Adéu 2014

No m'agrada la nit de Cap d'Any, però sí aquesta sensació de llibre en blanc que proporciona l'1 de gener. Tot i que sigui una tonteria i no hi hagi més condicionant que un calendari extern, i tot i que no sigui gens de fer-me propòsits (o més bé sóc de fer-me'ls constantment i incomplir-los amb una pasmosa regularitat), o tot i que per fer-se'n, de nous propòsits, qualsevol dia és bo. Però el 31 de desembre sempre et dóna l'oportunitat de fer balanç, de fer recompte i de posar a zero els comptadors següents, d'apuntar-te als divertits reptes que pul·lulen per internet i de tornar a preparar-te per incomplir-los.

2014 no haurà estat de nou un any molt lector. 10 llibres en total, que ja són més que els del 2013 (quan en vaig fer 8), però amb la diferència que aquest any no li veig gaire gràcia a la publicació del tradicional rànquing. En destacaria tan sols un o com a molt dos, i per això estaran els comentaris que aniré penjant en les properes setmanes. I 10 llibres que, si hi sumés els llegits per a la universitat, i el temps invertit en relectures i relectures, serien com a mínim 15, però no em faré trampes al solitari.

Per al 2015, baixo el llistó, torno a ser relativament realista i em plantejo un repte de 20 llibres a Goodreads. Suposaria doblar els d'enguany, però confio ser capaç de tornar a guanyar temps amb un parell de retocs en l'organització familiar que tenim en marxa. Espero continuar avançant amb el repte de The Classics Club (enguany ja m'hi he estrenat tatxant tres títols de la llista), i atacar algun d'aquells llibres que porten segles a la llista de pendents de la meva prestatgeria (tant virtual com física).

2014 tampoc ha estat espectacularment viatger, però sí que hem fet coses, a un altre ritme i amb una acompanyant més especial que mai. Hem pogut fer tres viatges, dos dins de Catalunya (Osona i Berga) i un a un país on sempre tornaria (Estocolm), i espero seguir avançant en aquest sentit. Segurament fer grans viatges intercontinentals em fa especial mandra amb una nena tan petita, però més a prop tenim moltes coses pendents que m'encantaria veure, així com retrobar-m'hi.

Preparats, doncs, per al compte enrere. Ens retrobem el 2015!

Cartas desde la isla de Skye (Jessica Brockmole)

Si en aquest blog creés la categoria de "comfort books", segurament aquesta novel·la epistolar de Jessica Brockmole hi aniria directa. I no pas en un sentit perjoratiu, sinó com a exemple de com ha de ser una novel·la que, sense tenir més pretensions, agradi, enganxi i et deixi amb un bon gust en tancar-la, sense necessitat de fer-ho a costa ni de la trama ni de l'estil.

Evidentment, Cartas desde la isla de Skye no és una obra mestra, com tampoc ho va ser un dels llibres amb què guarda més paral·lels (i que crec que no m'arrisco a dir que ha servit d'inspiració), La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey. Ambdues estan narrades exclusivament a través de cartes, ambdues prenen com a escenari una illa pertanyent a la Gran Bretanya (en aquest cas, Skye a Escòcia), i a tots dos llibres trobem la Guerra Mundial com a teló de fons. En el cas de la novel·la de Brockmole, de fet, la història bascul·la entre la Primera Guerra Mundial i la Segona, que són respecticament passat i present en les dues línies temporals que s'entrecreuen.

A diferència, però, de La societat literària..., Cartas desde la Isla de Skye és, sobretot, una història d'amor pràcticament des del començament. Elspeth Dunn, una jove poetessa que mai no ha sortit de l'illa de Skye, comença a cartejar-se amb un admirador nord-americà, David Graham. Així comencen a traçar una història d'amor que es veu amenaçada per l'obstacle de la Primera Guerra Mundial, i que la filla d'Elspeth retraça durant la Segona Guerra Mundial, separada, ella també, del seu enamorat que es troba al front.

L'estil epistolar, però, li permet narrar-la sense caure en excessos romàntics i sense perdre una línia elegant, al mateix temps que aconsegueix enganxar el lector, que inevitablement es veurà temptat a continuar passant pàgines sota la premissa de "Vinga, una carta més...". Així que si voleu un llibre amable, que us captivarà fàcilment, i que us contagiarà un somriure en recordar-lo, aquesta és una molt bona opció.

The Heart of Darkness (Joseph Conrad)

De vegades, hi ha llibres que ocupen més de 600 planes que es llegeixen com si fossin contes de poc més de 50. I històries curtes de menys de 100 pàgines que es converteixen en una petita jungla d'esdeveniments, paraules i escenaris pels que saps que, si mai hi tornes a passejar, hi trobaràs racons diferents.

Aquesta és la sensació que a un li queda després de tancar The Heart of Darkness, obra de Joseph Conrad, i primera pedra en aquest humil blog per assolir el repte de The Classics Club. Una novel·la breu, popular per ser la base de la pel·lícula Apocalypsis Now, que em va deixar amb la sensació de tan sols deixar-me palpar la superfície del que l'autor li volia explicar, però que, tot i això, em va generar una estranya fascinació amb moltes de les seves escenes.

La història és aparentment senzilla: el protagonista, a la recerca d'aventures, s'endinsa en una expedició al riu Congo. Allà, rep l'encàrrec de rescatar un dels principals expedicionaris de la companyia per la qual treballa, Mr Kurtz, desaparegut des de fa temps. En Kurtz però és tan inabastable que la seva absència es converteix en pràcticament tot l'eix de la novel·la, en què les seves breus aparicions semblen gairebé un moment oníric, i en què el seu impacte en la resta de personatges (fins i tot en aquells que no el coneixen) és el veritable protagonista de la història.

Tot i que potser no vaig llegir aquesta novel·la en el millor moment per aprofundir-hi, sí que algunes de les seves escenes i descripcions se m'han quedat grabades a foc a la memòria. Espero, però, poder tornar-hi amb més calma en un moment més relaxat de la meva vida i trobar-hi nous matisos i significats, que segurament que senzillament rascant una miqueta més, m'hi trobaré en abundància.

Thursday Next: Perdida en un Buen Libro / El Pozo de las Tramas Perdidas (Jasper Fforde)

Fa temps que vaig comentar en aquest blog la meva primera incursió en l'univers de Thursday Next, la sèrie de l'autor britànic Jasper Fforde situada en un món paral·lel, on la literatura genera fenòmens tan importants que fins i tot hi ha una policia especialitzada en ella, i en què la protagonista té l'habilitat d'endinsar-se dins dels llibres. Llavors, tot i que la premissa del llibre em va agradar, no vaig acabar de connectar amb la seva història i, potser per haver triat l'edició en anglès, em va costar agafar alguns dels jocs lingüístics que tant li agraden a l'autor (puc presumir de tenir un bon nivell d'anglès, però sí, hi ha coses que se m'escapen).

Aquest any, però, he descobert que, o bé els llibres de la sèrie són molt irregulars, o bé per jo disfrutar-ne em cal una certa aliniació dels astres. Sigui com sigui, durant els primers mesos de 2014 la sèrie Thursday Next, ara en edició en castellà, es va convertir en una mena de "comfort books" que em van acompanyar durant un hivern diferent dels altres.

En aquesta retrobada, vaig pràcticament devorar el segon (Perdida en un Buen Libro) i el tercer (El Pozo de las Tramas Perdidas) de la sèrie, quedant-me en els primers capítols del quart (Algo Podrido), de nou per desinterès. Una de les coses que més em van agradar d'aquests dos llibres és que s'incideix molt amb el fenomen de la "metaliteratura": després de la introducció de The Eyre Affair, en què Thursday Next ha de resoldre el segrest de la protagonista del clàssic Jane Eyre de Charlotte Brontë, a Perdida en un Buen Libro Thursday Next s'endinsa en el món dels llibres, descobrint la gran biblioteca, custodiada pel gat d'Alícia en el País de les Meravelles, en què tota la literatura hi viu. I aprenent de la mà de la senyoreta Havisham, de Great Expectations de Charles Dickens, a controlar com viatjar dins dels llibres.

En el tercer volum de la sèrie, en canvi, ens endinsem en el pou de les trames perdudes que dóna nom al llibre, el de les històries en elaboració, a mig fer o que mai veuran la llum per mediocres. I en la invenció d'un nou sistema de "lectura" que fa veure des d'una altra perspectiva el nostre gest de llegir.

De nou, en tots dos llibres, potser la trama és el que interessi menys, i el que més m'ha enganxat ha estat aquest univers paral·lel i, sobretot, aquest món dels llibres que m'ha resultat fascinant. Qui no vol assistir a una reunió dels agents de la ficció a la casa de les germanes Dashwood a Sense and Sensibility de Jane Austen, per exemple? La llàstima, aquesta sensació que tot de nou decau a partir del quart i darrer llibre, tot i que, qui sap, potser algun dia d'aquests ens retrobarem amb l'aliniació correcta.

Tres raons per les quals sóc #FandeTGN

Avui us porto un article una mica diferent. La gent de Cultura de l'Ajuntament de Tarragona m'han demanat que avui sigui un dels bloguers que, cada setmana, ofereix tres recomanacions o motius pels quals és #FandeTGN, i he estat encantada de sumar-m'hi.

Evidentment, no ha estat fàcil quedar-me amb tan sols tres elements a l'hora de parlar-vos de la ciutat que em va enamorar ja fa molts anys, i que segurament em donaria per fer-ne un temàtic durant un any sencer, però he decidit limitar-me a dos aspectes concrets de la meva passió per Tarragona en la meva situació actual: el món dels llibres (que és el que acapara aquest blog en un 90%), i com viure la cultura quan tens una petita d'un any pul·lulant per casa. Cosa que no és fàcil.

Aquest és el petit viatge que us proposo. M'acompanyeu?

1. La Biblioteca Pública de Tarragona. Perquè tota biblioteca és un paradís pels amants de la lectura.

No us dic cap mentida si us dic que de les primeres coses que vaig fer en venir-me a viure a Tarragona va ser anar-me a fer el carnet de sòcia de la biblioteca. Tot i que no puc llegir tant com voldria (i menys ara), i tot i que la biblioteca de Tarragona del carrer Fortuny no sigui probablement la que la ciutat, els seus treballadors i usuaris es mereixerien, per mi és un imam irresistible. Perquè m'encanta passejar entre les prestatgeries, regirar llibres (encara que no n'agafi cap), i ara començar també a treure el nas per la secció infantil, per la bebeteca, i també per alguna sessió de contacontes i activitats per als més menuts. Tot i que no hi hagi tants llibres i varietat com voldria (més llibres en anglès, si us plau!), ni tantes activitats com m'agradaria, crec que és ineludible en el vostre mapa de la ciutat si teniu algun interès per la lectura. I acompanyeu-me també en el somni d'una nova seu, algun dia....

2. El Festival El Més Petit de Tots. Perquè tothom es pot divertir amb la cultura.

Amb nens que encara no superen els tres anys, és força difícil trobar activitats culturals de les que puguin gaudir, i menys lluny de grans ciutats com Barcelona. Per això vaig aplaudir moltíssim la iniciativa del festival El Més Petit de Tots, que enguany, en el seu desè aniversari, ha arribat per primer cop a Tarragona amb dos espectacles. Un d'ells, Meu Jardim, està programat per el proper dissabte al Teatre Metropol, i el segon, Little Night, es va poder veure diumenge passat. Nosaltres vam tenir la sort de ser a una de les sessions d'aquest darrer espectacle, i en vam gaudir moltíssim. Tant per la petita, que va descobrir una nova experiència, com per totes les comoditats donades: pàrquing de cotxets, zona de descans amb jocs abans d'entrar, durada de l'espectacle adequada, etc. Coses que un no es troba habitualment per aquestes terres (aprofito per recordar que equipaments com la Casa de la Festa no tenen ni un trist canviador per a bebès!). Tota una via que espero que la ciutat continuï explorant en el futur, per crear així una nova generació de #FansdeTGN

3. El Serrallo. Perquè de vegades necessitem sales de lectura alternatives.

Després de ser mare ara fa tretze mesos, em vaig adonar que la meva afició per la lectura s'havia convertit en una cursa d'obstacles. Amb una petita insomne, enganxada a mi com una lapa 24 hores al dia, era difícil trobar el moment de soledat relativa per obrir un llibre o connectar ni que fos amb una mà el lector electrònic. Durant uns mesos, però, aquesta sala de lectura alternativa que és el Serrallo i el Moll de Costa em va oferir una taula de salvació, que, a més, em va fer molta gràcia descobrir que era compartida per altres mares i pares. Així que si teniu un bebè, d'aquells que encara s'adormen en sortir al cotxet (per desgràcia, arriba un moment que deixen de fer-ho, almenys en el nostre cas!), no dubteu en sortir pel Serrallo al migdia, gaudir del sol, d'un passeig sense pujades ni baixades, i quan tingueu el petit ben adormit, escolliu el vostre banc i obriu el llibre. Bona lectura.

Si voleu descobrir més de la cara cultural de Tarragona, no dubteu a passar una bona estona regirant la iniciativa de #FandeTGN, i de seguir-los a les xarxes socials. Val la pena!

In My Mail Box (IMM I)

Continuo sense gaire temps de llegir, ni pràcticament de respirar profundament, però continuo sense oblidar-me del blog i decidida a construir una barricada, ni que sigui per aconseguir fer una actualització al mes. Així que aquí vinc amb una motivació més per escriure: m'apunto a la moda de molts blogs sobre llibres (tot i que no sé si els d'altres productes també ho fan, però tant s'hi val!) de presentar les darreres adquisicions fetes. És allò que en anglès li diuen In My Mail Box (IMM), és a dir, a la meva bústia, i que, en el meu cas, aniré numerant conforme vagin apareixent.

I és que de tant, entre comandes de pijames de bebés i de nórdics per bressol, o de cremes miraculoses perquè m'esborrin les ulleres en tan sols un minut (Déu salvi la BB Cream), a casa també arriben llibres. En aquest cas, una comanda de The BookDepository que, encara més sorprenent, no eren llibres per a nadons, sinó per adults. Per a una servidora. Ara hauré de fer una comanda a algun lloc perquè m'enviïn el temps per llegir-los.

• How it all began, de Penelope Lively. Ja ho he dit diverses vegades que m'encanta aquesta autora, i amb el seu extensíssim catàleg, hi ha molt on escollir. De moment estic enfrascada amb aquesta història en què un esdeveniment inicial, l'assalt a una dona pel carrer, desencadena un seguit de canvis en personatges que l'envolten, i d'altres més llunyans.
• Sanditon, The Watsons and Lady Susan, de Jane Austen. És curiós que tinc una col·lecció que intento cuidar força d'obres de Jane Austen, amb unes bones edicions de les obres principals, assajos, biografies... Però mai no m'havia parat a pensar que tinc un buit important pel que fa a obres de joventut i novel·les inacabades. Aquest trio d'obres sense finalitzar és un bon començament per omplir-lo.
• Life after Life, de Kate Atkinson. Tinc moltes ganes de llegir alguna cosa de Kate Atkinson ja que crec que és un estil d'autora que connecta força amb les meves preferències lectores, i m'he animat amb aquest Life after Life, obra recent de l'escriptora, en què la protagonista té infinites oportunitats de renéixer fins aconseguir completar una missió... Una proposta original que espero que ofereixi un contingut a l'alçada.
• Quartet in Autumn, de Barbara Pym. A les meves comandes mai no pot faltar un nou Barbara Pym. I més amb l'emoció que em va causar veure que s'han seguit reeditant les seves obres, i títols que ja estaven fora de circulació tornen a ser a ser fàcilment localitzables. Per fi veig factible fer-me amb la biblioteca completa, pas a pas.

Emma Approved

Després del gran èxit de The Lizzie Bennet Diaries (adaptació al format videoblog o vlog de Pride and Prejudice de Jane Austen), la ja constituïda com a empresa Pemberley Digital va posar en marxa la passada tardor l'adaptació d'una altra de les novel·les d'Austen, Emma, sota el títol d'Emma Approved. La nova websèrie es va acabar fa tot just algunes setmanes, i tot i que els creadors encara no descarten fer-ne una continuació en forma de seqüela a l'escrit per Jane Austen, és el moment de fer-ne un balanç.

Que escollissin Emma com a nou projecte em va il·lusionar per dos motius: en primer lloc, Emma és el primer llibre d'Austen que vaig descobrir i un dels meus preferits. I segon, perquè el personatge protagonista és potser dels més interessants d'adaptar, ja que resulta antipàtic per a la majoria de lectors fins gairebé les darreres planes, quan finalment ens enamorem de les seves imperfeccions. I quin ha estat el resultat de l'experiment de Pemberley Digital? Doncs diria que en general força positiu, i, tot i que no he pogut seguir-lo més que a trompicons, i malgrat no haver arribat a aquell entusiasme accentuat que va generar The Lizzie Bennet Diaries. Siguem sincers, era molt difícil superar allò, ni que fos perquè la sorpresa que va generar el primer projecte era impossible de repetir.

Trobo que, en general, Emma Approved ha fet una molt bona adaptació d'Emma, tasca que no era gens fàcil ja que hi ha diversos elements que eren més difícils d'aplicar a temps moderns que en el cas d'Orgull i Prejudici (per alguna cosa aquesta darrera ha estat la base d'un munt de comèdies romàntiques actuals, i Emma tan sols té la venerada Clueless en el seu expedient). Hi ha coses, però, que no m'han acabat d'encaixar (dono per fet en l'explicació que coneixeu l'argument d'Emma, però si no voleu spoilers, no seguiu endavant..)

El primer ha estat el motiu que fa servir com a excusa Emma per a enregistrar els seus vídeos: crec que si hi ha un perfil on de veritat encaixava la seva conversió en vlogger és el d'Emma Woodhouse, però Pemberley Digital va optar per no seguir aquesta mateixa via que havia seguit Lizzie Bennet i optar per una excusa rocambolesca: Emma decideix enregistrar tota l'activitat de la seva empresa com un documental sobre la seva grandesa. Documental que, en principi, és privat, i que fins el darrer capítol no es confessa que ha estat sent vist pel públic (potser tampoc calia dir-ho). Vaig trobar l'excusa artificiosa, tot i que entenc la practicalitat: permet fer servir totes les instal·lacions de l'empresa d'Emma i introduir tots els personatges en càmera des del primer moment, i no haver de recórrer a la recreació com tan sovint feien a The Lizzie Bennet Diaries (recurs que adorava, però que entenc que no volguessin repetir).

El segon element que no acaba d'encaixar de la sèrie és que Emma i Mr Knightley (rebatejat aquí com a Alex) són socis d'una empresa dedicada a millorar la vida de la gent i buscar-los parella. Seriosament, això existeix? I seria creible que el Mr Knightley del llibre en formés part de forma voluntària?

I, finalment, i probablement per aquests primers motius, l'inici de la sèrie es fa complicat. L'estil de producció
és molt més treballat i cuidat, més escenaris, millor maquillatge, vestuari... en definitiva, més diners, cosa de la que m'alegro, però que creen un ambient més fred que al que ens tenien acostumats. Al mateix temps, l'inici es fa lent, amb línies argumentals que no existeixen al llibre i que fan servir com a mecanisme de presentació de personatges, i que feien que no acabessis de connectar amb la sèrie.

Passades aquestes reticències inicials, i conforme la sèrie ha anat avançant, però, la cosa ha millorat i molt. Al final, Emma Approved m'ha deixat una molt bona sensació, especialment per la forma excel·lent en què han resolt la caracterització de personatges. Tant, que potser la que he trobat més fluixa ha estat la de la pròpia Emma, que no tinc gaire clar que al final hagi estat capaç d'enamorar-me tant com la del llibre. Matrícula d'honor però, per a tot el càsting, que, de nou, es demostra que és el veritable punt fort de l'equip de Pemberley Digital. Menció honorífica a Brent Bradley com a Alex Knightley (aquest cop el vam tenir en pantalla des del primer capítol i no vam haver d'esperar 60 capítols com va passar amb Darcy a The Lizzie Bennet Diaries), que des del primer moment et desfà el cor. Creixement increïble per a Harriet Smith, a la que donen un paper molt més important que el trist que té el llibre, i també per a la seva nèmesi, Martin, que converteix un granger adust i inculte en un informàtic senzillament adorable. Jane Fairfax, Frank Churchill (que tenen una petita websèrie pròpia que es desvetlla cap al final de la trama) també estan ben traçats, tot i que els motius per al secretisme de la seva relació no estan tan ben justificats com sí ho estan a la novel·la. I increïble la conversió de Mr Elton de reverend a polític, i, sobretot, el fet que la seva dona no sigui una altra que la Caroline Lee de The Lizzie Bennet Diaries.

Sens dubte, la sèrie va guanyant conforme avança, i arriba a la seva culminació amb l'incident que provoca el canvi radical en la personalitat d'Emma, l'excursió a Box Hill que aquí es canvi per la inauguració d'un local, Boxx (situat d'alt d'un turó), que provoca un dels millors episodis de tota la sèrie. I la culminació romàntica és ben rodona, tot i que això, evidentment, és més mèrit de Jane Austen que no pas dels productors de la sèrie.

Així que, si us va agradar The Lizzie Bennet Diaries, o teniu interès per descobrir aquesta adaptació d'Emma, us recomano que resistiu el principi més rocós i us trobareu amb una joia interessant al final. Disfruteu!

El Diablo viste de Prada / On Chesil Beach

I de sobte ja som a setembre, i jo amb aquests pèls. Un setembre en què en certa forma estrenarem nova rutina (feina / llar d'infants) a la qual ens queden uns quants anys per mantenir-la fixa, així que espero ser capaç d'encabir-hi també un forat per a aquest blog.

Com que em fa vergonya encara tenir llibres del 2013 pendents de comentar, faig un recopilatori flash dels dos que encara tinc pendents, aprofitant que són també obres que van passar sense pena ni glòria per les meves mans (un amb més pena, i l'altre amb més glòria).

• El Diablo se Viste de Prada (Lauren Weisberger)
  

Aquest llibre és el típic "guilty pleasure" que de tant en tant cau. No sóc gens d'aquest tipus de gènere (la chick lit o similars), però les primeres setmanes de ser mare passava moltes setmanes anclada al sofà amb un bebè sostingut en un braç, i el meu lector electrònic va venir a salvar-me. Evidentment, amb poques hores de son i una revolució hormonal no és el moment de posar-se amb un Dickens o similar, així que em va venir perfecta aquesta novel·la.

La vaig escollir perquè, tot i que ho digui amb la boca petita, la seva adaptació al cinema em fascina. No és una pel·lícula boníssima, però dins del que és, està ben feta: em fascina el vestuari, em fascina com vesteix Anne Hathaway, el ritme està ben resolt, i Meryl Streep està estupenda com a Miranda Prestley (si us plau, si teniu l'oportunitat, l'heu de veure en VO, és fascinant com modula la veu per interpretar el personatge).
Curiosament, però, aquest és un d'aquells casos en què la pel·lícula és millor que el llibre. Ara mateix sóc incapaç d'investigar si és el primer cop que m'ha passat, però el cert és que mentre el film no em cansaré mai de tornar-lo a veure si me'l trobo a la programació del dia, el llibre optaré per fugir-ne. De fet, l'altre dia en vaig trobar una continuació a l'FNAC i vaig sortir per potes en direcció contrària.
La novel·la està inspirada en la vida real de l'autora i en la seva experiència a la revista Cosmopolitan. Una noia acabada de graduar i amb pretensions de ser periodista accepta una feina com a ajudant de Prestley per tal d'iniciar la seva escalada en el món editorial. A partir d'aquí, la protagonista es veu absorbida pel món glamourós de l'empresa i la seva dictatorial cap, que la fascina i horroritza a parts igual.
Potser el problema de la novel·la és que aquesta baixada als inferns i el seu despertar està molt millor plasmat a la pel·lícula, gràcies a una sèrie de canvis en l'argument i els personatges, que no pas a la novel·la, on em va resultar excessiu i melodramàtic el moment del despertar. I la seva protagonista resulta molt pitjor traçada, curiosament.

• On Chesil Beach (Ian McEwan)

Segurament una novel·la d'Ian McEwan no sigui el més adequat pels moments d'atenció dispersa als quals ens estem referint, però aquesta, al tractar-se de fet d'un conte, va passar el tall. On Chesil Beach relata un episodi concret d'una parella d'acabats de casar en la seva lluna de mel, centrada sobretot en la que ha de ser la seva primera relació sexual, moment a partir del qual traça la seva història prèvia i les seves conseqüències. Potser va ser culpa meva, però l'impacte de l'obra no va ser gaire gran, tot i que sí que reconec que està ben escrita, ben construïda i va ser interessant de llegir. De moment, però, mantindré la predilecció per l'Ian McEwan que escriu novel·les, tot i les sensacions enfrontades que em va provocar Atonement. Sé que hi ha gent que l'idolatra, així que potser, algun dia, ho tornaré a intentar.Tot i que amb la quantitat de llibres pendents serà difícil. 

The Fault in Our Stars (John Green)

De vegades passa que un llibre t'ha agradat tant que et costa posar-te a escriure sobre ell. Es fa complicat dir coses que no s'hagin dit ja un miler de vegades a d'altres milions de blogs, o et sap greu no acabar de fer justícia a la novel·la. The Fault in Our Stars és un d'aquests que s'havia quedat en etern esborrany en aquest blog, i que ara, aprofitant que en els propers dies s'estrena a EUA el film basat en aquest llibre (desconec la data d'estrena a Espanya), per fi veu la llum per aquí.

The Fault in Our Stars (publicat a Espanya com Bajo la Misma Estrella per Nube de Tinta ) és una novel·la de John Green, un autor que sempre veig com l'equivalent a l'Albert Espinosa als EUA, per l'adoració que senten per ell aquells adolescents que fugen de l'estereotip de joventut = festa, i que busquen diversió en d'altres racons com els llibres, les sèries... i parlar d'ells per internet. Green, amb el seu germà Hank Green, té una sèrie de vlogs molt seguits a EUA (en Hank, ja ho vaig comentar, va ser un dels impulsors de Lizzie Bennet Diaries), i els seus llibres són dels que més cops trobo citats quan tinc temps de passar uns minuts pel meu compte de Tumblr.

Per fer encara més evident el paral·lelisme amb Espinosa (i que consti que no he llegit res d'ell ni he vist mai Polseres Vermelles ni, crec, cap altre guió seu, així que acabaré aquí amb les mencions), The Fault in Our Stars és un llibre on el càncer té un paper protagonista. Tot i que, relativament, ja que el veritable protagonisme seria segurament la vitalitat d'uns personatges que, per nosaltres, foranis a la seva malaltia, ens resultaria gairebé irònica.

En el context d'un grup de suport a nens malalts de càncer, en què tots semblen esperar pacientment qui serà el següent que s'afegirà a la llarga llista de membres morts, s'inicia una història d'amor entre dos adolescents: la Hazel, una jove lligada a una mena de pulmons artificials i amb un càncer que la té constantment al límit de la vida, i l'Augustus, un noi que ha superat un altre càncer que l'ha deixat sense una cama. La història d'amor és al mateix temps senzilla però complexa: la Hazel, que se sap fràgil i amb moltes possibilitats de morir aviat (ja us aviso que l'autor és molt i molt franc amb l'escenari del càncer), no es veu capaç de rendir-se a la vitalitat d'un amor, mentre que l'Augustus ho prova amb tots els recursos al seu poder. L'obsessió d'ella per una novel·la, també protagonitzada per una nena amb càncer, serà el detonant de la seva història.

La línia argumental no és pas original, i segurament existiran un miler de llibres molt similars al món. Per a mi, la novel·la de John Green té tres punts molt forts que fan que tothom (inclosos adults) caiguem als seus peus. Primer, l'estil. Green sap escriure bé i al mateix temps oferir diàlegs memorables. Amb un estil menys adust, en certa forma tens la mateixa sensació que amb un Hemingway (tot i que salvant les distàncies, ni molt menys Green és Hemingway): constantment tens ganes d'apuntar en una llibreteta frases que deixen anar els protagonistes, boniques des de la seva senzillesa. Senzilles a la vegada que complexes.

En segon lloc, per com una història en un marc tan fràgil i tan evidentment mortal, ens dóna una lliçó de vitalitat i de reconciliació amb la vida. D'una vida imperfecta, desgraciada, fins i tot d'aquelles que un pensaria que els ha tocat tota la mala sort possible en la vida. Però en què l'amor ens fa oblidar aquest marc i fins i tot arribar a envejar una relació tan trencadissa com la de la Hazel i l'Augustus.

I en tercer lloc, i sobretot, pels personatges. Hi ha llibres que, sigui com sigui la història, els seus personatges continuen vius amb tu durant molt de temps. I aquest és el cas de The Fault in Our Stars: la Hazel i l'Augustus us acompanyaran moltes setmanes després d'haver tancat el llibre, tot i que la mala jugada que us fa al final l'autor us farà temerosos de tornar a obrir-lo fins passat molt de temps. Però no caldrà, ja que ells continuaran molt vius a la vostra ment. I saber crear uns personatges tan de carn i ossos que gairebé els pots tocar és probablement una de les coses que tot aspirant a escriptor vol aconseguir.

Amb un estil en definitiva tan proper al món cinematogràfic (tot i que, per a mi, en aquest cas això no va en detriment de la novel·la), em sorprèn que aquesta sigui la primera novel·la de Green que arriba al món del cel·luloide. Tinc força curiositat per veure'n el resultat, tot i que al mateix temps em sap greu que la seva adaptació pugui trencar la màgia dels seus personatges de paper. Esperarem el resultat, doncs.

Sóc (mini)mecenes

Internet i les xarxes socials han posat molt de moda el món del micromecenatge, és a dir, permetre't posar el teu petit gra de sorra en projectes artístics i culturals que, d'una altra forma, segurament mai tirarien endavant. Per molts pocs diners, gràcies a plataformes com Kickstarter (per projectes americans, sobretot) o Verkami (pels nostrats) pots fer una petita empenta als creadors i, a més, aconseguir normalment algun tipus de detall d'agraïment.

Doncs m'he estrenat en aquest interessant món amb un projecte del qual ja us vaig parlar fa molt de temps, la sèrie de Youtube Lizzie Bennet Diaries (adaptació de Pride and Prejudice en forma de vlog que, si no coneixeu, ja podeu ara mateix començar a veure). La sèrie va acabar el gener de 2013 i ho va fer amb l'anunci per part dels seus creadors (ara agrupats sota l'empesa Pemberley Digital, nom que sempre m'arrenca un somriure) de la seva voluntat d'editar uns DVD's amb tota la sèrie. Per tirar-ho endavant, i per poder continuar amb la producció que l'exitosa sèrie havia iniciat, van obrir un Kickstarter que, en qüestió de 24 hores, ja havia recaptat tot el necessari.

Tant com vaig disfrutar de la sèrie no em podia resistir a agrair-ho d'alguna forma, i, de fet, amb el sistema de "regals" organitzat, ho feien ben fàcil: simplement avançant el preu de venda del DVD més les despeses d'enviament, rebia com a regal el pack de DVD's. I amb l'afegit de tenir el meu nom dins del llarguíssim llistat de mecenes que es publicaria amb el producte.

Així que el gener de 2013 vaig fer la meva aportació, es va descomptar de la meva targeta de crèdit... I així vam començar a esperar. Tot i que no tinc cap queixa de la boníssima informació que en tot moment ens han proporcionat la gent de Pemberley Digital, els DVD's van patir tota una sèrie d'endarreriments que han fet que, en comptes de publicar-se al juliol de 2013 com s'havia anunciat, ho hagin fet aquesta primavera. Jo que visualitzava els meus últims dies d'embaràs veient de nou la sèrie, ara en pantalla gran i sense els molestos anuncis de Youtube, finalment no ho he pogut fer fins la primavera mentre entretenia una nena que ja ha superat la barrera del mig any.

El retard, però, ha tingut alguna compensació: com la targeta i els punts de llibres que van venir de regal com a disculpa, o com la sorpresa de trobar-me'l un dia a la porta de casa quan pràcticament m'havia passat desapercebut el correu en què em notificaven l'enviament (justament l'havia descobert aquell matí... no em jutgeu, quan tens un bebé el teu control de la safata d'entrada de Gmail es converteix en una ullada ràpida alguns matins...).

Llàstima que el revisionat l'hagi hagut de fer amb remordiment de consciència per la coincidència amb el període d'exàmens de la UNED. Però tot i així  he pogut recordar el diamant que és aquesta sèrie, i els nous camins que obre en el món de la ficció (i encara tinc pendent el visionat amb els comentaris d'actors i equip!). Els seus creadors tenen en marxa una adaptació ara d'Emma (Emma Approved, que vaig seguint com puc) i preparen amb la PBS una tercera de Frankenstein. I fins i tot tenim un llibre en camí que em moro de ganes de tenir!

Vaja, que més em val anar fent espai a la prestatgeria Austen...

¡Llama a la Comadrona! (Jennifer Worth)

Lluint una panxeta de quatre mesos el passat Sant Jordi em va ser impossible resisitir-me a comprar aquesta novel·la, la primera d'una sèrie de llibres en què Jennifer Worth relata la seva experiència com a llevadora a l'Anglaterra dels anys cinquanta, i molt popular ara per l'adaptació televisiva que se n'ha fet i que també es pot veure al nostre país (diria que a Telecinco, tot i que amb les bondats de Movistar TV ara me l'he trobat a múltiples canals). Per sort, la realitat de les dones que parim en ple segle XXI és molt diferent de la que relaten a aquesta novel·la (tot i que he de dir que alguns dels avenços que s'hi plantegen em van sorprendre pel fet que ja s'apliquessin fa 60 anys), però la curiositat de futura mare em va fer devorar aquest llibre.

El primer avantatge d'aquesta novel·la és la seva estructura: la història s'explica en capítols breus, generalment amb principi i final propi, en què se'ns relata la història d'una dona en concret i el seu embaràs i part, tot i que de vegades les històries segueixen altres fils, com el perfil d'alguna de les seves companyes llevadores o de les monges amb les quals conviu la protagonista i que són les propietàries de l'hospital que ofereix l'atenció domiciliària a les dones en part. I el millor és sens dubte aquests capítols amb principi i fi propi, que ens endinsen en històries curioses com la del matrimoni amb una quinzena de fills que ni són capaços d'entendre's ja que parlen idiomes diferents, la del bebé prematur que sobreviu gràcies al pit de la seva mare, etc.

D'altra banda, però, se'm va fer menys interessant les històries més llargues que apareixen al llarg de la novel·la, com el d'una prostituta que ocupa diferents capítols, i que trobo que acaben avorrint a l'allargar-se massa i a l'allunyar-se de l'activitat diària d'una llevadora, que és el que a mi em cridava l'atenció. Això sumat a què l'estil literari no em va acabar de fer el pes; potser és la meva mandra, però trobo més interessant seguir la sèrie que no llegir la novel·la, tot i que això sigui una cosa que potser canviï en els següents volums. Uns llibres, però, que de moment no em criden tant l'atenció com per buscar-los i llegir-los. Ni tan sols amb aquesta mania de l'autora d'anar deixant anar petites gotes de la seva història personal prèvia i rerefons romàntic sense concretar-nos res (aquell home que va estimar i que va haver de deixar traumatitzant-la tant...). Detalls que, de fet, durant la lectura em van molestar una mica: és un recurs més de sèrie televisiva que no de novel·la, sincerament.

Tot i això, si teniu ganes d'una lectura ràpida, agradable i de to molt femení, i especialment si teniu un bebé en camí i no sou d'aquelles que ni volen sentir la paraula "part", és una bona recomanació. Ni que sigui per donar gràcies per la invenció de l'epidural...

Tres imprescindibles per ser mare (cangur)

No és que tingui intenció de convertir aquest blog en un d'especialitat en temes de criança, però com ara aquesta faceta forma part de la meva vida, hi anirà apareixent de forma intermitent, com moltes altres facetes. I per començar, ja feia temps que volia comentar quines han estat aquelles tres coses que he trobat més imprescindibles a l'hora de passar un embaràs i tenir un bebé, així que aquí va el llistat segons estic vivint jo el procés, i per si pot ajudar a algú:

• Coixí d'embaràs: us el trobareu amb molts noms, el més habitual és el coixí de lactància, tot i que jo, per a la lactància, pràcticament ni l'he fet servir. Per diferenciar-lo del clàssic de lactància, que és més compacte, aquest se sol anomenar "tipus xurro" i es ven també com un accessori durant l'embaràs, per dormir i seure. A mi literalment aquest objecte m'ha salvat la vida: m'ha permès dormir amb comoditat i sense mals d'esquena un cop la panxa ja em començava a molestar (i això passa abans fins i tot que el 99% de la gent que et veu pel carrer se n'adoni que tens panxa d'embaràs), m'ha acompanyat durant moltes tardes de sofà, i ara és ideal per evitar que la nena em caigui del nostre llit a les nits o per rodejar-la quan la deixo durant una estona en alguna superfície. El meu és convertible en puf-hamaqueta per a nadons, però ni l'he ficat a la funda encara, i no crec que ho faci ja.

• Banyador d'embarassada: si teniu la relativa sort de passar gran part de l'embaràs durant els mesos de temps més càlid, malgrat que la temperatura us jugarà males passades, també us podreu estalviar molt en roba premamà. Amb una faldilla de goma, uns texans per a entretemps i algun pantaló tipus short, junt amb un parell de samarretes i de tops, anireu fent. Però la compra que per a mi ha estat imprescindible ha estat un banyador premamà. No cal gastar-se gaire (al Decathlon els venen força barats), i si us toca una panxa hivernal també us el recomano, ja que el millor exercici que es pot fer embarassada és la piscina. Engreixareu menys, us farà menys mal l'esquena, reduireu la retenció de líquids i estareu més àgils, cosa que agraireu en el tram final. Jo vaig anar a la piscina fins cinc dies abans de tenir a la Peque (i precisament el dia que va començar a avisar-me que ja estava de camí tenia pensat anar-hi, però evidentment hi vaig renunciar). L'he fet servir també per anar a la platja a l'estiu, ja que no és gaire bo que et doni el sol directament a la panxa ja que la famosa línia nigra se t'hi pot quedar eternament (també ho podeu resoldre amb una bona crema protectora, però com jo ja tenia el banyador no vaig voler invertir també en un nou bikini).
• Portabebés ergonòmic: I incideixo molt en la paraula "ergonòmic", ja que farà tota la diferència. Quan estem a punt de tenir un bebé, t'atabalen amb tot de coses que tothom considera imprescindibles: que si la minicuna (la vam comprar a preu d'or i encara és hora que la nena hi vulgui dormir), que si el cotxet (per sort ens el van deixar i fa mesos que ni el movem, la nena no s'hi troba còmode), que si l'hamaqueta (tot just ara amb tres mesos i mig hi vol estar, a estonetes i segons el dia). Evidentment, això depèn del bebé que us toqui a sort, però si teniu un canguret com la meva, us caldrà un portabebés. A mi tot el món del porteig ja m'atreia i ens en vam comprar dos: un fular semielàstic i una motxil·leta portabebés, ambdós ergonòmics de la marca Boba. Què vol dir ergonòmic? Que la posició de les cames i la cadera del nadó és l'adequada (el nadó hi està assegut, amb el cul per sota dels genolls, formant una M) i, per tant, ell estarà còmode, i tu també, ja que el pes es reparteix equitativament pel teu cos i NO fa mal a l'esquena. Us ho ben asseguro que no en fa, ja que jo, un cop la nena havia passat de 4 kg i només volia braços, començava a ressentir-me i a tenir dolors, i va ser començar a fer servir el fular a tothora i resoldre-ho. A més de la comoditat de poder fer coses per casa i tenir la Peque en braços (i per tant, sense plorar), és el lloc on dorm millor i és ideal per sortir al carrer, ja que tens les mans lliures i no t'has de preocupar de barreres arquitectòniques. Teniu moltíssimes marques al mercat (i l'ideal és mirar-ho en webs o botiques físiques especialitzades en allò que sona tan estrany de criança natural), però aquests són els nostres: Boba Wrap i Boba 3G

El cumpleaños secreto (Kate Morton)

I tornem un altre cop amb l'autora australiana Kate Morton, un dels meus vicis, plaers secrets o digueu-li com vulgueu. Poques vegades em decanto per obres que apareixen a la llista de bestsellers del moment, i probablement Kate Morton sigui una de les principals excepcions. Una popularitat que em permet també teixir uns llaços familiars lectors força divertits: quant he acabat amb cadascun dels llibres de Morton, immediatament ma mare se l'emporta a casa per llegir-lo ella, i per passar-li tot seguit a mon pare.

Ja feia temps, però, que no la llegia en versió traduïda, però el fet que l'amiga Raquel (a  qui podeu llegir al seu blog Al Buen Tuntún) s'oferís per aconseguir-me una edició firmada el passat Sant Jordi, va fer que optés per aquesta edició. I el moviment va resultar ideal ja que durant l'embaràs se'm va fer molt costa amunt llegir en anglès, i, en canvi, aquest llibre va ser devorat en pocs dies.

Què ens hi trobem a El Cumpleaños Secreto? Doncs de nou moltes de les constants de l'obra de Morton: saga familiar on s'amaga un secret, Gran Bretanya de fons i la Segona Guerra Mundial viscuda des de l'illa britànica com a ambientació. Ingredients que, de fet, ja vam trobar en obres anteriors, especialment a The Distant Hours (llegiu els altres comentaris que he fet de la seva obra aquí i aquí) En aquest cas, la història arrenca amb l'episodi del passat al voltant del qual gira tota la història: una adolescent observa com la seva mare, el dia de l'aniversari d'un dels seus germans, clava un ganivet i mata a un home que apareix a la seva casa de forma amenaçadora. La jove contribueix a encobrir el crim davant de la policia, però quan la seva mare afronta els darrers dies de vida i es retroba amb les seves germanes i la seva casa d'infantesa, comença a obsessionar-se per descobrir què s'hi amagava al darrere. I a partir d'aquí comencem a descobrir una història que, combinada amb els esdeveniments del present, de mica en mica, es va entreteixint amb l'episodi de l'assassinat, no sense algun gir narratiu al final que és també inevitable en la història de Morton.

Tot i que ja fa temps que vaig retornar a la prestatgeria el llibre, he de dir que en guardo molt bon record i potser sigui, després de la primera descoberta de Morton, una de les obres que més m'hagin agradat. Crec que l'ambientació a Londres és un dels forts de l'autora, així com el recurs a la Segona Guerra Mundial. I per primera vegada, el gir narratiu del final em va sorprendre (però potser és perquè havia perdut facultats, perquè ma mare assegura que era previsible...).

En definitiva, si sou seguidors de Morton, una obra que no us decepcionarà. I si la voleu descobrir, potser sigui també un bon inici.