Resum lector de 2011

Aquesta és una de les entrades que tenia més clar que havia de deixar programades perquè aparegués en aquest blog avui 31 de desembre de 2011. Tot i que per diferents motius m'he quedat una mica endarrerida en comentar algunes de les darreres lectures d'aquest any que avui acomiadem, crec que és una tradició ineludible repassar els llibres que més m'han agradat o marcat aquest any que avui acomiadem. Així que aquí va el repàs final:

• La Hija de Robert Poste, de Stella Gibbons. El seu curiós sentit de l'humor tant britànic van marcar una de les lectures que més em van fer riure aquest any. Tot i que estic convençuda que en l'edició original en anglès deu ser molt millor, té una de les notes més altes de l'any.
• Room, d'Emma Donoghue. Un dels descobriments de l'any, i un dels llibres que més es distancia del que llegeixo habitualment. Un relat escrit des d'un punt de vista poc habitual i que defuig els tòpics fàcils en què haurien caigut molts autors que s'haguessin plantejat el mateix tema. Molt, molt recomanable.
• Brooklyn, de Colm Tóibín. Un llibre aparentment senzill i en el qual no passa res, però que em va agradar sobretot pel realisme amb què retrata els seus personatges protagonistes, especialment aquesta jove irlandesa immigrant a Brooklyn a la qual acompanyem en la seva aventura.
• London belongs to me, de Norman Collins. Un llibre tan gruixut que es va passar mesos i mesos esperant que el comencés per por que se'm fes pesat, però que em va fascinar amb les seves històries creuades i el seu retrat d'un Londres inoblidable.
• At Home, de Bill Bryson. Aquest ha estat l'any del descobriment per a mi de Bill Bryson, i tot i que també he llegit el seu Shakespeare, en el podi final he de destacar aquest interessantíssim retrat de la vida quotidiana. Tot allò que sempre us heu preguntat i el que no sobre la vida a casa. Divertídissim i un pou d'informació.
• Moon Tiger, de Penelope Lively. El segon descobriment de l'any és sens dubte Penelope Lively, una escriptora que m'encanta per la seva forma tan excel·lent de narrar. Tinc pendent d'explicar el comentari sobre aquesta breu novel·la, la segona que he llegit aquest any de Lively, en què una historiadora repassa la seva història quan arriba el moment de la seva mort. Una de les lectures més intenses que he fet enguany.
• La casa de Riverton, de Kate Morton. I el tercer descobriment de l'any és per a Kate Morton, que sense escriure obres mestres, m'ha fet disfrutar moltíssim enguany amb les seves sagues familiars. Em quedo de moment com a favorit amb el primer que n'he llegit, tot i que El Jardín Olvidado em va agradar moltíssim també, i al meu viatge de Cap d'Any m'emporto The Distant Hours a la maleta.
• El nombre de la Rosa, de Umberto Eco. Tantes vegades que me l'havien recomanat i tantes vegades que l'havia rebutjat perquè em semblava avorrit. Una llàstima el temps que he deixat córrer sense gaudir d'aquesta història de misteri a l'Edat Mitjana que tant bé captura un període històric apassionant. 
• Sense and Sensibility, de Jane Austen. No és una nova lectura, però en l'any del 200 aniversari de la seva publicació no podia faltar la relectura de la primera novel·la que va escriure Jane Austen. Com totes les de l'autora, imprescindibles.

En total, enguany he llegit 26 llibres, tot i que amb el viatge de pel mig se m'han quedat a mig acabar dos llibres que segurament tancaré aquest proper gener. Tot i que m'havia marcat l'objectiu a Goodreads de llegir-ne 30, estic satisfeta amb el resultat ja que són tres més que l'any 2010, que no està gens malament. Probablement altres aspectes d'aquest any no han anat tan bé com el ritme lector, així que prefereixo tancar amb aquest bon regust l'any.

Així que només em queda desitjar a tots els que passeu per aquí que aquest 2012 us porti bones notícies i que, de tant en tant, seguiu tenint un moment per aparèixer per aquí.

Ja vaig avisar l'altre dia que aquest seria un Nadal especialment viatger. Després de l'experiència londinenca de fa dues setmanes, en aquests moments (o això espero, ja que deixo aquesta entrada programada) estarem volant de camí cap a Estats Units, on passarem uns dies als parcs temàtics d'Orlando, per després enfilar a la descoberta de la Riviera Maya de Mèxic.

Sé que us deixo a mitges el relat de Londres i que em queden pendents molts llibres llegits aquest any per comentar, i espero poder reprendre-ho tot plegat a la tornada, a principis de gener. Això sí, us deixo programat el típic repàs lector de finals d'any, que espero que si tot va bé, aparegui puntualment.

Fins a la tornada!

Londres: Houses of Parliament i passeig nadalenc

El nostre segon dia de cap de setmana a Londres es va llevar, com a mínim, menys accidentat. Fins i tot semblava que el sol seria el protagonista, tot i que finalment el fred i una pluja inconstant tot i que emprenyadora (i gebradora) va anar fent acte de presència durant tot el dia.

La nostra primera parada era el Palau de Westminster o Houses of Parliament, on havíem reservat entrada abans de marxar. El Parlament britànic tan sols es pot visitar els dissabtes o a l'estiu, i en aquests dies hi ha tours disponibles en diferents idiomes, inclòs l'espanyol. La visita dura una hora i mitja i et passegen per un munt d'estances de l'interior del Palau, incloses les cambres dels comuns i dels lords, que sempre fa molta il·lusió i fa gràcia veure que, en efecte, són tan petites com semblen per la televisió.

Com que vam arribar a l'entorn del Parlament abans d'hora, ens vam dedicar abans a fer un passeig per Saint James' Park, mig congelats de fred, tot i que amb unes vistes ben maques de bon matí. Sempre em fa molta gràcia estar passejant tan tranquil·lament i topar-me amb algun esquirol espavilat que va a la recerca de donants de menjar.

Després de la visita al Parlament, i després de sobreviure a un petit diluvi universal, ja era gairebé l'hora de dinar, així que vam enfilar cap a Leicester Square, on vam dinar en un pub. Mentre fèiem la digestió vam passejar per les llibreries de Charing Cross Road (que m'avergonyeixo de dir que no coneixia tot i que aquesta és la meva tercera visita a Londres) i, després de xafardejar per unes quantes botigues de llibres de segona mà, vam acabar perdent-nos entre les múltiples plantes de Foyles, on me'n vaig endur dos llibres de Barbara Pym i Penelope Lively.

Llums i moltíssima gent a Regent Street

Decoració a Carnaby

Caminant caminant vam arribar a Tottenham i, d'allà, cap a Oxford Street, on vam començar a veure les decoracions nadalenques. A Londres les llums de Nadal es concentren en uns quants punts concrets, i un dels carrers més comercials per excel·lència n'és un dels escassos exemples. Després d'una parada tècnica per comprar-me un abric nou (després que el que portava de casa hagués decidit desintegrar-se en arribar a Anglaterra), vam girar a Regent Street, on vam seguir observant decoracions nadalenques, i els carrers de Carnaby, on vam poder veure algunes de les llums de carrer més originals.

Després d'un berenar regenerador a Piccadilly Circus, tocava enfilar cap a Hyde Park, on s'organitza Winter Wonderland, tota una espècie de parc temàtic de Nadal amb mercadet de productes d'aquesta època (decoracions, menjar, vi calent, etc.), parc d'atraccions, pista de gel i no sé quantes tabernes per fer un mos o simplement beure amb els amics. Em va recordar moltíssim al Tivoli de Copenhaguen, a Dinamarca, tot i que en aquest cas l'entrada és gratuïta (tot i que no les atraccions, on ens vam quedar amb les ganes d'entrar). Tot i això, hi havia tanta gent que vam haver d'esperar deu minuts a l'entrada (a més que vam haver de caminar una mica ja que la parada de metro més propera estava tancada), i ens vam passar una hora i mitja batallant amb les multituds. Tot i això, és força curiós i un lloc per contagiar-se al cent per cent d'esperit nadalenc.

I després d'una hora i mitja de voltar per Winter Wonderland encara ens quedaven ganes de molt més! Així que metro fins a Covent Garden per veure la decoració nadalenca d'aquesta zona, i, finalment, nova caminadeta fins a Trafalgar Square per veure l'arbre de Nadal (molt decepcionant, la veritat sigui dita) i escoltar els concerts de nadales (també força decepcionants, tot i que encantadors amb els seus galls inclosos). 

Ja força cansats, vam arribar com vam poder fins a un restaurant indi on vam sopar i, finalment, de nou cap a l'hotel per caure mig morts als llits. Ens quedava el tercer i últim dia de cap de setmana intens a Londres.

Londres: odissea a l'aeroport i Wicked

Suposo que quan un es dedica a viatjar força sovint, és una qüestió de probabilitats que algun cop li toqui viure una odissea a l'aeroport per culpa de vagues, endarreriments o cancel·lacions. I a nosaltres ens va tocar pagar la nostra quota de mala sort el passat cap de setmana amb l'inici de la nostra mini-escapada a Londres. Esperem, però, que amb això ja haguem restablert l'equilibri còsmic i la bona sort pel que fa a aeroports i sortides de vols es recuperi de cara a la segona part del nostre Nadal viatger.

Divendres al matí havíem d'agafar el nostre vol cap a Londres, on vam estar fins diumenge a la tarda. En principi, havíem de volar fins a Luton (la tornada era des de Gatwick), però, tal i com ja deien les previsions dies abans, la neu va fer acte de presència a Anglaterra de bon matí i aquest aeroport va ser un dels damnificats. Resultat: el nostre vol, que havia de sortir a les 11.30h de Barcelona, a l'hora d'embarcar encara ni havia sortit de Londres per venir-nos a recollir. En principi, quan només es preveia un retard d'un parell d'hores, ens ho vam prendre amb filosofia: esmorzar en una cafeteria (tot i que a la Terminal 2 cada cop és més complicat trobar un lloc on menjar que estigui obert!), esperar pacientment a la sala d'espera, consultar l'estat dels aeroports a través del Twitter... A les 12h, però, ens avisen que la cosa va per llarg, i ni tan sols ens garanteixen que el vol hagi de sortir. Propera informació, a les 15h. Horror, perquè just per aquella nit tenim entrades comprades per veure el musical Wicked, i l'obra comença a les 19.30h. Si la cosa s'allarga molt, perdem les entrades i els diners.

Quan anem a recollir els vals per dinar a l'aeroport amb què et compensen les companyies aèries el retard, una viatgera que parla nerviosa amb la treballadora de la companyia (Easyjet) ens dóna una idea: els vols a Gatwick estan sortint a l'hora, i n'hi ha un a les 14h. Si hi ha places lliures, potser ens canviaran els bitllets. Així que agafem les maletes de cabina amb què carregàvem i sortim corrents: sortim del mòdul C de la T2, recorrem tota l'àrea de sortida del mòdul B, de nou anem pel carrer fins al check-in d'Easyjet, i, oh meravella, queden llocs lliures al vol de Gatwick i ens els canvien sense cap cost. A més, els vals del dinar ens continuen servint, així que els tres quarts d'hora que ara ens queden per poder embarcar els dediquem a menjar una mica més tranquils, tot i que amb l'ull posat al Twitter per veure si els retards es contagien finalment també a Gatwick.

Per sort, el vol surt bé i ens enlairem per fi de Barcelona rumb a Londres. En aquell moment, el nostre vol inicial a Luton està previst que surti, com molt aviat, a les 17.30h. Quina sort que hem tingut! Tres hores després de l'inicialment previst arribem a l'aeroport de Gatwick. Tenim temps d'arribar al teatre, però més val no encantar-se, així que ens deixem una petita part del nostre ronyó als trens del Gatwick Express, que ja comprem a l'avió per estalviar temps, i sortim corrents cap a l'hotel. Portem les  Oyster card ja de casa (no les vam retornar ara fa cinc anys, i oh sorpresa, encara funcionen), així que hi afegim noves lliures per reactivar-les i agafem el metro fins el nostre hotel. Aquest cop hem de dir que estem força contents de l'hotel escollit, The Euro Hotel: tot i que car, era una de les les millors ofertes de Booking, i està molt cèntric (cinc minuts caminant des de Kings Cross), però en una zona tranquil·la i sense trànsit. Amb esmorzar anglès inclòs (no el millor que he pres mai, però sí correcte) i habitacions netes.

Sense gaire més temps que per fer una ullada ràpida a l'habitació, tornem a enfilar cap a l'Apollo Theatre, on aquella nit tenim entrades per Wicked. Tot i la crisi del matí, de fet a Londres no neva i tan sols ha caigut una mica d'aigua-neu al matí. Això sí, fa força fred, vent i plovisqueja; de fet, es va passar tot el cap de setmana plovisquejant. Tot l'estrès i incomoditat del dia, però, se m'oblida quan ens plantem davant de la façana del teatre, tota tenyida de verd en honor a la protagonista de Wicked.

Encara ens queda, però, un pas previ abans de poder entrar: sopar alguna cosa, ja que estem absolutament famèlics després de tot el dia voltant. Amb els pubs de la zona absolutament a rebentar, acabem refugiant-nos en un restaurant Giraffe (ja havíem provat aquesta cadena en algun aeroport, tot i que no recordo exactament ni quin ni quan). És una mica més car que menjar en un pub, però el menjar és força bo i el servei ràpid.

Tant d'estrès, i finalment podem seure a les nostres butaques al teatre deu minuts abans que comenci l'obra. Fa anys que tinc moltíssimes ganes de veure Wicked, i sempre que havia tingut oportunitat física de fer-ho no ho havia fet per algun motiu, així que per fi puc deixar enrere l'estrès i disfrutar.

Per qui no la conegui, Wicked és una especìe de precuela de El Mago de Oz en què explica la vida de les dues bruixes que apareixen a la mítica pel·lícula: Elphaba, la bruixa dolenta de l'Oest (que m'agrada molt més en l'embarbussament del seu nom en anglès, Wicked Witch of the West) i la bruixa bona del Nord, Glinda. Bàsicament, intenta explicar perquè la bruixa dolenta ha arribat a ser tan malvada, i, en certa forma, rehabilitar-la respecte de la seva maldat sense fi de la pel·lícula. De l'argument no en parlaré gaire en aquest post, ja que fa poc em vaig acabar la novel·la en què es basa (molt lliurement, aviso) el musical, i quan en faci el preceptiu comentari abans d'acabar l'any ja en parlaré amb més detall.

He de dir que el musical em va agradar molt més del que m'esperava; coneixia algunes cançons (les més populars, Defying Gravity o Popular), però com a espectacle és molt divertit i espectacular. L'escenografia és preciosa, la història és senzilla de seguir (tot i que quan un en llegeix el resum a la wikipedia pensi el contrari) i les dues actrius protagonistes, especialment Rachel Tucker (que fa el paper d'Elphaba a Londres) em van agradar moltíssim. No és que Wicked sigui una obra mestra, sinó simplement un musical que funciona molt bé com a tal, tot i que sigui a costa de deixar de banda molts dels elements més interesants de la novel·la en què es basa.

L'experiència, evidentment, va acompanyada dels costums dels anglesos a l'hora d'assistir al teatre. Sempre em fa molta gràcia veure'ls amb les tasses de cafè per emportar, els gots de vi o cervesa o les capses de pastissets asseguts a la seva butaca. I és que dubto que a Barcelona et deixin passar a dins d'un teatre ni que sigui un got de l'Starbucks a la mà! I no em deixa de sorprendre que la gent s'aixequi a mitja obra per anar fins al bar a aconseguir més beguda, o, fins i tot, fer-ho en el moment culminant del musical, al final del primer acte. Nosaltres ens vam moderar durant l'obra, però en l'entreacte vam cedir a la temptació de comprar-nos els tradicionals gelats que es venen a platea i que, tot i el fred que feia fora, ens van sentar de meravella.

Satisfets de l'obra, vam dirigir-nos finalment cap a l'hotel amb la intenció, ara sí, d'estar-hi com a mínim vuit hores sense presses ni estrès. Evidentment, quan ens vam estirar vam caure morts de son després d'un dia amb un principi complicat, però amb un final d'allò més bo.

Properament, la crònica del segon dia de la mini-escapada a Londres...

Miniescapada nadalenca a Londres

Enguany tenim una temporada nadalenca molt viatgera, i la primera part la iniciem a partir de demà amb una miniescapada a Londres. Tinc moltes ganes de tornar a la capital anglesa (fa cinc anys que no hi vaig, tot i que l'any passat vam passar les vacances d'estiu fent ruta per Anglaterra i Gal·les), però veient les previsions meteorològiques (que anuncien neu per demà i màximes de 4 i 3 graus pel cap de setmana) a una li sorgeixen alguns dubtes. Tot i que confio que, malgrat el fred, ens ho passem força bé: tenim entrades per veure el musical Wicked i fins i tot farem la visita a les Houses of Parliament, que tot i ser el tercer cop que aniré a Londres, mai no hi havia pogut entrar.

Com a prèvia a aquest cap de setmana tan gèlid, i espero que també tan nadalenc, volia encomanar una mica d'esperit festiu al blog amb un parell de nadales. I com que a la meva maleta recuperaré diverses peces de roba que vaig fer servir en la meva etapa d'Erasmus a Suècia per sobreviure al fred nòrdic, inevitablement la meva ment ha acabat viatjant cap a les nadales sueques, que continuen sent les meves favorites. Aquí en teniu una mostra:

Less than Angels (Barbara Pym)

Després d'un any de descans de Barbara Pym, aquesta tardor  vaig tornar al seu peculiar univers amb Less than Angels. I com sempre em passa amb aquesta autora (aquest ja és el quart llibre d'ella que llegeixo), he tornat a gaudir amb els seus peculiars personatges, especialment aquestes dones mig despistades, mig romàntiques a la vegada que mig resignades a una vida en soledat. El descans forçat que em vaig autoimposar després de llegir Some Tame Gazelle ha demostrat ser també efectiu, ja que mentre que aquell llibre se'm va fer una mica més pesat, aquest m'ha resultat, de nou, fresc i entretingut.

Tot i que no sigui tan bo com Excellent Women (de fet, crec que serà difícil trobar un altre llibre de Pym que sigui tan bo com aquest, però potser m'equivoco...), Less than Angels ens transporta al curiós món de la antropologia, que és una professió que apareix moltíssimes vegades a les seves novel·les. En aquest cas, se centra en el petit univers entorn els estudiants d'Antropologia d'una universitat, barrejant-hi els estudiants que tot just hi comencen, amb els graduats de prestigi i els professors, juntament amb els aliens a aquest món que hi han de conviure per la seva relació amb un antropòleg. Com a d'altres novel·les de l'autora, ens trobem un petit univers de personatges, molt britànic, i en què la majoria són educadament excèntrics. Suposo que això és una de les coses que més  m'agraden: com des d'una prosa amb un estil d'absoluta normalitat anem descobrint els dimonis i manies dels personatges amb tota naturalitat, i sempre amb aquesta pàtina de fina ironia que fa tan irresistible la història.

Potser a diferència d'altres novel·les, m'hagi estat una mica més complicat simpatitzar amb els personatges protagonistes (potser l'única excepció és Catherine, l'única protagonista principal que no pertany al món de l'antropologia, i que potser sigui la que més s'adequa al prototip de dona de l'únivers Pym), però tot i això hi ha escenes i personatges molt divertits, com l'excèntric antropòleg veí o el curiós univers de la facultat d'antropologia.

Així que, una novel·la Pym més a afegir a la llista de preferits, i a buscar la següent "víctima"...

Invasió de Nadal

Tot i que aquestes vacances estiguin sent atípiques per a mi per diferents motius, això no vol dir que el Nadal no estigui envaint, com cada any, casa meva. O que qualsevol escapada a Barcelona, ni que sigui per uns motius diferents, no sigui una bona excusa per visitar la Fira de Santa Llúcia, enguany amb l'objectiu d'aconseguir els Reis Mags que completen el meu pessebre "seriós". Els Reis també s'han sumat enguany al pessebre de Playmobil que col·loquem al rebedor gràcies a una exitosa expedició a Clickània, a Montblanc, ja fa força temps. I com no, també estan ben col·locades les quatre espelmes d'advent; dues d'elles ja han començat a cremar, i la tercera espera a aquest diumenge per fer-ho.

Enguany estaré menys temps de l'habitual a casa per Nadal ja que per Cap d'Any i Reis serem fora de viatge (ja diré més endavant on), així que m'ha vingut força bé que enguany el primer advent caigués aviat en el calendari per poder disfrutar així de la meva dosi de decoració nadalenca a casa.

Roxette a Barcelona, deu anys després

Sembla que el mes de novembre és la meva època tradicional de visita al Palau Sant Jordi per algun gran concert. Ho vaig fer fa dos anys amb el concert de Depeche Mode, i pràcticament en les mateixes dates hi vaig tornar el passat 19 de novembre pel concert de Roxette. La casualitat va voler que, a més, el concert del duo suec coincidís amb el desè aniversari de la seva darrera actuació a Barcelona, també al Sant Jordi. On, evidentment, jo hi vaig ser.

Tot i que últimament m'hagi tornat una mica més eclèctica en això d'escoltar música i ja no tingui edat de considerar-me "fan", si hi ha un grup que m'ha acompanyat tota la vida aquests són Roxette. Sense anar més lluny, aquest blog porta el nom d'una cançó d'un dels seus components, Per Gessle, que em va marcar especialment quan vaig estar estudiant a Suècia allà per l'any 2005. Aquesta pàgina, a més, es va començar a actualitzar amb més o menys regularitat a partir pràcticament del meu viatge a Estocolm l'agost de 2007 per veure a Per Gessle en concert.

I totes aquestes casualitats són només les que es poden veure a través d'aquest blog. Perquè més enllà d'això, la meva vida ha passat gairebé a ritme de les seves cançons, que encara que passi anys sense escoltar, sempre sóc capaç d'entonar fil per randa si sona pels altaveus. I sempre amb un somriure a la cara, perquè si una cosa fan Roxette, és que em fan veure amb optimisme fins i tot els dies més foscos, una recepta que va de perles per èpoques una mica grises com les que estem passant últimament.

Per tot això, per a mi tornar a veure Roxette en concert va ser molt especial. És cert que ja no són els mateixos Roxette de feia deu anys, que la malaltia de la cantant, Marie Fredriksson, l'ha deixat mermada si se la compara amb la seva actuació l'any 2001. Però tot i això, va ser una nit increïble; la banda sona segurament molt millor que fa deu anys i, sobretot, tothom damunt de l'escenari fa la impressió de passar-s'ho molt bé. Una cosa que no sempre es veu en aquests retorns de grups històrics que, realment, ni tan sols es parlen entre ells.

Una nit que recordaré amb estima durant força temps. Sort del youtube que ens deixa algunes petites porcions per reviure-la.

Primer concert a l'Auditori de Barcelona

Crec que últimament havia comentat moltes vegades les ganes que tenia de poder anar per primer cop a un concert simfònic a l'Auditori de Barcelona. Per això, quan finalment em vaig animar a comprar una entrada per un dels concerts de la temporada de l'OBC d'aquesta tardor no m'imaginava pas que la meva expedició tindria dos ingredients tan poc agradables: per una banda, el diluvi universal durant tot el matí del diumenge, fet que va convertir el desplaçament cap a l'Auditori gairebé en una missió impossible; per una altra, un constipat poc oportú acompanyat d'un atac de tos d'aquells que tot programa de concert desaconsella.

Però com per tot hi ha sortida, vam poder trobar solució a les dues coses: per lluitar contra el diluvi universal vaig poder comptar amb un "xòfer particular" que es va encarregar de portar-me en cotxe fins a la porta mateix de l'Auditori. I pel constipat, ma mare es va encarregar de facilitar-me un paquet de miraculosos caramels Halls que van reduir els meus atacs de tos a un simple i únic estossec durant tot el concert.

Així que un cop superats els obstacles, anem a parlar del que de veritat interessa: el concert. L'actuació de l'OBC portava per títol  Planeta Mozart. Enguany, l'orquestra està fent un cicle dedicat a Mozart, però generalment enfocant la seva música des de diferents perspectives. En aquest cas, que a mi em va semblar molt interessant, volien explorar com de revolucionari va ser per als seus contemporanis el mateix Mozart, i com se sentien desorientats a l'hora d'enfrontar-se amb les seves composicions (si heu vist Amadeus de Milos Forman, un bon exemple d'això és aquella frase de "massa notes" ). Per aconseguir que el públic es posés en aquesta situació, les composicions de Mozart es combinaven amb peces de l'anomenada música clàssica contemporània amb obres de Varèse, Berio i Montsalvatge, que van precedir les obres de Mozart en cadascuna de les dues parts.

I és aquí on va venir el moment divertit de la jornada. Com que és l'únic horari de l'OBC que em va bé, jo vaig anar al concert de diumenge al matí, que tinc la sensació que és també el més concorregut per la tercera edat. En fi, servidora estava rodejada allà dalt del segon amfiteatre d'una representació de persones grans que venien emocionades a escoltar Mozart, i que quan els va tocar empassar-se a Varèse (que a mi, per cert, em va agradar!) van estar a punt de començar una revolució. A la meva dreta, una parella de dones es van limitar a expressar un "Què estrany!", però l'home del meu costat va estar a punt d'anar a demanar que li retornessin els diners. Total, jo sí que em vaig sentir com en un auditori que sentia per primer cop una composició de Mozart al segle XVIII!

Anècdotes a part, vaig disfrutar moltíssim del concert, i espero algun cop poder tornar a escoltar l'OBC o qualsevol altre grup de música clàssica a l'Auditori. Caldrà, doncs, continuar fent guardiola.

At Home (Bill Bryson)

De vegades perdem el temps pensant en la història i els perquès d'un munt d'elements intangibles i no ens parem a pensar com tot allò que ens envolta cada dia a la nostra casa està precisament on ara ho trobem i com, fins i tot, ni tan sols sempre s'han dedicat per la mateixa funció que avui tenim tan assumida.  La dona de curiositat insaciable que porto a dins us asseguro que s'ho ha passat de meravella fent aquesta reflexió a partir del llibre de Bill Bryson At Home. L'autor descobreix un dia a casa seva una porta que desconeixia fins aquell moment, i a partir d'aquí inicia un recorregut escrit per la seva antiga rectoria anglesa en què va analitzant, habitació per habitació, la història domèstica. Que és, de fet, la més real, ja que tots els personatges històrics en un moment o altre van arribar a casa, van menjar, van dormir o van prendre's un bany. En cada habitació, Bryson se centra en un tema: de vegades, la història real d'aquell tipus d'habitació; d'altres, la història o curiositat d'algun dels elements que hi trobem sovint (com la seva descripció de la història de la sal al seu pas pel menjador) i, de vegades, relats que gairebé res a tenen a veure amb l'habitació on ens trobem però que, sense tenir gaire clar com, l'autor fa enllaçar com qui no vol la cosa.

Tot i ser un llibre força llarg i no tractar-se d'una història de ficció (que generalment són les que més m'enganxen), les pàgines de At Home flueixen d'una forma extraordinària. Si el primer tast de Bryson amb Shakespeare ja em va satisfer, ara aquesta experiència m'ha encantat i s'ha situat entre les meves lectures preferides del que portem d'any. L'únic però que li trobo a l'obra és la incapacitat de poder retenir tota la informació que hi acumula; pràcticament cada capítol hi ha descobriments que voldries gravar a la memòria, però que després van quedar enterrats per molts altres descobriments nous. Vaig disfrutar moltíssim de capítols com la seva mirada a l'arquitectura de Palladio, la de Capability Brown (que, des que el vam descobrir en la visita a Cardiff Castle, estàvem meravellats a casa del seu nom, les raons del qual per fi he pogut descobrir), la de les primeres cases o molts temes més. I com segurament molts lectors més, vaig estar a punt de saltar del llit mentre descobria totes les bacteries i insectes que s'amaguen entre els llenços d'un llit estàndar....

Així que no us deixeu enganyar, si, com jo, no sou gaire de llegir llibres de no-ficció. Amb Bill Bryson riureu, aprendreu i mirareu la vostra cosa amb uns ulls molt diferents.

Castanyada-Halloween

Sempre que arriben aquestes dates, i tota la xarxa s'omple de batalles de Castanyada vs Halloween, sempre em sento com la rara de torn que no té cap problema en combinar les dues celebracions. O potser si poses damunt de la mateixa taula una safata de panellets i una Jack-o'-lantern s'acabarà el món? Així que sempre defenso que ens podem quedar amb el millor de cada tradició i fer la festa a la nostra mida; sense oblidar el que ens és propi (un Tots Sants sense panellets no pot ser un Tots Sants), però també combinant-lo amb altres coses. Igual que fem per Nadal quan posem un arbre de Nadal al mig del menjador, o els que seguim la tradició nord-europea de les espelmes d'advent...

Tot això era només per explicar que ahir la cuina es va tornar a omplir d'aromes d'ametlla, coco, xocolata i, enguany, fins i tot vainilla (la varientat novetat d'enguany) mentre preparava els panellets. Una recepta que el primer cop em va semblar absolutament llarga de fer i que deixava la meva cuina com si acabés de passar-hi un huracà, però que ara cada cop que la faig em sembla més fàcil i assumible, molt més neta que molts altres dolços. Deu ser cosa de la pràctica.

Mentre preparava els panellets, però, per la casa començava a colar-se també la decoració de Halloween. La meva Jack-o'-lantern (que és de plàstic, perquè trobo totalment avorrit haver de fer-ne una de pròpia cada any amb carbassa de veritat) que espero poder encendre aquesta nit, però també moltes altres decoracions que han anat apareixent damunt de portes, vidres i miralls.

Tot això és simplement per desitjar que passeu un bon Tots Sants, tant els que el passeu en companyia de castanyes i panellets, com els que jugueu a allò del "Trick or treat". O els que simplement ho combinem tot.

Entre els canvis, un concert de clàssica

Aquesta tardor es veu que no sols canviarà el paisatge, el temps, l'hora o  l'índex de precipitacions (que es deu haver disparat durant la darrera setmana). Aquests dies hi ha hagut també alguns canvis importants en la meva vida diària. El principal de tots, canvis en l'organització de la  meva feina, que em fan ara treballar des de casa, i transformant, per tant, molts dels meus costums del dia a dia (i no tots per empitjorar; és un plaer no haver de prendre'm en deu nanosegons el cafè del migdia i poder beure'l amb tota tranquil·litat mentre començo la tarda de feina). I l'altra novetat és l'inici d'un postgrau en turisme cultural que he començat a estudiar aquest mes d'octubre a la UOC i que està en la meva línia personal de "reinventar-se o morir".

I entre tant de canvi, també em queda temps per estrenar-me en noves activitats culturals. La setmana passada va ser el primer cop que vaig poder anar a un concert de música clàssica (que no fos una representació d'òpera) amb tota una orquestra simfònica. En aquest cas, va ser el primer concert de la temporada de tardor de la Camerata XXI, que és l'única simfònica de la província de Tarragona, i que actuaven al Palau de Congressos de la ciutat. Hi vaig anar inicialment sola, tot i que allà vaig tenir la grata sorpresa de trobar-me amb una bona companya de professió, així que vam tenir l'oportunitat de comentar plegades la jugada.

Primer de tot, parlaré del contingut musical, tot i que no us espereu una crítica melòmana. Jo no tinc gens d'oïda musical; simplement, m'ho passo bé de vegades, d'altres m'ho passo genial, i d'altres m'avorreixo. En aquest cas, la nota seria força elevada. Em preocupava que el fet d'anar a veure un concert d'una orquestra m'avorrís, però no va ser el cas. Vaig gaudir moltíssim de la música, i tot i que el nostre auditori improvisat per concerts deixi molt que desitjar pel que fa a la seva acústica (la sensació que em va donar era com si ho estigués escoltant per la ràdio, com faig molts dies mentre feinejo per l'estudi), no em va impedir passar una bona tarda.

El programa estava dedicat a compositors del Romanticisme eclipsats pels grans noms de la seva època. L'obra que donava nom al concert era Les Nuits d'Été, de Berlioz (sis temes breus cantats per una soprano, en aquest cas la tarragonina Marta Mathéu que em va agradar moltíssime), i la simfonia en Re Op. 24 de Vorisek. Com a pròleg vam tenir l'oportunitat d'assistir a una estrena mundial: l'obertura Plenitud de Josep Maria Rota, que era una obra d'encàrrec de l'orquestra, i que ens va agradar molt.

El que sí que vaig trobar que faltava en aquests concerts (a banda que és una llàstima que s'hagin de fer en un auditori tan gran que és impossible d'omplir i que ofereix una estampa una mica trista) és una certa inversió per dignificar les coses. Amb la meva companya vam comentar com, només gastant-se una mica més, el ram que es donava als convidats i al director al final del concert podia ser alguna cosa més que una tristíssima rosa solitària. O com fer  que aquells que arribàvem amb menys antel·lació tinguéssim un programa un pèl més digne que una fotocòpia on, a més, no hi ha gens d'informació de les peces que s'interpretaran. Però suposo que són coses de viure a comarques i de falta de pressupost.

En qualsevol cas, el balanç final va ser molt positiu i em van quedar moltes ganes de provar coses noves en l'àmbit dels concerts simfònics. Propera parada: diumenge vinent a l'Auditori de Barcelona amb l'OBC i el concert Planeta Mozart.

Retorno a Brideshead (Evelyn Waugh)

Quan vaig acabar de llegir Últimes Notícies! d'Evelyn Waugh ja vaig dir que l'obra d'aquest escriptor britànic no m'havia acabar de fer el pes i que dubtava que tornés a visitar-lo en els propers mesos. És curiós, però, que precisament no hagi complert aquesta paraula, mentre que d'altres "retorns" a autors que em venen molt de gust els vaig postergant sense data.

El motiu per tornar a provar sort amb Evelyn Waugh va ser el pensament que potser l'havia decidit arraconar sense haver tastat la que es considera la seva millor obra: Brideshead Revisited, que jo he llegit en la seva traducció en castellà. La raó final per fer el salt i `provar amb aquesta obra va ser descobrir per internet una crítica tan entusiasta de la novel·la que no em va quedar més remei que agafar la bossa i sortir corrents cap a la biblioteca per aconseguir-ne una còpia.

I què ha passat? Doncs que tot i que el llibre m'ha agradat, molt per damunt de les sensacions que em va deixar Últimes Notícies!, tampoc m'ha ajudat a reconciliar-me del tot amb Evelyn Waugh. I sé que en dir això estic anant en contra de les opinions majoritàries per aquest món (i ja veureu que no és l'únic tema amb què vaig a contracorrent en relació amb aquesta obra), però dubto que amb la reflexió dels propers mesos acabi alçant l'autor als llocs d'honor del meu rànquing particular de lectures preferides.

Però abans de res, potser explicar què ens trobem en aquesta novel·la, la més coneguda sens dubte de l'autor i la més ben considerada per crítica i públic. Retorno a Brideshead comença, precisament, amb l'escena que dóna títol a l'obra: el capità Charles Ryder, en plena Segona Guerra Mundial, arriba a una casa senyorial a l'interior d'Anglaterra on les seves tropes faran exercicis preparatoris abans d'entrar en combat, si és que mai hi han d'entrar. Quan el protagonista, però, es planta a l'entrada de l'edifici, diu aquella mítica frase de "Ja he estat abans aquí". I  a partir d'aquí inicia un viatge, en dues parts, per la seva joventut i etapa adulta vinculada a la família Flyte, que és la propietària de Brideshead (que és el nom de la casa senyorial) i que en certa forma és el motiu que ara el pobre Charles estigui sol i desenganyat de l'amor i la vida.

A partir d'aquí, el flashback se'ns desenvolupa en dues parts: la primera, centrada en una relació gairebé implícitament homosexual amb Sebastian Flyte, el fill pròdig de la família i un dels personatges més curiosos amb què m'he topat mai, acompanyant-lo amb els seus passejos amb el seu ós de peluig. La segona part se centra, però, en la relació de Charles amb la germana petita del Sebastian, la Julia Flyte, una relació sobre la qual tan sols podem intuir alguna cosa durant tota la primera part de l'obra.

Tot això se'ns explica sobre un fons marcadament religiós: les discussions sobre la religió catòlica i la moral són molt presents i tenen un paper importantíssim a l'hora de fer avançar l'acció. Generalment, és la part que a molts lectors actuals se'ls fa més pesada. Reconec que a mi em va costar assumir totes aquestes reflexions en la primera part del llibre (que generalment és també la que més agrada a la gent i que és la icònica de la novel·la), però que durant la segona part tots aquests fils em van encaixar. És a dir, que mentre la primera part de l'obra en general em va deixar una mica freda (tot i que em va encantar Sebastian, ja ho he dit abans), la segona em va agradar moltíssim. Potser perquè ja intuïa aquest final desesperançador de soledat que ja ens indiquen des de gairebé la primera plana? O potser perquè senzillament sóc rara i entenc les obres al revés que la majoria?

O, segurament, perquè aquest no era el meu moment idoni per gaudir d'aquesta novel·la. Qui sap, si d'aquí uns anys us explicaré el meu retorn a Brideshead amb sensacions canviades...

Òpera en texans

 Quan vaig sentir a parlar per primer cop d'aquest nou programa del Canal 33, Òpera en Texans, no vaig poder evitar que el títol em fes gràcia. Bàsicament perquè automàticament vaig traçar un paral·lelisme directe amb el primer cop que vaig anar, amb ma mare, a veure una òpera. Vam anar al Liceu, i sí, totes dues anàvem amb texans. Crec que perquè vam dir que era una reivindicació del fet de portar la classe obrera al Gran Teatre del Liceu o algun deliri per l'estil. Cal tenir en compte que, mentre havia crescut, el Liceu sempre m'havia sembla una cosa intocable i barrada a algú de l'extraradi com servidora. Però ja veieu, van venir les sessions populars i el nostre interès per l'òpera, i així vam acabar.

Sempre dic que ni ma mare ni jo no haguéssim fet el pas d'anar per primer cop a veure una òpera si no fos perquè algú es va encarregar de fer-me-la propera i fer-me adonar que allò no era avorrit. En el meu cas, va ser un programa de la desapareguda Catalunya Cultura en què, en una secció, explicaven l'argument d'una òpera. I així em vaig adonar que allò que jo associava a dones grasses i avorrides era en realitat tot un munt d'emocions, històries, passions... que em cridaven moltíssim l'atenció. Per això, quan vaig veure que al Liceu es representava La Bohème, de Puccini (que jo coneixia com l'òpera en què s'havia inspirat un dels meus musicals preferits, Rent ) ens vam animar a comprar entrades d'aquelles tan barates que et col·locaven a l'últim pis del lateral on tens menys visibilitat. Però tot i així aquella nit ens vam emocionar com dues nenes petites.

Després va venir l'any en què vaig ser abonada amb descompte d'estudiant al Liceu (llavors vaig guanyar una mica de nivell i ja estava al quart pis del lateral sense visibilitat) i moltes altres històries (com el cop que vaig anar al Liceu encara pitjor vestida que en texans, en sorprendre'm una tempesta i haver de robar roba a casa del meu xicot), però quan m'havia d'afrontar amb la incomprensió de molta gent pel fet que jo anés al Liceu, sempre trobava a faltar que no hi hagués algun altre programa que sapigués explicar l'òpera amb la passió que cal perquè li perdem la por.

I bé, podem dir que aquesta temporada els meus desitjos s'han fet realitat gràcies a aquest programa, que presenta Ramon Gener, un cantant d'òpera retirat reconvertit en divulgador de la música clàssica. La mitja hora de cada diumenge a la nit d'Òpera en Texans és una petita joia en què el presentador ens introdueix a una òpera en concret: ens explica l'argument, ens diu quines són les àries principals, ens ensenya escenes d'algunes de les millors representacions... I encara té temps per ensenyar-nos, com qui no vol la casa, aspectes de tècnica musical o de construcció interna d'una òpera, biografia del seu autor o interpretacions modernes que s'ha fet de la seva música.

Tot això amb molta imaginació, molta passió, embolcallant-lo d'una normalitat i simpatia que estic segura que faran despertar la curiositat de molta gent per descobrir en primera persona una òpera. O que, com a mínim, farà que molts ja no arrufin el nas quan els expliquis que tens entrada per una sessió popular al Liceu. L'únic dubte que em queda és saber com estan rebent el programa els puristes de l'òpera i els veritables experts en el món: els avorreix, els agrada, el troben frívol...?

Per si us heu perdut aquest grandiós programa, podeu veure els dos capítols ja emesos a la seva web. Aquí teniu el darrer, dedicat a Il trobatore de Verdi. I aquí, el de Carmen, de Bizet. I aquest diumenge, Parsifal, de Wagner.

Treasures of time (Penelope Lively)

Tenia moltes ganes de poder llegir alguna cosa de Penelope Lively, però per un motiu o un altre mai no acabava de decidir-me a fer-me amb cap de les seves novel·les. La casualitat va voler que en plena expedició per les llibreries de Barcelona em topés amb un exemplar de Treasures of Time (amb una portada preciosa dissenyada expressament per a l'obra dins de la col·lecció Penguin Decades). Per tant, ha estat purament l'atzar el que m'ha fet començar per una novel·la que, fins i tot els seguidors de Lively, no consideren un dels seus millors treballs.

De fet, sense haver llegit res més d'aquesta autora, aquesta és també la sensació que m'ha quedat. És a dir, és un llibre que m'ha agradat i que he pogut llegir a bon ritme, però en certa forma m'ha agradat molt més l'habilitat de l'autora per explicar la història que no pas la història en si. L'he trobada potser una mica mancada de ganxo, i amb uns personatges amb els quals se m'ha fet força complicat poder connectar.

A Treasures of Time una família es reuneix en motiu d'un documental que s'està preparant sobre el pare, ja mort, que va ser un conegut arqueòleg. A partir de l'inici d'aquest rodatge, els protagonistes (especialment, la filla i el seu promès) comencen a excavar també en el seu passat i en les seves emocions, i tot el que van desenterrant de l'estampa inicial de felicitat els fa replantejar-se moltes de les coses del seu present, fins arribar a una catarsi final a mode de tempesta.

Com ja he dit, el que més m'ha agradat d'aquesta novel·la ha estat la capacitat narrativa de l'autora, que m'ha donat la impressió que és un estil que em pot agradar molt més en una trama que m'ompli més que aquesta, que m'ha deixat una mica freda. Per això, ja tinc a la prestatgeria esperant una nova novel·la de Penelope Lively, esperant pacientment que li toqui el seu torn per ser redescoberta.

A la bústia, de retorn de festes

Cada any em sembla que comento que per festes la meva ciutat es paralitza completament; i tenint en compte que les festes duren deu dies, us podeu imaginar que al final tots acabem amb moltíssimes ganes de tornar a la rutina, perquè, directament, ja no podem aguantar ni un dia més el ritme de vida que ens hem imposat durant les darreres jornades.

I durant aquests darrers deu dies, no tan sols aquest blog s'ha pres unes vacances. També, curiosament, el meu carter. Durant tota la setmana passada (una setmana en què els funcionaris municipals treballen encara menys de l'habitual per decret d'alcaldia i en què els bancs obren sols ¡3 hores! al dia perquè és festa major), el meu carter no va passar ni un cop. És a dir, a la meva trista bústia sols arribaven factures, d'aquestes que no vénen pel correu de tota la vida, sinó per empreses de distribució privades que no tenen la sort de veure reduït el seu horari laboral simplement perquè és la setmana de festa major (tal i com li passa a servidora, per cert...).

Només així puc entendre que hi hagi hagut més d'una setmana de diferència entre l'arribada de la primera meitat de la meva darrera comanda a Bookdepository i l'entrega de la resta de llibres. I més tenint en compte que sols van sortir dels magatzems de la companyia amb dos dies de diferència.

En qualsevol cas, l'important és que ja estan aquí, i arriba el moment de fer-ne un repàs:

• A la comanda havia d'incloure per imperatiu gairebé legal un nou llibre de Barbara Pym. Després que Some Tame Gazelle no m'entusiasmés tant, vaig decidir prendre'm un descans de l'autora, que sembla que ha funcionat. Em moria de ganes de tornar a tenir un Barbara Pym entre mans, i ara que ja he començat Less Than Angels, he de dir que l'estic disfrutant molt.
• Una altra autora que repeteix, en aquest cas, Penelope Lively. Tinc pendent de publicar el comentari sobre la primera novel·la que n'he llegit, Treasures of Time, però el nou llibre escollit és ara Moon Tiger.
• Amb el tercer llibre obro la secció de la comanda dedicada a publicacions de temàtica més o menys relacionada amb Jane Austen. En aquest cas, de forma molt clara: la biografia de Claire Tomalin Jane Austen: A Life, que espero que m'ompli molt més que la de Carol Shields que vaig llegir fa poc.
• I, finalment, un llibre escollit per influència tant del meu interès per Jane Austen (el vaig descobrir, de fet, a un número de la Jane Austen's Regency World) com a comseqüència del molt que vaig disfrutar de At Home, de Bill Bryson (una altra ressenya pendent de fer i publicar aquí). Es tracta de The Gentleman's Daughter. Women's Lives in Georgian England.

Last Night of the Proms

Per un tema d'agenda, enguany tan sols he pogut anar escoltant la darrera nit del festival dels Proms a trossos. Una situació que reconec que no et fa gaudir tant com quan t'asseus amb tranquil·litat a escoltar-la mentre vas sopant i relaxant-te, però, en fi, continua sent una nit especial. Encara que a mi em fa certa recança que s'acabi aquest festival, ja que ofereix d'una forma molt estructurada la possibilitat d'escoltar concerts de música clàssica força accessibles per al gran públic. Ahir, però, sí que vaig arribar a temps d'escoltar el tram final amb les cançons més tradicionals i inamovibles. I tot i que a la web dels Proms veig molt britànic indignat amb el repertori escollit (després d'haver sentit aquest matí la primera part en diferit els dono part de la raó que era una mica fluixeta), jo sempre disfruto amb temes com aquest:

On sí que els dono la raó és amb el vergonyós que resulta que fallés el micròfon del director d'orquestra mentre feia el tradicional discurs al final del concert. Això no pot passar a la BBC!!

Enguany no he comentat gaire coses de la darrera temporada dels Proms, però hi ha hagut força concerts amb els que he gaudit en la distància: com el dedicat a la música de cinema (n'hi va haver un altre de musicals de cinema que no em va fer tant el pes) o el divertídissim de la Spaghetti Western Orchestra, que espero que tard o d'hora vinguin també per aquestes terres. I una menció especial al prom de la Budapest Festival Orchestra on el públic podia escollir els temes que es tocarien amb un complex sistema de participació ideat per l'orquestra (tres membres del públic, escollits per sorteig a través d'una tuba, feien les seves propostes, i la guanyadora es decidia pels decibels de crits de suport de la resta de públic), així com també al concert que van fer poca estona abans, on fins i tot van fer una fuga a partir del Bad Romance de Lady Gaga en un dels bisos.

I ara, doncs, a esperar fins al juliol del 2012. Mentrestant, estic intentant estrenar-me en això d'anar a escoltar un concert d'una simfònica en directe xafardejant la programació de l'Auditori de Barcelona. Ja veurem què en surt!

Sense & Sensibility (Jane Austen). Relectura del 200 aniversari

A partir d'aquest any, entrem en l'espiral commemorativa dels 200 anys de publicació de les novel·les que va escriure Jane Austen a principis del segle XIX. La primera en fer-ho aquest 2011 ha estat, evidentment, la primera en veure la llum pública (i probablement també la primera novel·la que va escriure): Sense & Sensibility. Com que cada any estic disposada a rellegir-me alguna de les novel·les d'Austen, em va semblar que l'efemèride era l'excusa ideal per tornar a endinsar-me en la vida de les dues germanes protagonistes, Elinor i Marianne.

Tot i que la meva passió per Jane Austen ve d'uns quants anys enrere, sempre m'ha costat enrecordar-me de quina va ser la novel·la que per a mi ho va començar tot. Sé del cert que no va ser Pride & Prejudice, com sí passa en la majoria de casos, i sempe em queda el dubte de si va ser Emma (que és generalment la que m'inclino a creure com a certa) o Sense & Sensibility . Una llàstima que llavors no mantingués aquest blog perquè així podria sortir de dubtes d'un cop. El que sí sé del cert és que tots dos llibres rondaven per casa quan em vaig interessar per Jane Austen (era el moment del boom cinematogràfic d'adaptacions, amb l'Emma de Gwyneth Paltrow i la Sense & Sensibility d'Emma Thompson) , i que van caure un darrere de l'altre força seguits.

És cert que Sense & Sensibility no és segurament la seva novel·la més rodona. Sobretot perquè no és gaire matisada. Els personatges, especialment les protagonistes, no ens presenten els matisos que trobem a d'altres novel·les de Jane Austen, i que van creixent progressivament a mida que una va avançant per les seves obres en l'ordre en què aproximadament van ser escrites. Tot i així, jo li tinc una estima especial: m'encanta el personatge d'Elinor i el d'Edward Ferrars (que, tal i com són les coses, no puc desvincular mai de la cara de Hugh Grant) i m'agrada aquesta idea general que envolta el llibre d'una família acostumada a uns estàndards de riquesa i que ha d'aprendre a ser feliç amb menys.

Jane Austen va concebre aquest llibre, en els seus inicis, com una novel·la epistolar que avançava exclusivament a través de les cartes que les dues germanes s'anaven enviant. Per tant, la història s'anava desenvolupament amb les dues germanes sempre separades, una situació força curiosa ja que, a la novel·la definitiva, les protagonistes no se separen més que durant unes hores en tota la trama. Suposo que Jane Austen va haver de fer tota una tasca de reconstrucció de la història per adaptar-la a aquest canvi de format, i, a canvi, els lectors vam guanyar una de les relacions entre germanes més emblemàtiques de la literatura.

Curiosament, aquesta és l'única novel·la de Jane Austen que he vist abans en cinema (gràcies a l'adaptació que va protagonitzar Emma Thompson i dirigir Ang Lee) que llegida. Potser per això els meus records de la trama sempre estan contaminats per les adaptacions que se n'han fet i em fan creure com a certs episodis que, de fet, no existeixen a la novel·la. Em refereixo, per exemple, al "segon rescat" de Marianne sota la pluja a mans del Coronel Brandon cap al final de la novel·la, que tot i que tant l'adaptació de Lee i la que es va fer el 2008 per a la BBC ho van reproduir, no existeix en la trama escrita d'Austen.

Tot i la multitud d'adaptacions que existeixen ara i el filó d'or per al cinema i la televisió que ha estat en els darrers anys Jane Austen, l'autora no es va fer gaire rica amb aquesta primera novel·la. Tot i això, sí que es va vendre bé i en va aconseguir uns beneficis que va celebrar amb orgull. Segons el número especial que la revista Jane Austen's Regency World va publicar a principis d'aquest any, la primera edició (que es va esgotar en vida d'Austen) li va reportar 250 lliures, que després creixerien amb les vendes de la segona. La novel·la, però, es va publicar amb la mateixa Austen costejant el paper, el preu de la impremta i la publicitat, i, després de la seva mort, la seva edició es va acabar venent per només 42 lliures. Avui en dia, segurament no serà gaire difícil trobar alguna edició de Sense & Sensibility que sigui més cara que aquestes 42 lliures.

No vull acabar aquest post sense abans recordar un dels moments vinculats amb la trajectòria d'aquesta novel·la que trobo més interessants: el discurs d'Emma Thompson en guanyar un Globus d'Or el 1996 gràcies a l'adaptació que en va fer del guió, i on fa un hipotètic discurs d'agraïment a l'estil Austen.



(També hi ha la seva versió segons la Blasa, tot i que aquest ja és un altre tema molt diferent...)

La propera novel·la de Jane Austen en arribar al 200 aniversari serà Pride & Prejudice l'any 2013, una commemoració que em sembla que provocarà una mica més de soroll.

Una mica de cinema

Els que es passen habitualment per aquest blog ja deuen saber, ni que sigui pel costum, que setembre és un mes complicat per a una servidora entre preparar les festes i adaptar-se de nou al ritme feina (enguany més multiplicada de l'habitual) més estudis. Tot i que això no significa que ho estigui passant malament, ja que estic disfrutant com una nena petita amb el nou temari de l'art del Renaixement, preparar les festes locals és sempre un gran moment de l'any i, a més, tinc la companyia d'un dels llibres que m'està fent passant alguns dels millors moments d'aquest any lector: At Home de Bill Bryson.

Però avui no vinc a parlar de llibres, sinó de cinema. I és que tot i que jo em faci creus de la meva agenda tan apretada, el cert és que aquests dies sí que estic tenint les meves dosis de sofà i cinema intensiu a la televisió (gràcies a la mai prou valorada Sexta 3) i també alguna que altra escapada al cinema de veritat. Així que és hora de posar-se al dia.

Per començar, la darrera pel·lícula que hem pogut veure al cinema ha estat La boda de mi mejor amiga (no confondre amb la mítica La Boda de mi mejor amigo) o Bridesmaids en la seva versió original. Reconec que és un film que vaig anar a veure sense refiar-me'n gaire; bàsicament, va ser una proposta de l'acompanyant, i crec que després de la confusió a què el vaig sotmetre amb la darrera pel·lícula de Harry Potter, li dec uns quantes encara que realment no estigui convençuda.

El que em feia por d'aquesta pel·lícula és que fos la típica pel·lícula americana o bé ensucrada o bé barroera i que a mi no em fa gràcia. Perquè reconec que sóc de les poques persones al món que no li va fer gens de gràcia Algo pasa con Mary, així que em temia alguna cosa així. Però la veritat és que em va sorprendre gratamanet: tot i que el film té els seus tòpics (i un moment escatològic que és millor no combinar amb les crispetes, però que resulta divertit al cap i a la fi), trobo que també és original en molts dels seus plantejaments i que, a més, està ben fet i interpretat. A més, sempre em fa gràcia uns americans que es foten una mica de la típica boda, que sembla un sacrament absolutament institucionalitzat en la ficció nord-americana. D'altra banda, el film té la curiositat que em va permetre retrobar-me amb l'actriu que interpreta a Sookie a la sèrie Gilmore Girls, Melissa McCarthy en un paper força diferent, cosa que em va fer certa gràcia.

Passant a les meves llargues tardes de cinema intensiu a La Sexta 3, he de parlar de tres d'aquells títols que portava pendents tota la vida i que mai havia acabat de veure. El primer d'ells és Amadeus, dirigida per Milos Forman i que adapta el musical en què s'explica la vida de Mozart i, sobretot, la seva rivalitat amb Salieri (tot i que el pobre Salieri no va ser pas l'enverinador que aquí pinten, però vés per on, així van quedar les coses en el món de la ficció...). M'agrada molt la forma de dirigir de Milos Forman (de fet, la seva versió de Hair és una de les meves pel·lícules preferides). Crec que té una forma de explicar la trama que fa accessible i entretingut qualsevol tema, i trobo que amb aquest film ho aconsegueix amb escreix. Amb l'afegit, és clar, de la seva banda sonora, que és evidentment magnífica.

Un altre clàssic pendent va ser L'apartament de Billy Wilder. Sí, no l'havia vist mai, i aprofitant un cicle de Billy Wilder que hi ha hagut aquest estiu a La Sexta 3 vaig poder expiar els meus pecats. Em va semblar una pel·lícula divertidíssima, i en què sobretot em va encantar la Shirley McLaine. No puc dir més que si algú com jo encara no l'ha vista, que corri a fer-ho!

I el tercer clàssic pendent: Vacaciones en Roma, de William Wyler, amb Audrey Hepburn i Gregory Peck. Em va agradar molt, i crec que recordaré la seqüència final molt de temps. Però és aquí on he de fer la confessió freak. I és que probablement un dels meus films preferits de tota la vida (ja anireu veient que en tinc una llista llarga d'aquests) sigui Only You, una pel·lícula amb Marisa Tomei i el meu adorat Robert Downey Jr que té lloc a diferents escenaris d'Itàlia, entre ells Roma. En aquest film, de fet, ja sabia que fan alguna referència literal  a Vacaciones en Roma, però veient el clàssic em vaig adonar que entre els dos films hi ha molts gestos de complicitat. Hi ha (i aquesta ja la coneixia) la famosa escena de la Bocca della Verità (a Vacaciones en Roma és on creen el mite turístic, a Only You simplement el recreen), però descobrint el film de Wyler en vaig anar descobrint més. Per exemple, els dos protagonistes comparteixen cognom (Bradley, tot i que aquest no sigui el real del personatge de Robert Downey Jr, és bàsic per a la trama). Però on veritablement em vaig espantar del meu nivell de freakisme (i em va fer pensar que potser havia vist certa pel·lícula massa vegades) va ser quan vaig descobrir que en tots dos films les dues parelles discuteixen sobre l'autor d'un poema: a Vacaciones en Roma entre Keats i Shelley, i a Only You entre Goethe i Rilke (si cliqueu a l'enllaç, és a partir del minut 1:02, i si aneu cap al 3:50, vereu també la seva versió de la Bocca della Verità).

Deixant de banda els apunts mentals, Vacaciones en Roma és un film que val molt la pena veure. A mi, personalment, em va fer venir moltissimes ganes de tornar a veure Only You, però això probablement només sigui algun virus personal meu que m'hauré de tractar algun dia...

Freedom (Jonathan Franzen)

Reconec que he estat víctima d'aquesta epidèmia que en els darrers dies ha envaït la blogosfera i que es manifesta en una calor asfixiant que impedeix a les neurones materialitzar cap pensament en forma coherent i escrita. Doneu-li la culpa a aquests índexs d'humitat insofribles, no pas a la meva mandra estiuenca. I és que tots aquests condicionants feien molt difícil parlar del llibre que em tocava comentar, Freedom, de Jonathan Franzen. Una lectura que em requereix posar-hi tots els cinc sentits per tal de poder-ne fer una explicació coherent.

Freedom va ser El Llibre (així, en majúscules) del món anglosaxó l'any 2010. Me'n recordo que a finals d'aquell any no feia més que aparèixer als diferents rànquings que es publiquen per aquelles dates a tots els mitjans. Recordo especialment que, a The Guardian, va ser votat pels lectors com el millor llibre de l'any. Així que de seguida vaig fer una nota mental per comprar-lo. Llavors va ser quan vaig descobrir que Salamandra ja havia anunciat que el publicaria en castellà, així que vaig optar per esperar a Sant Jordi i comprar-me'l en aquesta edició. El que no tenia en compte és que els ritmes d'edició en aquest país són especialment lents (i no ho dic perquè els traductors siguin més lents aquí, que d'això no en tinc ni idea, però sí que moltes vegades aquí els llibres es publiquen en castellà amb un retard molt considerable respecte d'altres idiomes) i que, evidentment, Freedom no estava encara editat en castellà a l'abril. De fet, està previst que es publiqui aquesta tardor, per fi.

Així que, farta d'esperar, quan aquest passat juliol me'l vaig trobar a la llibreria Laie de Barcelona, em va faltar temps per agafar-lo i passar per caixa. Tot i que reconec que ho vaig fer també una certa recança, i és que aquests llibres que aixequen tantes expectatives després corren el risc de decepcionar-te. Poc després, quan vaig començar a passar-ne les pàgines, però, vaig poder confirmar que aquesta no seria la història d'aquesta novel·la.

Freedom és una novel·la que ens parla de la típica família nord-americana que viu en una zona residencial (la clàssica del somni americà de classe mitjana, amb casa, jardí i dos fills), però sobre la qual ja des del principi ens indica com aquest somni s'ha anat esmicolant. La novel·la, de fet, comença amb els comentaris dels veïns d'aquesta zona residencial en assabentar-se de l'enfonsament dels protagonistes, i, a partir d'aquí, ens va endinsant en la seva història, en el passat i futur d'aquesta família i els que l'envolten, i ens va mostrant un a un els errors que els van dur fins a aquesta situació.

Aquest llibre, per tant, ens parla de la gent normal; tan normals són, de fet, que tots els personatges estan tan lluny de la perfecció que fins i tot costa simpatitzar amb ells. Potser perquè t'hi fan sentir massa reflectit. És el primer llibre de Franzen que llegeixo, però pel que he vist per internet, aquesta és una constant de les seves obres. I tot i que es fa una mica incòmode de llegir, precisament perquè de vegades et sents identificada amb coses que no voldries acceptar que t'identifiques, la història està tan ben explicada que es fa difícil abandonar-la.

Tot i que reconec que el llibre em va enganxar molt, també he de confessar que, a mitja lectura, vaig haver de córrer a la prestatgeria i agafar-me una altra lectura per anar-la combinant (l'escollida va ser una obra de Jane Austen que ja planejava rellegir aquest estiu, i de la qual parlaré d'aquí poc), perquè es feia difícil estar tan completament absorbida en una història tan dura, senzillament perquè era massa real.

Així que aquí us deixo la meva recomanació sobre Freedom. I, si ho preferiu en castellà, suposo que tan sols us quedaran algunes poques setmanes d'espera fins que Salamandra per fi el publiqui (jo he estat incapaç de trobar la data, però suposo que no anirà gaire més enllà de setembre). 

Jane Austen (Carol Shields)

Jane Austen ha estat la meva autora preferida des que estava a l'institut i un dia em va caure a les mans un exemplar d'Emma, que aniria poc després seguit per Orgull i Prejudici. He llegit un miler de vegades totes les seves grans obres (m'avergonyeixo de dir que encara tinc pendents els relats considerats "menors"), he visitat el centre dedicat a l'autora a Bath, he comprat i fullejat el seu recopilatori de cartes... Però mai no havia llegit cap biografia seva.

Suposo que una de les raons per no haver fet mai aquest pas és que de la vida de Jane Austen es coneix ben poc. I el que es coneix, és, amb tots els respectes, força avorrit. Amb el que no vull dir que llegir una biografia seva no sigui interessant (que ho és, i molt, per a mi), sinó que senzillament la vida de Jane Austen no és la vida de les Brontë, que per si mateixa ja semblaria l'argument d'una novel·la. I fins ara, jo amb les seves principals novel·les ja en tenia prou per satisfer la meva curiositat sobre la vida de l'autora. Fins ara, és clar.

Un dels motius que crec que em va conduir a comprar-me aquesta breu biografia de Carol Shields (a banda de ser l'única biografia de Jane Austen que vaig trobar a la llibreria en qüestió on em trobava) és que, després d'intentar llegir-me les cartes recopilades de l'autora amb tota la il·lusió del món, em perdia cada cop que intentava llegir-les. I és que tot i que la meva edició té un llistat infinit de notes explicatives, sempre hi he trobat a faltar una breu biografia de l'autora, amb unes poques dates que ens indiquin on era i perquè en cadascuna de les cartes. És bastant frustrant anar veient com canvia la direcció del remitent (tampoc no gaire) i sentir-te absolutament perduda. Així que vaig decidir posar-hi remei pel meu compte llegint una biografia.

La part bona d'aquest llibre és la seva brevetat: no arriba ni a les 200 pàgines, i, de fet, ja ens explica tots els esdeveniments més o menys confirmats que hi ha sobre la vida de l'autora. I ho fa reflexionant també sobre el seu ofici d'escriptora, sobre els problemes que es va trobar per publicar (l'autora, Carol Shields, era també escriptora, i de tant en tant se solidaritza amb com es devia sentir l'Austen en aquells moments). I fins i tot té temps per fer suposicions del plan "com que a les seves novel·les sempre veiem conflictes entre mare i filla, això vol dir que la seva relació amb la seva mare era difícil". Suposicions que a mi no m'agraden gens (i que em fan imaginar-me el fantasma de l'autora rient-se amb ganes d'aquestes teories), però que suposo que és inevitable quan d'una autora es coneix tan poqueta cosa com passa amb Jane Austen.

Carol Shields també va relatant la vida de l'autora en paral·lel a l'argument de les seves novel·les, des de les més "optimistes" fins a Persuasion, que considera la novel·la en què Jane Austen es mostra més clarament al seu lector a través d'un paral·lelisme amb la protagonista, Anne Elliott. Evidentment, hi ha el risc que tot això sigui totalment equivocat, però com a fil conductor com a mínim funciona a nivell de lector i fa que la lectura vagi fluint. I també se centra molt en l'aïllament del seu públic a què estava sotmesa l'escriptora, que, tot i això, dóna diverses mostres del seu orgull de ser una autora publicada.

La part millor d'aquesta experiència lectora, però, ha estat que m'ha obert el cuquet per llegir més biografies de Jane Austen. Ja tinc a la llista de desitjos la de Claire Tomalin, que crec que en general està millor considerada, així que suposo que tan sols serà qüestió de temps fins que us en parli per aquí.

Glee (Seasons 1 & 2)

Intentar analitzar la sèrie musical de la Fox Glee d'una forma seriosa és impossible, així que no ho faré. De fet, tinc comprovat que, inconscientment o no, m'escapo de seguir qualsevol sèrie mínimament seriosa: per casa s'han vist The West Wing, The Wire, Lost, ara tenim passis intensius de  The Sopranos... I jo, per la meva banda, no faig més que posar els DVD's de Friends, Gilmore Girls, i tan sols segueixo amb més o menys immediatesa (enguany amb un retard d'uns quants mesos) Glee. Potser perquè només m'apropo a la televisió per evadir-me una mica, o senzillament perquè em fa mandra dedicar hores de la meva vida a res més transcendent. Però sigui com sigui, amb aquestes dues primeres temporades de Glee m'ho he passat molt i molt bé.

Aquesta sèrie s'ha convertit en la meva acompanyant de divendres a la nit: quan arribo cansada i amb ganes de no pensar en res, és el moment d'agafar un bol de crispetes i enxufar-nos un parell de capítols. Que per què m'agrada tant? Doncs és complicat d'explicar si no veieu un d'aquests moments de la primera temporada:



Reconec que la primera temporada de Glee és, de moment, la millor de les dues que s'han emès. La vaig veure l'any passat (majoritàriament sola, fins que vaig aconseguir enganxar a l'acompanyant habitual en els visionats d'enguany) i no sols hi trobava moments divertits, sinó que sempre vaig defensar que anava més enllà de la típica sèrie d'institut nord-americana. De fet, Glee agafa els tòpics i els dóna la volta, i en comptes de parlar-nos dels triomfadors, gira la truita i es fixa en els perdedors. Que, 44 capítols després, ho segueixen sent, tot i que suposo que de mica en mica ho van acceptant.



La part bona de la primera temporada és que, tot i l'embolcall frívol i de pur divertimento, es tractaven temes més seriosos, com l'embaràs adolescent, la discriminació als diferents, etc. I en aquesta segona, tot i que ho han intentat també amb temes com la crisi econòmica o fins i tot la mort, trobo que no se n'han sortit tan bé.  O també, durant la temporada passada, com qui no volia la cosa, introduïen l'estil d'un flashmob amb tota naturalitat.



Si l'any passat vaig acabar posant molt bona nota a la primera temporada, enguany m'ha quedat el mal regust dels capítols de la primera meitat de la segona temporada, on semblava que els guionistes s'havien deixat la coherència a casa. Tot i això, com sempre, les cançons han permès superar els aspectes negatius i pocs capítols se m'han fet ni un minut massa llargs. D'aquesta segona temporada, tot i el previsible de moltes trames, m'ha encantat els capítols temàtics (a la primera temporada ja n'hi va haver dos dedicats a Madonna i Lady Gaga): Britney Spears (amb cameo de la mateixa Britney), The Rocky Horror Picture Show i, el que més em va agradar per inesperat, el dedicat a Fleetwood Mac:



Així que si voleu passar una estona entretinguda, i us agraden els musicals (i els bons actors de musicals que són, de fet, tant els protagonistes de la sèrie com els convidats), us recomano que dediqueu algun dels vostres moments d'evasió del món real a endinsar-vos al món de Glee. Us trobareu sorpreses, com que Gwyneth Paltrow o Patrick Neil Harris canten, i molt bé! Jo, de moment, us deixo amb el final del capítol pilot, on va començar tot...

London belongs to me (Norman Collins)

London belongs to me és una novel·la que vaig afegir a la meva llista de desitjos tot just després de llegir una entusiasta crítica per internet. I allà es va queda un munt de temps fins que un dia em va encaixar en una comanda a Bookdepository i va poder arribar, via correu, a la meva prestatgeria. I allà es va tornar a quedar uns quants mesos més, quan cada cop que intentava posar-me amb ell sempre hi havia alguna cosa que em feia distreure'm i escollir una altra novel·la en el seu lloc.

Però cada llibre té el seu moment, i aquest mes de juliol, entre viatge a França i escapada a Berlín, vaig poder començar a llegir-lo amb la calma que donen les vacances. I a l'avió fins a Alemanya, en els minuts morts a l'habitació de l'hotel, a l'avió de tornada i als caps de setmana de ventilador i sofà ja de tornada a casa em vaig haver de confessar completament enganxada a aquesta història del Londres dels londinencs de veritat, els que treballen a l'oficina i després esperen pacientment a la parada del transport corresponent per arribar a casa a l'hora de sopar i que somien amb amor, una feina millor, un compte corrent amb més xifres i tot allò que avui en dia els habitants de qualsevol ciutat pensem en el nostre dia a dia.

I tot i aquest paral·lelisme, l'obra se situa en un moment força llunyà de l'actual: la novel·la de Norman Collins se centra en els anys que van des del 1938 fins a l'inici dels bombardejos de Londres durant la Segona Guerra Mundial, i ens mostra com la por al conflicte i els esdeveniments al continent europeu es van reflexant de mica en mica en la vida diària dels protagonistes. Però aquesta no és una novel·la dedicada a recrear històricament aquests moments en la trajectòria de la capital britànica, sinó que sobretot és una obra que ens parla de la vida dels ciutadans anònims, amb els quals tots ens identifiquem, i que en la seva atabalada vida diària encara tenen un moment per, un matí, aixecar la vista i mirar la seva ciutat que, gairebé sense adonar-se'n, tant s'estimen.

Aquesta novel·la de Norman Collins té a més l'avantatge, per a mi, de ser una novel·la coral que ens va intercalant les vides dels veïns d'una casa de Dulcimer Street, a la banda "dolenta" del riu, que acaben configurant un d'aquests petits universos que serien transportables a tantes i tantes cases de tantes ciutats. M'encanten aquest tipus de novel·les i, un cop conec els personatges (en aquest cas, en una curiosa nit de Nadal), m'és molt difícil separar-me del llibre en qüestió.

Si hagués de trobar un però a aquesta novel·la, és que el seu final (tot i haver d'esperar un bon grapat de pàgines per arribar-hi) em va semblar abrupte; bé, si més no, em va deixar amb ganes de saber més, de conèixer com els continuava afectant la guerra, les bombes caient sobre Londres... Però Norman Collins decideix tancar-nos llavors aquesta finestreta al món de Dulcimer Street, deixant-nos amb ganes de no haver de girar mai aquest últim full...