la data clau de l'aniversari de la seva publicació) i segurament un revisionat de diferents adaptacions, activitats totes elles per a les quals em cal ben poca excusa per cedir-hi.

Però també un divertimento que començo tot just avui: una comparació de les escenes preferides o més emblemàtiques del llibre en les seves tres adaptacions audiovisuals que fins ara m'han agradat més: la minisèrie emesa per la BBC el 1995, la pel·lícula de Joe Wright estrenada el 2005, i com a proposta més moderna, l'adaptació en vlog que actualment s'està emetent per Youtube, The Lizzie Bennet Diaries, i que segons la meva humil opinió, és la millor modernització de la història que he vist fins ara (i tot i que ja ho vaig fer en el seu moment, us la torno a recomanar amb tota la meva ànima austeniana. No us perdeu l'oportunitat de poder seguir-la, ni que sigui ja en el seu terç final, en temps real!)

I amb quina escena m'he decidit a començar? És dificilíssim escollir una escena preferida en el llibre, i li he donat unes quantes voltes a per on començar. I ho faré per una que, tot i ser una de les que més disfruto llegint, és la que encara no he vist cap adaptació que arribi al nivell d'aquella primera lectura d'Orgull i Prejudici. Però potser perquè és impossible superar aquesta sensació. Estic parlant del moment pivotal de tot l'argument, el moment emblemàtic per excel·lència: la primera proposició de matrimoni, i el rebuig, de Mr Darcy i Elizabeth Bennet.

La famosa minisèrie de la BBC és la que en fa una lectura més clàssica: situa l'acció just en el lloc on diu el llibre (la rectoria on viuen Charlotte i Mr Collins), utilitza frases gairebé literals de la novel·la, i adapta amb força gràcia les parts que Austen simplement ens narra. Crec que aquesta adaptació és tan mítica que molta gent (i m'incloc jo) quan rellegim la novel·la, ens sorprenem que no es diguin exactament les frases que aquí diu Colin Firth. D'aquesta adaptació m'agrada precisament això, que sigui fidel sense arribar al límit de ser massa acartonada. I, sobretot, Jennifer Ehle, que crec la millor Elizabeth Bennet de totes.



El 2005, Joe Wright es va prendre algunes llibertats més amb la novel·la, i no sols en quant a retallar metratge, sinó també a l'hora d'adaptar diverses escenes. Moltes de les seves opcions no encaixarien ni de llarg en el context social en què se situa la novel·la, però si ho mirem com a producte independent, per a mi funciona. Perquè en certa forma trasllada l'esperit de les accions dels personatges a contextos en què als espectadors del segle XXI els és més fàcil entendre'ls. En aquest cas, l'acció es trasllada a l'exterior, tenim la pluja per expressar la tempesta d'emocions que pateixen tots dos personatges (en direccions oposades) i alguns moments de tensió sexual afegits. Que tot i que els que diuen que Jane Austen és avorrida no s'ho creguin, també hi són clarament a la novel·la.


(YouTube només em deixa inserir aquest vídeo, que no té l'escena sencera. La podeu veure aquí )

A The Lizzie Bennet Diaries l'escena no sols és pivotal per l'argument, sinó també pel repartiment: aquest va ser el primer episodi en què vam poder veure l'actor que fa de Mr Darcy, Daniel Gordh (fins llavors ens havien ofert diferents imitacions per part de la resta de personatges). L'acció es trasllada a les oficines de Collins & Collins on ara Charlotte treballa i on van passar un grapat dels episodis equivalents als capítols del llibre a Kent, i l'adaptació de l'escena segueix bastant l'estructura de les adaptacions anteriors (especialment la del 2005), amb les modernitzacions mínimes necessàries. Ja us avanço que en altres escenes són bastant més diferents del llibre, però en aquest cas van optar per una estructura més clàssica. Tot i així, m'encanta el bon treball dels dos actors (Ashley Clements és qui fa de Lizzie Bennet) i la introducció que ens fan a la seva bona química davant la càmera.

A Farewell to Arms (Ernest Hemingway)

Ernest Hemingway és un d'aquells autors que tenia ganes de llegir per primer cop. Tinc la sensació que és un escriptor que no deixa indiferent: o bé ets incapaç de connectar amb la seva peculiar prosa, o bé t'encanta. Així que aventurar-se amb aquest cèlebre autor nord-americà té els seus riscos, i per això ho vaig intentar amb una de les novel·les considerades generalment més fàcilment "digeribles": A Farewell to Arms, o traduït al català com Un Adéu a les Armes.

I tot i que, evidentment, a Hemingway el podeu llegir en qualsevol idioma al qual hagi estat traduït, crec que l'experiència veritablement interessant és enfrontar-se a la seva prosa en la versió anglesa original. Perquè Hemingway té una forma d'escriure peculiar i que no sé fins a quin punt es pot mantenir en la traducció; un estil que et fa preguntar-te després de les primeres deu planes si algú li va explicar la mai la funció de la coma a l'hora d'escriure o si simplement té una passió desbordant per l'ús de la conjunció "and" (i). Tot això combinat amb un estil molt directe, que va directament a l'acció i al diàleg, i que no permet més introspeccions que alguns símbols evidents que es van repetint al llarg de l'obra i que al final el lector acaba connectant. Com també, al cap d'unes poques planes, el seu estil t'acaba absorbint i ja ni te n'adones (ni et molesten) l'ús peculiar que faci de les conjuncions i dels signes ortogràfics. Simplement deixes que la història flueixi.

A Farewell to Arms és una història d'amor i de guerra, per molt típic que resulti dir-ho així. Però, sobretot, de desesperació. Sembla que basada en part en l'experiència de l'autor com a conductor d'ambulàncies durant la Primera Guerra Mundial a Itàlia i en la seva relació amb una enfermera (Hemingway també pateix la mania de molts crítics de sempre associar cadascuna de les seves novel·les amb la seva vida real, cosa que imagino que no sempre és encertada), ens explica la història d'un jove americà, voluntari a l'exèrcit itàlia i al seu cos d'ambulàncies, que coneix una infermera britànica. Amb aquesta dona, que recentment ha perdut el seu promès a les trinxeres de França, inicia una relació peculiar, tenyida en tot moment de la desesperació que el context de guerra els ha provocat a tots dos, i que acaba convertida en una mena d'amor tenyit també de tragèdia.

La novel·la bascula entre els capítols més "romàntics" (i ho dic entre cometes ja que la forma de plasmar aquest tipus d'escenes, amb un estil lliure de floritures, l'apropa fins i tot a una certa impressió de misogínia, tot i que no hi estic d'acord que hi sigui del tot) i els bèl·lics, retratant sobretot la retirada de l'exèrcit italià i el terror que acompanya aquesta maniobra. I al final, tot i que l'estil de Hemingway primer et semblava sec i lliure de sentiments, de sobte te n'adones que la tristesa és la nota que acompanya tota la història, deixant-te, sincerament, força deprimit sota el símbol recurrent de la pluja.

Si m'hagues de quedar, però, amb una part de l'estil de Hemingway, seria amb la seva capacitat per fer diàlegs. Sense que gairebé hi intervingui el narrador, les converses avancen amb un caire gairebé cinematogràfic, i deixant-nos al mateix temps un munt de frases gairebé lapidàries, d'aquelles que tens l'impuls de subratllar o apuntar en un paper per després poder repetir-les. Ni que sigui per algun d'aquests moments, ja val la pena fer l'esforç i enfrontar-se al temut Hemingway, escriptor amb qui espero retrobar-me de nou en els propers anys.

Weird things customers say in bookstores (Jen Campbell)

Crec que tots els que en algun moment de la nostra vida hem treballat de cara al públic hem tingut la temptació irresistible d'agafar una llibreteta  i un bolígraf i apuntar discretament totes aquelles frases i situacions surrealistes amb què et trobes a diari amb alguns clients. La llibretera i escriptora britànica Jen Campbell va anar més enllà i de la discreta llibreteta va passar a un blog que es va fer ràpidament popular, i d'allà, a un llibre que és tot un èxit i que aquest novembre va caure a les meves mans mentre regirava volums a la llibreria The Strand de Nova York.


El producte de tot plegat és Weird things customers say in bookstores, un divertídissim recopilatori de situacions i frases amb què s'ha trobat tant la mateixa Campbell com altres llibreteres del món anglosaxó que li han fet arribar les seves experiències, alguns fins i tot de forma anònima. Classificats en diferents categories (entre les que s'inclouen l'apartat per als títols i autors inventats, o les situacions més surrealistes viscudes amb nens, i sobretot els seus pares, com a protagonistes), totes les petites anècdotes es complementen amb unes curioses i també divertidíssimes il·lustracions dels germans McLeod.

No vull avançar-vos cap dels moments que es destaquen en aquest llibre, ja que part de la diversió d'aquesta obra és descobrir-ho mica en mica durant la lectura. Però us trobareu moltes situacions relacionades amb persones que entren a una llibreria gairebé necessitant un manual d'instruccions sobre com obrir un llibre, anècdotes relaciones amb la batalla entre llibre electrònic o tradicional, situacions increïbles relacionades amb bestsellers com 50 Sombras de Grey o Crepúsculo, o molts intercanvis d'impressions curiosos sobre la llibreria on treballa l'autora, batejada en honor als Monty Phyton. 

Això sí, us adverteixo que és un llibre d'aquells que de veritat sap greu que s'acabi, i que devorareu en una sola tarda (o nit, com va ser el meu cas). Cada petita frase et fa venir ganes de seguir llegint i descobrint noves situacions. I si té un punt negre, és el fet que s'acabi massa aviat. Durant l'any passat, l'he rellegit en dues ocasions, i és una obra indispensable per aixecar-te l'ànim quan no estàs d'humor per una novel·la més densa. Així que si us agraden els llibres, les llibreries i un retrat del surrealisme humà, aquest és el vostre llibre.

Once, a new musical (de nou per Broadway)

 

Amb aquesta mena de parèntesi que hi ha hagut el 2012 en les actualitzacions del blog, no va quedar pas constància escrita que la passada tardor vam tornar a escapar-nos durant uns dies als Estats Units. En aquest cas, l'aventura va començar amb tres dies a Nova York (el nostre segon cop a la ciutat, amb efectes post-Sandy i temporal de neu inclòs), escapada d'un dia a Philadelphia (ciutat on he decidit que vull viure si mai em mudo als Estats Units), i ruta de nou a l'estil on the road entre Pensylvannia (pas per la regió dels Amish inclosa) i la impressionant Chicago, amb parades intermitges a Pittsburgh per veure el museu d'Andy Warhol i a Cleveland (Ohio) per veure el Hall de la Fama del Rock & Roll.

El que vinc a explicar avui aquí és l'ingredient teatral del viatge. Evidentment, com a persona que va passar la seva adolescència obsessionada amb Broadway i el West End (obsessió a la qual torno cíclicament), em resulta impensable posar els peus a Nova York i no anar a veure un musical. En aquest cas, ens vam trobar que els grans musicals "clàssics" que en aquell moment es feien a Broadway ja els havíem vist, o bé no ens acabaven de cridar l'atenció, així que vam optar per anar-nos a veure una de les novetats de la temporada: Once, que va ser la gran triomfadora de la darrera edició dels premis Tony, els més prestigiosos del món teatral a Nova York i, per tant, del món sencer.

Once es basa en una pel·lícula irlandesa del mateix nom, i que narrava una història senzilla a mig camí entre realitat i ficció: la trobada musical i emocional entre el compositor irlandès Glen Hansard i la compositora txeca emigrada a Irlanda Markéta Irglová, que deriva en una història romàntica sense arribar mai a ser-ho, i, sobretot, deixa com a fruits unes composicions especialment inspirades. He de dir que jo no he vist la pel·lícula, però que imagino que plantejar un musical teatral a partir d'aquest film no era un repte fàcil. Bàsicament, a la gran pantalla els protagonistes són els mateixos compositors (que, per cert, van guanyar l'Òscar a la Millor Cançó per la preciosa Falling Slowly), i la història que s'hi narra s'hi va acabar reflectint en la seva vida real; el film, per tant, té una càrrega especial i irrepetible que és impossible reproduir en una obra que es representa set cops per setmana.

Doncs suposo que el gran mèrit de l'adaptació és precisament aconseguir traslladar totes aquestes sensacions al teatre, i oferir un producte que produeix un gran impacte emocional en l'espectador. Sense tant foc d'encenalls musical com hi estem acostumats en el gènere (ja que les cançons són de to majoritàriament intimista), la història t'aconsegueix absorbir i oferir-te aquesta sensació de moment irrepetible en el temps.

Gran part de la culpa d'això està, evidentment, en la qualitat de les interpretacions. Es tracta d'una companyia d'actors petita, en què tothom està absolutament sublim, començant pel protagonista, Steve Kazee, que va guanyar el Tony a millor actor de musical (el seu discurs d'acceptació és un dels meus emocionants que he vist mai). Evidentment, amb la nostra peculiar maledicció pel que fa a protagonistes als musicals, la nit que nosaltres vam veure Once Kazee no treballava, i ens vam haver de conformar amb el seu cover, Ben Hope, que, per cert, ho va fer molt bé i resulta que debuta a Broadway amb aquest paper. Qui sí vam poder veure va ser la protagonsita femenina, Cristin Milioti, que fa un paper exquisit i té una veu d'allò més especial, a to amb el personatge.

El que més impacta del format de l'adaptació és que es tracta d'un musical sense orquestra ni grup musical a l'ús. En aquest cas, són els mateixos actors els que toquen la música, cadascú especialitzat amb un instrument (per exemple, Kazee toca la guitarra, i Milioti, al piano). I fan de músics tan si aquest és el seu paper damunt de l'escenari (per exemple, mentre graven la demo de les seves cançons), com si en aquell moment es troben fora d'escena, asseguts als costats de l'escenari. Tot plegat crea un sentiment d'estar veient per un forat un tros d'història real d'un grup d'amics que fa veritablement proper l'espectacle.

I el detall que més em va agradar: tota l'acció es desenvolupa en l'escenari únic d'un bar, que, fins i tot, s'encarrega de servir els clàssics cocktails de l'entreacte. I durant una bona estona abans que comenci l'espectacle, tots els actors excepte els protagonistes es passen una hora damunt de l'escenari oferint un concert de música irlandesa, cantant, ballant, buscant la participació del públic... Fins que el protagonista masculí, sense cap tipus de transició, se suma a la festa i arrenca l'obra amb la cançó Leave (una de les meves preferides, aquesta versió de Greg Hansard és espectacular). I fins que els llums de la platea no s'apaguen, gairebé ni te n'adones que ja ha començat l'obra. Per a mi, va ser un dels començaments de musical que més m'han impactat.

Així que si algú ha de passar uns dies per Broadway, que tingui en compte aquest preciós musical. I pels que us quedeu més a prop, a Londres està previst que s'estreni la propera primavera, per posar-vos les coses encara més fàcils.

Trabajos forzados (Daria Galateria)

Tot i que en alguna ocasió ja he comentat que el preu dels llibres de l'editorial Impedimenta em fa tirar enrere, moltes vegades em resulta complicat resistir-me a les seves edicions. I no sols per les seves portades (que en general m'encanten), la qualitat del paper o altres temes estètics, sinó perquè en el seu catàleg generalment trobo títols que em resulten imprescindibles per a la meva prestatgeria.

Trabajos Forzados, de Daria Galateria, és un llibre atípic entre els que acostumen a aparèixer en aquest blog. Bàsicament, perquè no és un llibre de ficció, sinó una espècie d'assaig. Però si tenim en compte que es tracta d'un assaig sobre el món dels escriptors i la seva vida més quotidiana, segurament entendreu perquè apareix entre les lectures de l'any passat.

Com el seu nom indica, a Trabajos Forzados aquesta autora italiana es dedica a recopilar algunes de les feines no literàries que diversos escriptors famosos es van veure obligats a realitzar per, ni més ni menys, poder pagar-se el pis, el menjar, i tot allò que feia possible que en el seu temps lliure poguessin crear algunes de les millors obres de la literatura. I tot i aquest adjectiu forçós en el seu títol, no sempre es tracta de feines que van acceptar obligats per les circumstàncies i les necessitats econòmiques: alguns dels escriptors de la novel·la consideren imprescindible tenir un treball diari "normal" per fer possible la creació literària, ja que consideren insuportable viure només dedicats a la lluita amb el paper en blanc. En d'altres casos, el relat serveix d'excusa per explicar el difícil ascens cap al món de la literatura d'alguns d'aquests autors, o com va ser el seu descobriment del món dels llibres.

Tot i que el llibre és una mica irregular i hi ha alguns casos que resulten més avorrits (bé per la poca fascinació personal que produeixen les seves històries, o bé perquè l'escriptor no sigui gaire conegut), en la seva lectura hi ha moments culminants. Com Maxim Gorki descobrint la literatura de les mans del cuiner del vaixell on treballava. O el misteriós i importantíssim encontre de Paul Claudel amb una misteriosa dona. O la vida plena d'aventures i feines dignes d'una novel·la de Jack London. O la pertorbadora vida de Charles Bukowski (qui es va oblidar que es volia suïcidar perquè es va posar a escriure), i de la qual en parlaré més endavant quan comenti el seu Ham on Rye.

A banda de la curiositat innata que moltes d'aquestes històries provoquen, en un moment de crisi com l'actual, en què molts hem d'assumir fer feines que segurament no són les que ens omplen més personalment ni les que somiàvem quan al col·legi ens demanaven què volíem ser de grans, aquest llibre suposa tot un canvi de perspectives. Perquè Kafka, Orwell o Raymond Chandler també van haver d'assumir aquests "sacrificis" del seu temps per poder pagar el lloguer o la hipoteca, i això no va evitar que es convertissin al mateix temps en escriptors memorables. Una altra forma de mirar la vida quan soni el proper cop el despertador, oi?

Resum lector del 2012

Digueu-me original, però enguany he decidit que el resum lector sigui el primer post de l'any següent i no pas l'últim de l'any que s'acaba. Bàsicament ha estat una estratègia perquè part dels cinc llibres que vull destacar no es quedessin sense comentari al blog, però de la necessitat en faig virtut, i crec que aquesta és una bona forma de començar aquest 2013. Així que Feliç Any Nou a tots els que passeu per aquest raconet de món, i endavant amb el Top-5 de llibres llegits en aquest 2012, i que considero imprescindibles per a aquells que encara no els hagueu tingut a les mans:

• Nunca me abandones, de Kazuo Ishiguro. Un dels llibres que potser més em va impactar durant l'any, la seva història em va enganxar i captivar un cop arriba el gir argumental que de sobte et fa passar de mirar-te uns pesonatges de ficció a mirar-te a tu mateix al mirall.
• Jane Austen, de Claire Tomalin. Si us agrada Jane Austen, aquesta és la vostra biografia. Ben documentada, sense caure en les trampes de traçar excessius paral·lelismes entre obra escrita i vida real, detallada i entretinguda.
• El lector de Julio Verne, de Almudena Grandes. Per a mi una sorpresa ja que no acostumo a llegir llibres de literatura espanyola contemporània. Una història preciosa i que fuig dels maniqueismes tradicionals sobre la postguerra espanyola. 
• Nine Stories, de J.D. Salinger. Aquest final de 2012 ha tingut regust nord-americà força important, amb Salinger, Hemingway i Bukowski entre les lectures fetes. De tots tres, aquest conjunt de relats de Salinger ha estat el meu preferit sense cap mena de dubte. Ben escrits, aparentment normals, i pertorbadors en el fons. M'han deixat amb moltes ganes de més sobre aquest autor.
• Harry Potter and the Half-Blood Prince, de J.K. Rowling. M'he debatut molt sobre quin havia de ser el cinquè llibre en sortir en aquesta llista, ja que els altres quatre els tenia molt més clars. Qualsevol dels altres cinc títols que teniu al collage de dalt i on resumeixo el Top-10 hi podria ser aquí, però com que la relectura de Harry Potter m'ha ocupat gran part d'aquest any, és de justícia incloure-hi el que crec que és el millor dels set. És el llibre més dramàtic, el que et deixa amb més intriga, el que té per a mi la part més terrorífica, el del final més èpic, i en el que tenim més Severus Snape. Què més es pot demanar?

En total, aquest 2012 he llegit 23 llibres, els mateixos que el 2010, i tres menys que el 2011. Una baixada que segurament hagués estat més gran si no hagués estat gràcies a Harry Potter, i que demostra que aquest no ha estat precisament el meu any lector. Però estic contenta perquè crec que he ampliat el tipus de llibres que llegeixo (especialment s'ha obert una interessant porta a la literatura nord-americana del segle XX), i aquest 2013, bicentenari de la publicació de Pride and Prejudice, una de les meves novel·les preferides, segur que portarà bones notícies literàries.

I què em proposo, doncs, pel 2013? Doncs per començar aquests darrers dies he introduït alguns canvis menors en el disseny del blog: a la part de dalt teniu unes noves pestanyes on a partir d'ara penjaré els llibres que llegiré durant el 2013 (repeteixo el repte de Goodreads de fer-ne 30 en tot l'any, i a veure si a la tercera va la vençuda i el compleixo), on guardaré també l'arxiu dels llibres llegits des del 2010, i, finalment, un nou repte literari: The Classics Club. He conegut aquest repte després de veure'l repetidament als blogs de Reading at the Moonlight, Cargada de Libros y Crónicas en Ferrocarril (blogs que si no coneixeu us animo a visitar), i no m'he pogut resistir. Consisteix en llegir 50 llibres clàssics en 5 anys; en el meu cas, des d'avui i fins l'1 de gener de 2018. Aquí podeu llegir la llista que he escollit (tot i que no descarto fer-hi algun canvi en aquests cinc anys), i que aniré actualitzant conforme  els vagi llegint.

Així que no em queda més que desitjar-vos que aquest 2013 el tingueu ben ple de bones notícies i de bons llibres!!!