Adéu 2012, Hola 2013...

"Demà és la primera pàgina en blanc d'un llibre que té 365 planes. Escriu-ne un de bo". Brad Paisley

(Font)

Nine Stories (J.D. Salinger)

Canvio momentàniament l'ordre en què apareixen els llibres llegits aquest any ja que abans de tancar oficialment el 2012 tenia especials ganes de parlar d'aquest conjunt de relats. Bàsicament, crec que és just que un dels llibres que situaré en el meu top-5 de millors títols llegits en els darrers dotze mesos tingui el seu comentari publicat abans no sonin les dotze campanades aquesta nit.A partir de demà, quan penjaré el tradicional resum lector de l'any, ja reprendré el repàs del 2012 des del llibre que m'hagués tocat comentar ara.

Crec que segurament coincidiré amb molta gent si dic que J.D. Salinger és un autor que em va marcar molt durant la meva adolescència. Com a mínim al meu institut, El Guardián entre el Centeno era lectura gairebé obligada durant els anys d'estudi, ja que sempre d'una manera o una altra te l'acabaven fent llegir, o simplement recomanant amb molta ànsia. Per això em sorprenc molt quan trobo algú de la meva edat que no l'ha llegit mai (com em va passar fa poc quan el cohabitant de la casa va agafar la meva còpia de la prestatgeria al·legant que encara no l'havia llegit), i no ha compartit les estranyes sensacions de ser jove amb Holden Caulfield i la seva peculiar aventura americana.

Salinger, però, és un autor amb una trajectòria curiosa. Li agradava la solitud, no donava entrevistes, probablement tenia algun clau mal ajustat al cap (o com a mínim això diuen les biografies que sobre ell s'han escrit). Tot plegat crec que contribueix a què la resta de les seves obres no siguin tan conegudes, com a mínim aquí. Potser perquè no totes tenen "l'honor" de ser la inspiració d'un assassí, que ja se sap que aquesta és una etiqueta que ven molt, tot i la injustícia que suposa per a la seva novel·la més coneguda.

En fi, que entre una cosa i una altra, tot i el que em va agradar El Guardián entre el Centeno, mai m'havia preocupat de llegir res més publicat per Salinger. Fins fa poc que vaig començar a llegir gent que comentava què genial que era Nine Stories. I quan per Nova York la tardor passada em vaig topar amb aquesta edició de butxaca per menys de deu dòlars, vaig decidir que era el moment de rendir comptes amb l'autor.

No vaig haver d'esperar gaire per començar: a l'avió de tornada ja vaig obrir-lo per primer cop i llegir la seva primera història. He de dir, abans de res, que no sóc una persona que sigui capaç de llegir gaire a l'avió, i menys si és un vol d'aquests transoceànics en què tens un temptador menú de possibilitats d'entreteniment a la pantalla del teu seient. Per això, perquè  un llibre m'atrapi de veritat en aquestes circumstàncies (i més tenint en compte que era un vol nocturn), m'ha de semblar realment bo.

Igual que passa quan et demanen que expliquis l'argument de El Guardián entre el Centeno, m'és gairebé impossible dir-vos de què van les nou històries que apareixen en aquest llibre. Són en general molt curtes, i gairebé totes comparteixen el fet d'estar protagonitzades per persones en aparença normals, però profundament pertorbades, especialment pel passat. Amb títols generalment llargs i molt sovint críptics. En moltes d'elles no hi ha cap acció rellevant, a d'altres el final et deixa sense respiració. I algunes són un exercici de joc literari dins d'un altre joc literari.

El millor de tot és l'estil de Salinger, tret que llegir en anglès et permet degustar millor. Igual que Holden Cauldfield, l'autor no s'està per tonteries i descripcions afegides. Va directament al gra, a endinsar-te en una situació que molt sovint flueix a través del diàleg, sense abusar d'adjectius. Però al mateix temps deixant que siguin els detalls, algunes paraules dites en un moment concret, les que t'ofereixin la clau a un univers captivadorament real. El context bèl·lic està molt sovint present en el rerefons de les històries curtes, de vegades com a protagonista, d'altres com una nota del passat que mai acaba de marxar.

I el millor de tot és que, per molt pertorbats que t'acabin semblant els personatges, per molt estranya que et sembli la forma en què es desenvolupen els relats, en certa manera cada cop que arribes al final de cadascuna de les nou històries, és inevitable sentir-se retratat. Suposo que aquesta és la gran màgia de Salinger.

Re-lectura de Harry Potter, de J.K. Rowling

Els llibres de Harry Potter són inevitablement uns llibres on sempre es vol tornar. I si et posen una excusa, és inevitable tornar a caure-hi. Aquest any que estem a punt de tancar no ha estat gaire prolífic en quant a lectures i potser dels menys variats des que vaig començar aquest blog, i en gran part és culpa del fet que he dedicat un bon quart del 2012 a aquesta relectura (tot i que he intentat sempre combinar-la amb d'altres llibres nous, arriba un moment que la saga et captura i ja no la pots deixar anar).

L'excusa en aquest cas ha estat una marató de Harry Potter que hem muntat aquest estiu amb alguns companys de la UNED, i tot i que jo em vaig quedar endarrerida i no la vaig acabar fins ben entrada la tardor, ha estat molt interessant no sols revisitar Hogwarts, Diagon Alley i tants altres llocs màgics, sinó fer-ho en companyia de gent que igual que tu se sap de memòria les trames, i d'altres que ho descobrien per primer cop. I poder anar comentant els descobriments i sensacions conforme avançava la trama, encara millor.

Evidentment, de la relectura surto amb una molt bona sensació, la mateixa que el primer cop que els vaig llegir. De vegades som injustos amb els autors que tenen llibres d'èxit, i tot i que Rowling no sigui la millor escriptora del moment, sí que se li ha de reconèixer que és valenta, que és una boníssima narradora i que la saga de Harry Potter no és pas fruit de la improvisació. De fet, abans de començar a escriure el primer de la saga, l'autora es va passar cinc anys planificant tota la sèrie. Per tant, rellegir els set llibres et fa adonar-te encara més de com tota la història sembla estar creada amb la precisió d'un mecanisme de rellotgeria, tenint molt clar ja des de la primera pàgina el que passaria al llarg de tota la saga i al final. Construint de forma progressiva els personatges, i fent diferents clucades d'ulls als lectors més atents i als fans que es troben en plena relectura.

Per a mi aquesta relectura ha estat l'oportunitat també de fer-la sencera per primer cop en anglès. Com veieu a la foto, a casa tinc una barreja d'edicions en català i en anglès, però gràcies als nous ebooks de Pottermore (per cert, una web imprescindible pels fans de Potter, per si algú no ho ha provat encara) he pogut, ara sí, fer-ho al 100% en idioma original.

De conclusions, n'he tret bàsicament les que ja sabia, però reafirmar-se és també una sensació que agrada. Com que per exemple els llibres tercer (The Prisoner of Azkaban i The Half-Blood Prince) són els meus favorits. Que Rowling és genial creant personatges que no són ni blanc ni negre (Snape, que per a mi és el personatge en majúscules del llibre i el gran culpable del seu èxit; o el mateix Dumbledore), però que de vegades peca de fer dolents massa plans (Dolores Umbridge...). Que als llibres quart i cinquè (Goblet of Fire i The Order of the Phoenix) a la narració li costa arrencar al principi, però que ho sap comenpensar amb finals esplèndids. I que no hi ha cap escena millor que l'escena del Silver Doe al setè i darrer llibre (llibre amb què en certa forma m'he reconciliat després que la distància me l'hagués fet veure amb ulls més crítics).

En fi, si hi ha algú que encara tingui les seves reserves sobre la saga, espero ajudar a trencar alguna barrera. Jo no sóc una persona que s'enganxi habitualment a sagues de bestsellers (per exemple, ho vaig intentar amb Game of Thrones i ho vaig deixar desesperada després de 300 pàgines), però Harry Potter és especial i és molt més que un llibre per a nens. I aquest 2013 espero donar-vos també la meva opinió amb la primera incursió post-Potter de la Rowling amb la novel·la per adults The Casual Vacancy.

Consequences (Penelope Lively)

Confesso que he caigut definitivament rendida als peus de la senyora Penelope Lively. Després de dos novel·les seves, i del molt que em va agradar Moon Tiger l'any passat, aquest any li tocava a Consequences, una obra més recent (publicada originalment el 2007) i que és de nou una mostra excel·lent de les habilitats per explicar històries d'aquesta autora britànica.

De nou, Lively se centra en l'ambient familiar, i més concretament en la saga d'una família, per explicar-nos una història d'amor que arrenca d'una coincidència: una trobada al Saint James' Park de Londres mentre dos desconeguts observen asseguts a un banc els ànecs del llac. A partir d'aquesta casualitat, tota la història que resseguirà la història familiar fins a dues generacions més tard se'ns mostra com la conseqüència en cadena d'aquest moment tan senzill a la vegada que màgic. Les tres dones a través de la qual s'articula la narració viuen de forma diferent la recerca de la seva independència i de l'amor real, en una espècie de viatge circular que s'acaba molt a prop d'on comença.

Com ja m'ha passat amb d'altres obres de l'autora, els inicis de la novel·la són una miqueta més durs. Costa introduir-se en la història i costa deixar que et captivi. Però, en quant ho fa, ja no hi ha escapatòria. Igual que Moon Tiger, aquesta és una història de tons molt tristos, tenyida de negra pels efectes de la Segona Guerra Mundial, però en què l'escriptora es permet el luxe d'acabar amb un toc d'esperança que a mi em va fer tancar el llibre amb un bon somriure als llavis, satisfeta del punt i seguit on m'havia dut el viatge de les seves tres protagonistes.

Així que un altre cop (i mai em cansaré de fer-ho), recomano amb tot el meu cor que llegiu a Penelope Lively. Jo aviso que en els propers mesos continuarà apareixent el seu nom per aquest racó de món...

Les Misérables (2012)

Tothom que sàpiga que sóc una freak dels musicals i que Les Misérables és un dels musicals que més he gaudit en un teatre (mireu sinó la meva crítica de l'any 2011), es podia imaginar que no trigaria gaire a veure la pel·lícula que Tom Hooper ha estrenat el passat dia de Nadal adaptant el famossíssim musical de Boublil i Schönberg. I, evidentment, el passat dia 25 estava jo asseguda a la sala de cinema, després de dies de molta anticipació, recerca incansable de vídeos d'alguns dels clips per les xarxes socials, i molta especulació sobre si el resultat m'agradaria o no.

És bàsicament l'única pel·lícula que tenia ganes de veritat de veure al cinema enguany, però tot i això, no tenia expectatives molt altes. ¿Per què? Perquè adaptar un musical ja és complicat de per si, però ho és més encara adaptar-ne un de l'estil de Les Misérables. No és una comèdia i, el que crec que és el gran hàndicap: no és una successió d'escenes dialogades amb cançons intercalades; és una obra on el 99% de l'acció és cantada, des de cançons introspectives fins a diàlegs que fan avançar l'acció. I d'aquest tipus d'adaptacions tenia el terrible precedent de Rent, que és també un musical gairebé cantat en la seva totalitat, i que va tenir una adaptació al cinema horrorosa tot i comptar amb el càsting original de l'obra a Broadway.

Però, en aquest cas, les meves expectatives es van veure superades. Les Misérables és una pel·lícula que em va agradar moltíssim com a producte cinematogràfic i com a adaptació d'una obra teatral que m'encanta. Que em va emocionar i fer plorar fins al límit del sanglot. I que m'ha obsessionat fins al límit que porto tres dies escribint mentalment aquesta entrada i encara em sembla que seré incapaç d'explicar tot el que vull dir Ho intentaré, com a mínim. Això sí, a partir d'ara us aviso que parlaré (molt llargament) de tota la pel·lícula amb spoilers inclosos: tant de la trama (que si coneixeu el musical ja sabeu), com dels detalls de l'adaptació. Qui no l'hagi vist, doncs, si us plau que deixi de llegir i se'n vagi al cinema ja.

Adaptar el teatre al cinema. No copiar
Vagi per davant que, vocalment, no crec que hagi hagut una millor interpretació de Les Misérables que el dream cast que va representar l'obra al Royal Albert Hall en el desè aniversari de la seva estrena a Londres. I això s'ha de tenir clar, perquè res supera això, com tampoc res no supera la sensació espectacular que es té quan es veu aquest musical al teatre. Però per gaudir d'aquesta pel·lícula, cal deixar una mica de banda tots aquests límits. Perquè, una de les coses bones de l'adaptació, és que el director ha apostat per un llenguatge cinematogràfic i per actors de cinema, i no de teatre. I sé que aquesta opinió és polèmica, però si, per exemple, Rent en versió film no funciona és, en part, perquè els actors de musical que hi treballen (insuperables sobre un escenari) no saben treure partit al llenguatge cinematogràfic.

Els actors de la pel·lícula, doncs, canten pitjor que els que podem trobar avui en dia, per exemple, al West End? Seguríssim, amb algunes excepcions. Però, per exemple, Anne Hathaway fa una interpretació del I dreamed a dream espectacular, en un únic primer pla que li treu la respiració a tothom. Però que en un musical al teatre no funcionaria, perquè és un llenguatge diferent. En aquest sentit, celebro moltíssim la decisió de grabar les veus dels actors en directe (i no gravats en estudi com passa sovint als musicals al cinema) i, evidentment, la direcció que ha empès interpretacions genials com la de Hugh Jackman. No m'agrada especialment la seva veu (i tinc dubtes per com interpreta temes com Bring Him Home), però interpretativament fa un pròleg rodó, recurrint menys a notes altíssimes (que hi són), però transmetent més el que busquem en la gran pantalla.

Sé que aquí el món es divideix també molt, però a mi l'estil de col·locar la càmera de Hooper m'agrada. És diferent i no em molesta, com sé que li passa a molta gent amb l'ús i abús de l'angular. I quan es complementa amb la fotografia tan espectacular d'aquesta pel·lícula, millor encara. Llàstima que la part de la història que passa a la barricada, i que és potser la més espectacular al teatre, aquí peca de semblar massa teatral pel que a espai i escenografia es refereix.  En general, però, els primers plans ajuden a transmetre molt als personatges, i algunes escenes silencioses (sobretot el moment en què Javert repassa els morts a la barricada) són molt captivadores. I els números corals, en general estan ben resolts, tot i que desgraciadament One Day More (que potser sigui un dels millors finals de primer acte al món dels musicals) perd la força que té a l'escenari. Però això era inevitable.

Canvis en l'ordre. Encerts i dubtes

Un altre dels problemes d'adaptar un musical tan famós és que a la sala de cinema es troben dos grups oposats. Per una banda, aquells que no han vist el musical o, directament, no els agraden els musicals o no s'esperen una pel·lícula cantada al 99% (culpa en part d'un tràiler força enganyós en aquest sentit). I, per una altra, un grup potser pitjor: els que tenim ratllades les nostres còpies del musical de tant escoltar-les i podem anar cantant tota la pel·lícula en plan karaoke (nota: jo no ho vaig fer, però espero ansiosa que surti el DVD per fer-ho sense vergonya en la intimitat!).

Davant d'aquest darrer grup, és perillós fer canvis. A les lletres i als ordres de cançons. I en aquesta pel·lícula en fan, i no sols per introduir el tema nou Suddenly (fluixet pel meu gust, però a pitjors cançons han donat Òscars). Moltes cançons (les morts de Fantine i Éponine o les cançons de la barricada) estan escurçades, de vegades deixant-se les frases que més agraden als fans, com no. Jo vaig trobar especialment a faltar aquell A breath away, from where you are... de A Little Fall of Rain. O la introducció de On My Own, que és de fet la part més maca de la cançó. Però en general ho entenc en honor a fer més digerible la pel·lícula per als que no coneixen el musical, i pels quals crec que el film ja és possiblement massa llarg.

Amb el canvi d'ordre de cançons hi ha dos encerts grandíssims i un en què hi tinc molts dubtes. Genial canviar el moment en què es canta I Dreamed a dream (al musical és just després que Fantine és acomiadada, a la pel·lícula després de la seva conversió en prostituta), i de matrícula d'honor la recol·locació de Do you hear the people sing?. Aquesta cançó, que és potser la meva preferida, es canta al musical durant la reunió dels estudiants a l'ABC Café, i quan al film van passar directament a la següent escena em vaig sentir frustrada. Quinze minuts d'indignació perquè havien tallat la millor cançó del musical!! Evidentment, ho vaig oblidar totalment quan la cançó sona finalment, en exterior i en format coral, durant l'enterrament del general Lamarque. Pell de gallina.

I els dubtes? De nou amb On My Own. Potser algun dia veurem una versió extendida, però a la pel·lícula queda inconnexa i deixa desdibuixat el personatge d'Éponine, tot i els esforços de Samantha Barks (per cert, actriu ella sí de musicals al West End ). Hi ha un canvi massa forçat entre escenes, i el canvi de tota la successió d'accions entre Éponine i Marius és una mica confús. Tot i que a la pel·lícula funciona, a mi em resulta precipitat.

Ritme?
Són gairebé tres hores de pel·lícula. I sí, el musical dura molt més, però com vaig recordar als meus acompanyants al cinema, al teatre es té l'avantatge que després de One Day More (quan ja portes dues hores d'obra), aplaudeixes, t'aixeques, i si estàs al West End, et menges un gelat. I al cinema això no es pot fer, cosa que va en detriment també d'un tret que comparteixen el 99,9% de tots els musicals: el segon acte és sempre més fluix que el primer. I, a Les Misérables, malgrat l'espectacularitat de la barricada, això passa també. Al film ho intenten arreglar endarrerint el moment en què apareix One Day More, amb el canvi de Do You Hear The People Sing?, i, en certa forma, accelerant les escenes del final. Tot i això, crec sincerament que hi ha moments que el ritme falla i la pel·lícula es fa llarga. Si t'agrada i coneixes el musical, no ho pateixes tant perquè tens sempre l'expectativa de la cançó que ha de venir després. Però si per tu Les Misérables és nou, probablement sigui més dur.

Els actors

En general, i a nivell interpretatiu (que no musical), les interpretacions són molt i molt bones. De Hugh Jackman i Anne Hathaway s'ha dit molt, així que ho subscric tot, i es mereixen sens dubte totes les nominacions que els ploguin. I de nou, parlant exclusivament a nivell interpretatiu (i NO musical), crec que Russell Crowe està superbi i sap donar profunditat a un personatge tan complicat com l'antagonista Javert. És capaç d'omplir la pantalla tan sols movent un mil·límetre de la seva cella, i això dubto que hi hagi cap Javert que hagi passat per un escenari que ho sàpiga fer. Ara, musicalment, és on la cosa li falla. Per a mi, la seva intepretació ho supleix si ho accepto com a un producte aïllat, però mai quan ho comparo amb el producte teatral. Les parts més dialogades i menys "complicades" vocalment (com l'intensa Confrontation amb Valjean, que encara que us sembli increïble, és una de les cançons preferides dels fans del musical) les salva correctament, però als seus dos solos: Stars i Javert's Suicide, falla. Ho fa millor que Gerard Butler al Fantasma de l'Òpera, però queda lluny del que han de ser aquestes cançons. I em sap greu que algú descobreixi aquest musical amb aquesta interpretació d'Stars, així que, si us plau, si és el vostre cas, cliqueu aquí i escolteu com s'ha d'interpretar aquesta cançó. Que és un dels moments culminants de l'obra, encara que sembli mentida quan la canta Crowe.


De la segona part del film, el nivell musical millora amb Barks, Aaron Tveit (Enjolras) i Eddye Redmayne (Marius), que tenen experiència fent musicals al teatre. I a tots els números corals hi ha presència d'actors de Broadway i el West End (alguns grans estrelles actuals), en papers en què saber interpretar cinematogràficament no és tan important.

Nota a banda per a Helena Bonham Carter i Sasha Baron Cohen. Cap dels dos m'agrada cantant, però crec que supleixen la càrrega humorística dels seus personatges amb interpretació. Master of the House ha de ser un moment de descans de tant moment miserable, així com totes les seves aparicions, i crec que funcionen. 

El "CAMEO" en majúscules

Havia rastrejat molt sobre el musical però no fins a l'excés de saber-me tots els cameos d'actors famosos de musicals, que n'hi ha uns quants. I us confesso que el gran cameo d'aquesta pel·lícula el desconeixia en el moment de veure-la, tot i que emocionalment, per un estrany mecanisme, em va funcionar igual de bé. Un dels personatges que més m'agraden del musical, i que de fet tan sols canta uns deu versos, és el del bisbe que acull a Jean Valjean durant el pròleg i que és, de fet, l'episodi que desencadena la història de redempció de Valjean. A la pel·lícula,  aquest paper el fa Colm Wilkinson, que és gairebé un déu pels fans del musical ja que va ser el primer Jean Valjean a Broadway i el West End, i també al dream cast del desè aniversari. Jo només diré que ningú canta aquest personatge com ell. I per això, a banda de la clucada d'ull que suposa donar-li aquí el paper del bisbe, em sembla impressionant el tancament del cercle que li ofereixen al final:

Mentre Valjean entona la seva última frase (To Love Another Person is To See the Face of God), es troba cara a cara amb Colm Wilkinson en el moment de la mort. Simbolisme i emocions que surten per tots els porus. Es pot acabar un film amb una sensació millor?

I per acabar, una nota sobre pedanteria i doblatge
Justament la setmana passada al 30 Minuts de TV3, dedicat al nivell nefast d'anglès de Catalunya, sortien unes declaracions del president del Gremi d'Empresaris de Cinema de Catalunya dient que demanar que les pel·lícules es facin només en versió original és "pedanteria". Doncs bé, potser pedanteria sigui fer una versió doblada d'un film en què només s'ha de doblar un 1% del temps (i sort que no se'ls va acudir doblar les cançons..), i en algunes ocasions fins i tot atrevir-se a doblar diàlegs que sonen per damunt de la música i del cor cantant, destrossant en gran part l'efecte. És incomprensible que s'hagi fet això, i que la gent que no vivim a Barcelona i no tenim cinemes VOSE a l'abast, ens haguem de conformar amb aquesta versió.

I, evidentment, un toc d'atenció sobre els subtítols de les cançons: què ens passa en aquest país que no traduïm literalment les cançons quan les subtitulem, sinó versions lliures i a estones basades en adaptacions del musical en castellà? Em va molestar moltíssim adonar-me que el que es deia en realitat no tenia res a veure amb el que deia el subtítol, i vaig optar per deixar de llegir-los. Seriosament, què ens passa exactament amb el doblatge i els subtítols en aquest país??

Adquisicions americanes i nadalenques

Fa molt de temps que no faig un repàs d'incorporacions a la meva llibreria particular, així que aprofitant el botí de Santa Claus aquest Nadal (que ha estat bastant amant dels llibres), faig un repàs ràpid afegint-hi també els llibres que van afegir un parell de quilos més a les meves maletes en el viatge que vam fer aquest novembre a Estats Units (per cert, espero poder explicar alguna cosa d'aquest viatge en les properes setmanes...).

De l'estada a terres americanes, vaig aprofitar per visitar dues llibreries que vaig veure recomenades a diverses webs sobre Nova York. Per una banda, la popular The Strand, que em va encantar un cop vaig començar a recórrer les seves gairebé laberíntiques prestatgeries de ficció (confesso que vaig arribar a desorientar-me i tot). I per una altra, una llibreria molt interessant al Soho, McNally Jackson. D'aquestes dues botigues vaig sortir amb els següents llibres:

• The Casual Vacancy, J.K. Rowling. Tenia moltes ganes de comprar-me'l, i en comptes de fer-ho a través d'una botiga virtual, vaig decidir aprofitar l'estada a Nova York. Me'l reservo pel 2013 ja que he llegit molta Rowling enguany per culpa de la relectura de Harry Potter (de la qual en parlaré més endavant).
• Nine Stories, J.D. Salinger. Va ser un impuls en trobar-lo bé de preu, i és un dels llibres que més ràpid s'ha incorporat després a la meva lista de llegits. Més sobre ell en els propers dies.
• On the Road, Jack Kerouac. Era la meva missió literària d'aquest viatge. El 2008 vam creuar el país de l'Atlàntic al Pacífic amb aquest llibre com inspiració prèvia. En el segon road trip al país (aquest cop de Nova York a Chicago) no podia fer més que comprar-me una edició en anglès de l'obra.
• Weird things customers say in bookstores, Jen Campbell. Una de les coses que em va agradar de The Strand és que els venedors fan recomenacions personals i deixen targetes sobre les seves raons en els llibres agraciats. Aquest, que ja estava a la meva wishlist, era un dels escollits. Evidentment, no em vaig poder resistir.
• Ham on Rye, Charles Bukowski. La compra impulsiva del viatge. Portava un temps que em topava amb Bukowski a tot arreu, i tot i no haver llegit més que algun poema aïllat, tenia molta curiositat per llegir la seva novel·la més coneguda. I si un exemplar seu es va creuar en el meu camí, qui era jo per oposar-me a les forces del destí.

Afortunadament, al sac de Santa Claus aquest Nadal també hi havien alguns dels llibres que fa temps que estan a la meva llista de desitjos. Els tres que van aparèixer sota el meu arbre el passat dia 25 són:

• One Day, de David Nicholls. M'agrada el plantejament del llibre (una història d'amor explicada a través d'un mateix dia al llarg dels anys) i n'he sentit bones referències, així que no crec que trigui gaire a començar-lo.
• Ragnarok, A.S. Byatt. Mitologia i Byatt és una combinació irresistible. M'ha decebut, però, veure que és molt més curt del que m'esperava, però espero que el contingut s'ho valgui.
• According to Mark, Penelope Lively. Qualsevol cosa de Penelope Lively. Amb aquestes paraules vaig fer la meva carta a Santa Claus, ja que aquest nom és sinònim d'èxit per a mi. Interessant que la que m'ha tocat pràcticament a sort sigui protagonitzada per un home...

Coses que em distreuen (II): El Ganxet

Sempre havia volgut aprendre a cosir o ser capaç de fer algun tipus de manualitat que impliquessin agulles i llana, o algun producte similar. Per això, quan aquest estiu una companya de la facultat d'Història de la UNED ens va proposar fer-nos una espècie de curset on-line de ganxet, després que haguéssim passat els darrers sis mesos morint-nos d'enveja en veure el que ella era capaç de fer, no m'ho vaig pensar dues vegades en sumar-me al grup. I pocs dies després ja era una obessionada amb el ganxet: no sóc pas la més hàbil, però he aconseguit fer algunes coses prou decents. A més que traginar amb l'agulla de ganxet una estona després de sopar m'ajuda a desconnectar del dia, desestressar-me o simplement entretenir-me una estona (a risc que a estones es converteixi també en obsessió).

A dalt us he posat el meu actual "work in progress": una manta feta a quadres (els anomenats granny squares), que amb una mica de sort estarà llesta el 2014.

Aquest va ser el meu primer projecte acabat: un mocador al coll per a tardor / primavera, fet de cotó.

Un barret estil anys 20...

I una bufanda per a l'home de la casa, i que aquí llueix amb orgull la maneta de la porta.

No us torturaré molt amb el meu ganxet en aquest blog (bàsicament perquè el meu ritme és lent), però, evidentment, si algú vol saber els patrons, només els ha de demanar. De moment, si a algú li pica la curiositat i es vol distreure amb el ganxet igual que jo, us recomano aquesta web per aprendre els punts bàsics.

Repàs ràpid de lectures (i II)

Segona i darrera entrega d'un repàs més ràpid de l'habitual per les lectures d'aquest any. A partir d'aquí, espero recuperar un ritme més o menys normal de comentari dels llibres que han passat per les meves mans aquests darrers mesos:

• Jane Austen, de Claire Tomalin. Havia llegit crítiques boníssimes d'aquesta biografia de Claire Tomalin, que és, de fet, una experta en aquest gènere (l'hivern passat et trobaves a tot Londres la seva biografia de Charles Dickens). Tot i això, i perquè a mi les biografies de vegades em resulten avorrides (i no ens enganyem, la vida de Jane Austen és bastant avorrida) tenia una certa desconfiança. Però gran part dels meus dubtes es van esvair en passar senzillament un parell de capítols de la biografia: aquesta història de la vida de Jane Austen és interessant, és divertida i ofereix una visió força completa del que se sap de la vida de l'escriptora, sense haver de dependre excessivament en traçar paral·lelismes forçats entre les seves històries de ficció i la seva vida real. Amb aquesta biografia, aprenem sobre l'ambient d'Austen, sobre la seva família, sobre el seu veïnat i sobre el procés de producció de les seves obres. I tot amb un estil que es fa d'allò més agradable. Molt recomenable per tots els fans d'Austen que encara no l'hagin llegit.

• El lector de Julio Verne, d'Almudena Grandes. Els llibres de literatura espanyola contemporània no acostumen a aparèixer molt sovint per aquí, com a mínim en aquests darrers dos anys. Aquesta novel·la, situada en l'època de postguerra espanyola i ambientada a les muntanyes de la província de Jaén, em va caure a les mans com a proposta d'un club de lectura que tenim muntat de forma extraoficial els estudiants de la facultat de geografia i història de la UNED. Segurament mai se m'hauria acudit obrir-lo si no hagués estat per aquest fet, i hagués estat una veritable llàstima, ja que és un llibre que em va entusiasmar. Jo sóc d'aquelles que no està especialment cansada de les històries de la postguerra i els maquis, sempre que estiguin ben explicades, i aquesta, que ens traça els episodis viscuts en un petit poble de muntanya a través de la mirada d'un nen fill de Guàrdia Civil, però fascinat per la resistència amagada al bosc, n'és un bon exemple. És un llibre emocionant i amb alguns girs argumentals que, tot i que en certa forma previsibles, no deixaran d'impactar. Personatges molt ben traçats i una història en què no tot és blanc i negre. 

• La librería de las nuevas oportunidades, d'Anjali Banerjee. I d'un llibre que segurament estarà al top-cinc d'aquest 2012, a un altre que ocuparà amb tota seguretat el darrer lloc. Aquesta novel·la em va cridar l'atenció durant el passat Sant Jordi, però finalment vaig optar per no comprar-la i agafar-la en préstec de la gran biblioteca digital. Una gran decisió, ja que crec que m'hagués mortificat haver-me gastat vint euros en una història que m'ha semblat fluixa i a estones absolutament estúpida. La protagonista, enfonsada després d'un divorci, torna al seu poble natal per assumir la gestió de la llibreria de la seva tia, que ha de tornar a l'Índia per un misteriós tractament per al cor. I allà, amb un misteriós client, redescobreix les ganes de viure. El punt de partida argumental ja sembla certament fluix, però on jo esperava una història sobre amor a la literatura, m'he trobat unes escenes que feien venir ganes de llençar el llibre per la finestra. Tot i això, és un dels best-sellers de l'any. Potser és que senzillament sóc rara.

Repàs ràpid de lectures (I)

Sembla que m'està costant força tornar a agafar el ritme d'actualització del blog (probablement el fred de l'hivern m'ajudi a apropar-me més a l'escalforeta del portàtil), i com que no vull arribar a finals d'any sense haver pogut comentar totes les lectures, prenc una mesura dràstica: començo un repàs ràpid dels llibres que han quedat encallats en el llistat d'aquest 2012, i espero així poder assumir el repte de comentar els més recents en l'estil habitual. Avui, la primera entrega:

• La Guía del Autoestopista Galáctico (Douglas Adams): Una relectura, però gairebé una lectura nova. Vaig llegir aquest clàssic de la literatura d'humor quan encara anava a l'institut (o potser abans, ni ho recordo exactament) i la seva portada un dia em va cridar l'atenció a la biblioteca. Tenia ganes de tornar a llegir-la ja que, curiosament, tot i tenir-ne un bon record no era capaç de reviure ni tan sols la línia argumental. Per això, quan em vaig tornar a creuar amb ell aquest any, no vaig poder resistir a la temptació. Curiosament, de nou grans parts de l'argument les he oblidat (recordo perfectament, però, el reglament de tot autoestopista galàctic), però sí recordo una cosa: vaig tornar a riure moltíssim i el recomano a tot aquell que no l'hagi llegit encara. Potser algun dia m'atreviré amb les seves continuacions. 

• Agnes Grey (Anne Brontë): Cada any, i fins que acabi amb tota la seva breu bibliografia, tinc el propòsit de llegir un llibre escrit per una de les tres germanes Brontë. Enguany ha estat el torn d'Agnes Grey, de la més petita de les tres, Anne. Aquesta escriptora generalment ha estat condemada a passar més desapercebuda darrera de l'ombra de les seves dues germanes grans (Charlotte i Emily), que són generalment més ben valorades avui en dia. Amb The Tenant of Wildfell Hall ja vaig poder canviar aquesta impressió per l'impacte que em va causar aquesta novel·la, però he de reconèixer que Agnes Grey és una novel·la certament més fluixa que l'altra obra d'Anne Brontë i que no em va entusiasmar tant. De fet, de totes les novel·les de les Brontë que he llegit fins ara, aquesta és de lluny la que menys m'ha agradat. Evidentment, la trama té l'interès que, en part, sembla estar inspirada en les experiències (pel que sembla traumàtiques) de la mateixa Anne com a institutriu, però tot i això no vaig ser capaç de connectar amb la seva protagonista ni amb la història d'amor secundària. Tot això, evidentment, comparant-lo amb el nivell d'uns llibres que em van entusiasmar molt en el seu moment, així que Agnes Grey es queda amb un M'agrada, però sense les exclamacions dels anteriors. Si voleu descobrir Anne Brontë, comenceu sens dubte per The Tenant of Wildfell Hall.

• A Glass of Blessings (Barbara Pym): Una altra obsessió dels darrers anys, continuo amb el meu compte enrere de les obres de Barbara Pym, conforme aquestes van arribant a les meves mans. Ara em toca parlar de A Glass of Blessings, una novel·la en què es retorna a l'ambient de les petites esglésies i l'univers de dones al seu voltant. La seva protagonista és una dona que viu avorrida en el seu matrimoni, i que cerca entreteniment a la parròquia del barri i totes les relacions socials (algunes sorprenents) que es teixeixen al seu voltant, i el d'un nou home pel que sembla sentir-se atreta. M'ha semblat una novel·la que, a banda d'entretinguda, és força valenta per tractar temes com l'adulteri (o la temptació de l'adulteri, com a mínim) d'una forma si més no interessant.  Un molt bon retrat d'una protagonista amb la que acabes simpatitzant.

Keane en concert

Podria tranquil·lament haver inclòs aquest tema en la nova sèrie de "coses que em distreuen", i és que el disc Strangeland de Keane ha estat com una obsessió tot aquest estiu i principi de tardor. Afortunadament, els mp3 no tenen possibilitat de desgastar-se per l'ús (o això espero), però si n'hi hagués alguna, segurament ja l'hauria experimentat després d'escoltar de forma obsessiva les seves cançons durant molts i molts matins en les darreres setmanes.

Li faig, però, un post a banda perquè avui vinc aquí per explicar el concert del grup britànic Keane a què vaig tenir la immensa sort de poder ser-hi ahir a la nit a la sala Razzmatazz de Barcelona. I ho dic així perquè, tot i que segueixo a la banda des del seu primer disc, mai no havia tingut l'oportunitat de veure'ls en directe. Bàsicament, perquè una espècie de maledicció s'havia interposat entre nosaltres i provocava que sempre estigués fora del país quan venien a Barcelona, o bé m'enterava massa tard de les dates de la gira (shame on me!, ho sé) i no sé quants milions de factors més que m'havien fet impossible poder viure una nit màgica com la d'ahir.

La solució a la maledicció? Seguir el meravellós compte de Twitter de Keane, assabentar-me al moment de l'anunci de la data a Barcelona, i estar preparada davant de l'ordinador el dia que sortien a la venda les entrades. Obligar el meu acompanyant a marcar en vermell aquell dia al calendari, i fer-lo coincidir convenientment amb l'inici de les meves vacances. I tot això ens va portar fins aquí:



Tinc una certa impressió que Keane no són pas un grup que mogui masses aquí a Espanya, cosa que em costa d'entendre una mica, tot i que és cert que, a banda del seu debut, la seva música de vegades requereix que l'escoltis un parell o tres de vegades perquè t'agradi de veritat. És curiós, però sé de més gent que li ha passat, com si costés entrar en el seu ambient, però quan ho fas, quedes atrapat. En el meu cas, potser perquè els 22 anys no són una edat per apreciar les cançons tristes. Però quan un dia hi tornes, anys després, te n'adones del que hi havia allà dins.

El benefici, però, de no ser una banda extremadament popular és poder gaudir de concerts en una sala més petita com és la Razzmatazz (primer cop que hi anava a un concert allà), i l'ambient i energia tan espectacular que es va crear entre el públic i el grup. Acostumada a grans estadis i Sant Jordis, va ser un canvi d'allò més ben rebut. I, evidentment, hi contribueix que la banda soni espectacularment en directe i que Tom Chaplin sigui dels millors cantants en directe que he vist mai en una banda de rock.

Tot i que la posada en escena és molt austera, a nosaltres ens va agradar especialment la il·luminació: com amb un simple canvi de llums creaven ambients, molt sovint relacionats amb les lletres de la cançó, i creant moments veritablement màgics. Perquè tot i que a tothom li agradi que sonin els clàssics que tothom se sap de Somewhere only we know o Everybody's changing, crec que el que fan més especials els concerts de Keane són els moments pausats, quan entonen cançons com Sea Fog (espectaculars efectes de llum aquí, senzills, però espectaculars) o Hamburg Song.

Conclusió: si algú més ha deixat de seguir a Keane després d'una escolta d'algun dels seus darrers discos, li aconsello que els doni una segona oportunitat. Jo vaig guardar en un calaix el seu segon disc, Under the iron sea, després de dues escoltes superficials, i ara és dels meus favorits. I probablement Strangeland sigui un disc que entra molt més fàcilment, i que té unes lletres d'allò més suggeridores. Bé, com a mínim a mi m'inspiren i em fan volar la imaginació. 

[Una petita nota: ni el vídeo ni les fotos són meves. El vídeo l'he agafat de youtube i les fotos són obra del meu acompanyant. Quan jo sóc a un concert, estic tant entregada al que passa allà, que no tinc ni pensaments de fer fotos i menys encara un vídeo. Em perdria segons d'experiència i no vull que això passi]

Coses que em distreuen (I): The Lizzie Bennet Diaries

Part de la dispersió que estic patint aquesta tardor ve del fet que he adquirit una tendència preocupant a enganxar-me a tot tipus d'activitats noves o iniciatives que es creuen en el meu camí i que m'absorbeixen durant hores sense fi.  I per molt que tinc una pila literal de temes per explicar per aquí, m'entretinc en d'altres camps, i al final, s'ha passat el dia i un altre cop no he obert la pantalla de "nou post".

Així que inicio la meva particular fase de "jo confesso" compartint aquí diverses de les coses que s'estan interposant entre una servidora i el camí del meu blog. I començo per la més recent: The Lizzie Bennet Diaries, tot un descobriment que no puc resistir-me a recomanar a tothom que li agradi Jane Austen, Orgull i Prejudici i les propostes enginyoses a youtube.



Què és The Lizzie Bennet Diaries? Doncs és una adaptació d'Orgull i Prejudici en forma de Videoblog (Vlog) i, evidentment, traslladada als temps actuals. La jove Lizzie Bennet, que aquí té 24 anys, és americana i està treballant en un postgrau de comunicació de masses a la universitat, inicia un peculiar diari personal en vídeos. Ajudada per la seva íntima amiga Charlotte, que és tota una experta en edició de vídeo, va repassant la seva vida, la seva relació frustrant amb la seva mare i, sobretot, les vides de les seves germanes.

Tot i que les adaptacions modernes d'Orgull i Prejudici s'han fet del dret i del revés, aquest format és especialment divertit i addictiu. Primer, perquè ens ho van explicant tot en petites dosis, com a molt cinc o sis minuts de vídeo (generalment la meitat), i avançant pràcticament a temps real. Els diaris van començar la primavera passada, i després de passar l'estiu a Netherfield en una estada forçada, ara tot just tenim a Lizzie amb Charlotte i Mr. Collins coneixenent a Lady Catherine de Bourgh i el coronel Fitzwilliam. Segon, perquè els guions són molt divertits, enginyosos i força creïbles en la seva adaptació al món actual (per exemple, tot un encert substituir una oferta de matrimoni per una oferta de feina). I tercer, tots els actors que hi participen són frescos i directament han aconseguit clavar els personatges.

Així que aquí queda la recomenació per a tots els seguidors de les històries de Jane Austen (aquí teniu la llista de reproducció completa per no haver ni de fer cap clic de més per posar-vos al dia). Espero que us agradi tant com a mi .

Joseph Calleja a la última nit dels Proms

Un post ràpid simplement per deixar constància d'un dels grans descobriments que la última nit dels BBC Proms m'ha permès fer: el jove tenor maltès Joseph Calleja, que va ser el cantant convidat de la sessió, i que em va meravellar amb la seva veu, que tant em recorda a Pavarotti. Tot i que aquest estiu no he pogut seguir tant els Proms com d'altres anys (potser perquè dispersió seria la paraula per definir el meu estat mental aquest estiu...), he de dir que vaig disfrutar moltíssim d'aquesta darrera sessió, malgrat que l'escoltés en diferit 24 hores després del concert real. I ara a esperar un altre any...

Nunca me abandones (Kazuo Ishiguro)

Diuen que tots els blogs passen per una crisi de tant en tant, i suposo que després d'un any realment complicat laboralment parlant, és normal que a aquest li toqués passar la seva part d'hivernació. I tot i que hagi hagut d'esperar-me a què els percentatges d'humitat en l'ambient baixin a nivells tolerables per a les meves connexions neuronals, he de reconèixer que aquest petit descans m'ha vingut bé per tornar a trobar les ganes d'escriure, tornar a ser la somiadora desperta que sempre m'ha definit i, en definitiva, reprendre aquest raconet amb encara més ganes.

Només hi ha una cosa que m'ha fet especialment pena d'aquest llarg parèntesi: i és que el llibre que va quedar pendent de ser comentat aquí és un dels que més m'ha agradat en tot el que portem d'any, i un dels que tenia més ganes d'analitzar. Malauradament, amb tants mesos de pel mig, ara el meu comentari no serà ni de bon tros tan fidel al que vaig sentir en arribar a la seva última plana, però espero com a mínim fer-li una miqueta de justícia.

Nunca me abandones (que vaig llegir en castellà per circumstàncies; m'encanta com sona el seu títol original en anglès, Never Let Me Go....) és la segona novel·la de Kazuo Ishiguro que llegeixo. Aquest autor d'origen japonès però britànic de nacionalitat ja s'havia creuat en el meu camí fa força anys amb Los Restos del Día, la seva obra mestra i la que li va fer aconseguir el prestigiós premi Booker. Recordo ben poca cosa d'aquesta primera trobada (quan parlo de força anys, probablement m'estic referint a la meva època d'estudiant a  l'institut, tot i que caldria revisar els arxius de certa biblioteca municipal per poder fixar-lo clarament), però sí que recordo que el to, la vida dels personatges, les seves converses.... em van impactar força.

Tot això ho vaig tornar a trobar a Nunca me Abandones, un llibre que és, però, radicalment diferent pel que fa a la seva temàtica a Los Restos del Dia. O potser no tan radicalment diferent. El cas és que jo em vaig apropar a aquesta obra pensant-me que es tractava d'una novel·la relativament realista, de personatges, de maduració d'aquests personatges.... I de fet ho és. Però també és cert que hi ha moltes possibilitats que us trobeu aquest llibre sota l'etiqueta de ciència-ficció.

No entraré, però, a detallar el perquè d'aquesta etiqueta que a mi certament em va impactar. Perquè jo no tenia ni idea d'aquest gir argumental (tot i que des del principi saps que alguna cosa no encaixa en un univers realista), i una de les coses que més em van agradar de la seva lectura és com ho vaig anar descobrint, poc a poc. Així és que el meu consell és que us enfronteu a l'obra amb aquesta mateixa innocència, deixant que Ishiguro us porti al seu terreny; per algun motiu no us desvetlla el secret fins ben avançada la narració, i us intenta situar en la mateixa confusió en què viuen els personatges principals.

La història se centra en un triangle d'amics, que evoluciona fàcilment cap a l'amorós, entre Kathy (la narradora), Ruth i Tommy. Tots tres viuen en un estrany internat a una Anglaterra que sembla real, però que alguna cosa ens indica que es troba en un univers paral·lel al nostre. Reben una educació centrada en explotar la seva creativitat, aïllats del món real, amb un futur ben estrany al seu davant...

A partir d'aquí, i amb uns elements de ciència-ficció com a excusa, la novel·la el que fa és parlar-nos dels humans: Què ens fa humans? Com es manifesta la nostra ànima? Pot l'amor salvar-nos del sofriment? Preguntes totes elles que es van instal·lant en la nostra ment gairebé sense adonar-nos, a través d'aquesta mirada tan aparentment passiva de la Kathy...

Nunca me Abandones és un llibre que aconsegueix impactar també perquè, igual que ja em va passar a Moon Tiger, és extremadament trist. Curiós que últimament els llibres que més m'agraden són els que tenen aquest to. Seran símptomes de fer-se gran...

Death comes to Pemberley (P.D. James)

No sóc gaire fan de llegir seqüeles de novel·les de Jane Austen, i generalment tan sols cedeixo a la curiositat un o dos cops cada any, amb algun dels llibres gratuïts que vaig aconseguir en la promoció d'una editorial, i quan necessito llegir alguna cosa lleugereta per evadir-me. Però enguany hi va haver un títol que no em vaig poder resistir a llegir immediatament: Death Comes to Pemberley (publicat també en castellà com La muerte llega a Pemberley de Ediciones B), de l'escriptora britànica de misteri P.D. James.

El que més em va cridar l'atenció d'aquesta obra és que no es tracta d'una seqüela escrita per un escriptor desconegut o per un especialista en aquest subgènere de les seqüeles / preqüeles, sinó que estem davant d'una novel·la escrita per una escriptora prestigiosa, amb un catàleg immens de novel·les de crim i misteri al seu darrere, i que als 90 anys no va poder resistir la temptació d'homenatjar un llibre favorit. No havia llegit res de P.D. James abans (no sóc gaire seguidora tampoc del gènere del misteri), però l'emboltori em feia irresistible donar-li una oportunitat, a més que la seva publicitat gairebé em va perseguir de forma obsessiva durant tot el viatge a Londres del mes de desembre passat.

L'acció ens situa uns anys després del matrimoni dels dos protagonistes d'Orgull i Prejudici, Elizabeth  i Mr. Darcy, el dia abans de la celebració del ball anual de la gran mansió de Pemberley. L'aparent tranquil·litat es veu trencada per l'arribada de la germana petita d'Elizabeth, Lydia Bennett, que apareix a l'escena histèrica declarant que acaben d'assassinar el seu marit, George Wickham.

No us explicaré res més de l'argument per no xafar-li la història a ningú, però ja us avanço que en el desenvolupament de la història us trobareu algun petit gir que fa canviar les coses respecte aquest resum que t'expliquen a la sinopsis pública de la novel·la. A partir d'aquí, P.D. James se centra en allò que ella sap fer, que és explicar una història de misteri, però amb un petit problema, que crec que és el que fa que li falti una mica de salsa a l'obra: en l'època d'Orgull i Prejudici no tenim policies ni detectius privats, i tota la investigació recau en uns magistrats (entre ells, Darcy) que probablement no podrien estar més lluny de les tasques que associem amb un investigador.

Tot i això, aquesta és una novel·la entretinguda, que es pot llegir com una seqüela sense que us avergonyiu del seu estil o dels seus girs argumentals, i en què destaca especialment el creixement que P.D. James dóna al personatge de Darcy, amb una interpretació personal de la creació d'Austen. Malauradament, el millor personatge de l'obra original, Elizabeth, veu molt retallat el seu protagonisme i fins i tot esdevé un personatge certament avorrit i gris en aquesta obra.

Tot i que he de reconèixer que m'esperava més d'aquesta combinació d'Austen i P.D. James, probablement aquesta lectura em permeti avançar l'escenari que viurem l'any vinent, en què Orgull i Prejudici celebrarà els 200 anys de la seva publicació, i estic segura que ens trobarem a les llibreries amb moltes obres associades als seus personatges i context.

Eurovision 2012: curiositats un mes després

Per obligacions sobretot estudiantils he hagut de desaparèixer del mapa durant les darreres setmanes. He trobat molt a faltar aquest trosset d'internet, però hi ha moments en què la vida no dóna per més si es vol seguir dormint unes 6-7 hores diàries, així que les meves disculpes per tots aquells que segueixen més o menys regularment aquesta pàgina.

Una de les coses que m'ha sabut més greu d'aquest parèntesi ha estat no poder fer el meu tradicional comentari sobre Eurovision, que en els darrers anys m'havia permès donar renda lliure al meu cantó més freak. Especialment em va saber greu perquè és un festival que aquest any va guanyar Suècia, que per a mi sempre és un motiu d'alegria, i perquè a més la cançó feia temps que l'havia conegut i era la meva favorita personal.



Però una notícia publicada en els darrers dies per part de la pàgina web oficial d'Eurovision m'ha donat l'oportunitat de recuperar el tema, i l'excusa per reobrir el blog amb una entrada divertida i que em permeti mostrar-vos els que per a mi van ser els moments més freaks d'aquesta Eurovision, per aquells que voleu anar directament a allò que és interessant i saltar-vos aquells que es prenen el festival massa seriosament.

L'excusa és la publicació dels detalls de les votacions "reals" del festival. I és que els organitzadors ja no saben què fer perquè no se'ls acusi de vot polític, aliança dels països de l'Est, lobby escandinau... Per això, ara els resultats són la combinació del 50% del televot, i el 50% del vot d'un jurat. El dia del festival tan sols vam conèixer la suma, i tot i que alguns països han anat desvetllant la separació d'ambdues votacions les setmanes següents, no va ser fins la setmana passada que l'organització del festival va publicar oficialment les xifres detallades.

Abans de res, perquè ningú s'espanti, dels resultats separats de les votacions dels espectadors i dels jurats professionals la principal conclusió és que la guanyadora hagués continuat sent Suècia. De fet, gran part de l'avantatge clar que el país nòrdic va aconseguir va ser gràcies al vot dels jurats (avantatge de 123 punts respecte del 2on classificat segons el jurat), i no pas pel vot dels telespectadors (el televot tan sols els va donar un avantatge de 10 punts). I pels que teniu una curiositat per com hauria quedat Espanya, doncs el jurat l'hauria situat en cinquè lloc, per damunt de països com Rússia o Azerbadjan, i cinc llocs millor que com va quedar en la classificació final; el televot sol la va situar encara més avall, al lloc 18. Potser influència de la mala decisió de vestit de la cantant, en què fins i tot vam gaudir d'un pla de la seva cremallera lateral?

Però anem pel meu TOP 3 de moments freaks d'Eurovision, i vegem com els van valorar jurat i telespectadors. Comencem per les àvies de Rússia, una espècie de Chikilicuatre en versió tercera edat que va ser de fet el fenomen de la nit. Van quedar segones, i pel televot s'haguessin quedat molt a prop d'usurpar-li la corona a Suècia (a tan sols deu punts). El jurat no va ser-ne tan fan, i les va situar en onzè lloc.



A banda d'algunes actuacions molt apreciades per públic i jurat, com Albània o Sèrbia, i que jo no vaig arribar a entendre, aquest any he descobert que el millor del festival s'amaga a les semifinals. Com puc haver-me perdut aquest espectacle tants anys? Moments com l'actuació de Montenegro, una de les pitjors qualificades pel jurat en les tres jornades del festival ( 28 punts; el televot sols li va donar 20). Us horroritzarà, us posarà la pell de gallina, us farà saltar les llàgrimes, però aneu en compte, que també se us ficarà la cançó al cap i no parareu de cantar-la.



L'altra estrella de les semifinals va ser sens dubte Letònia, que en un exercici de ¿clarividència? va competir amb la cançó "Beautiful Song", que ni era maca, ni anava acompanyada de la millor escenografia. Intenteu obviar la cantant (sé que és difícil) i fixeu-vos en la coreografia de les coristes. M'ho agraireu. Per cert, a la primera seminifal en què va competir, el jurat la va situar al lloc 18, l'últim, amb tan sols 17 punts.



Aquestes són les tres cançons que jo destacaria, però cap d'elles va ser la pitjor qualificada pel jurat. I ho comento perquè aquest honor recau sobre un país que crec que pocs ens esperàvem. Bàsicament perquè fan com és una dels comentaris en viu del The Guardian sobre Eurovision, sé que els anglesos es van sentir especialment ferits pel "vot polític" que creuen que els va condemnar a ser penúltims en el concurs. Doncs bé, pels jurats professionals el representant anglès, Engelbert Humperdinck, no hauria d'haver quedat penúltim, sinó en un destacadíssim últim lloc amb tan sols 11 punts. De lluny, la puntuació més baixa de la nit.

Un últim detall: no vull acabar aquesta entrada sense agrair a Lady Wedding la gran festa de temàtica eurovisiva a què ens va convidar el dia de la final, i que va ser el que va permetre arrodonir la jornada. Ella ho explica molt millor que jo al seu blog, així que res més a afegir. Bé, sí, que espero que ho poguem repetir l'any vinent.

The Distant Hours (Kate Morton)

The Distant Hours (publicat ja en castellà com Las Horas Distantes i en català com Les Hores Llunyanes) és el tercer llibre de Kate Morton que cau a les meves mans, i ja us puc predir que cada nou llibre que aquesta autora vagi publicant, apareixerà tard o d'hora en aquest blog. Perquè suposo que podem dir que després de tres èxits, ja puc situar aquesta autora australiana al superpoblat podi d'autors predilectes.

Com ja vaig comentar quan vaig parlar de El Jardín Olvidado, està clar que Morton té un estil de llibre que li agrada i se li dóna bé escriure, i retorna en cadascuna de les seves obres sobre el mateix model que ja va explotar amb tant d'èxit a La Casa de Riverton: secrets del passat familiar descoberts per una dona de les generacions posteriors, amb una casa com a protagonista. Passava a La Casa de Riverton, que mantinc encara com el millor dels tres llibres de l'autora que he llegit, i repeteix el mateix esquema en les altres dues obres que he pogut tenir a les meves mans. Això sí, tot i que sigui possible descobrir-hi aquestes estructures repetides, en cap cas dóna la impressió que cada llibre sigui una repetició de l'anterior, sinó que Morton sap acompanyar les seves trames de personatges i històries que fan especial cadascuna de les seves obres.

Tal i com ja fa a les altres dues obres anteriors, Morton torna a ser una mestra en la tècnica d'obrir un llibre i aconseguir atrapar el lector des del primer capítol. A La Casa de Riverton ens trobàvem una dona a l'asil que obria la porta al passat a través d'una carta; a El Jardín Olvidado, la imatge d'una nena amnèsica en un port australià, sola i sota la pluja, asseguda sobre la seva maleta blanca; i, a The Distant Hours, tornem a veure com una carta arrenca tota la narració: en aquest cas, una carta que arriba dècades tard i que fa que la mare de la protagonista obri la porta al seu passat de refugiada a l'Anglaterra rural per evitar els bombardejos de Londres en plena Segona Guerra Mundial.

Amb aquest punt de partida que et deixa amb moltíssimes ganes de més, Morton ens situa en una misteriosa casa habitada per tres germanes ja envellides, filles d'un important escriptor (un altre cop el protagonisme de la creació literària en la història, com ja passava a El Jardín Olvidado),  que guarden hermèticament les històries del seu passat. La protagonista, incompresa per la seva família i per la seva exparella, es refugia en aquest món a la recerca de respostes a un projecte d'investigació, però, sobretot, a la seva pròpia identitat.

A qualsevol que li agradi la forma de narrar de Morton, segurament que no li deceberà aquesta nova proposta. He de reconèixer que després de llegir El Jardín Olvidado, que tot i que em va agradar vaig trobar inferior a La Casa de Riverton, temia que aquesta tercera obra suposés una nova davallada. Però crec que és una digna seguidora de l'obra predecessora i en un mateix nivell. Evidentment, si us aventureu amb aquest llibre i connecteu amb el seu univers, prepareu-vos per no poder desenganxar-vos de les seves pàgines fins arribar a l'epíleg.

Amb aquest llibre, poso punt i final als llibres que crec que té publicats a nivell internacional Kate Morton. Ens caldrà esperar, doncs, a aquesta nova obra que l'autora ja ha comentat repetides vegades a la seva web que està preparant.

Sant Jordi 2012

Estic tenint uns dies amb força feina, però no podia deixar passar el dia sense fer el ja tradicional post de balanç de Sant Jordi. Enguany hi ha hagut menys llibres (potser perquè l'esperit de la recessió ja s'ha apoderat de mi?), però no ha pogut faltar la rosa, que ha tornat a ser de color tradicional.

Aquest cop no van ser compres gaire planificades, així que em vaig guiar per coses que havia vist per internet poc abans de sortir, i per l'impuls a l'hora de comprar. Aquí està el resultat:

• Recuerdos de Jane Austen, de  James Edward Austen-Leigh. La biografia de l'autora escrita pel seu nebot anys després de la seva mort, i que és el punt de partida per biografies posteriors d'Austen. S'ha editat crec que primer cop en castellà, així que no podia deixar passar l'oportunitat de deixar-la "encarregada" al meu enamorat. Curiós perquè precisament aquests dies estic llegint la biografia de Jane Austen de Claire Tomalin...
• Trabajos forzados de Daria Galatea. Tot i que són caríssims, sempre em tempten molt els llibres de l'editorial Impedimenta, i no sols per les seves edicions, sinó també perquè el tipus de llibres que publiquen connecten força amb els meus gustos. Aquesta obra és un recopilatori de petits textos sobre aquelles feines que van haver de fer grans escriptors per sobreviure i poder dedicar-se, en el seu temps lliure, a editar grans obres de la literatura. Interessant per aquests temps que corren en què tantes vocacions semblen estar forçades a sacrificar-se.
• 22 Britannia Road d'Amanda Hodgkinson. El llibre-impuls de la jornada. La història d'una família polonesa que es retroba a Londres després de la Segona Guerra Mundial i sis anys de separació. L'única referència que tinc és que a la seva contraportada diu que ha estat votada pels llibreters nord-americans un dels deu millors llibres del 2011. Ja descobrirem si estic d'acord amb ells o no...

Ronda llampec d'exposicions a Madrid

Fa tres setmanes vaig tenir la sort de fer un viatge llàmpec en solitari a Madrid. L'objectiu del desplaçament era passar tot el dissabte amb alguns dels companys amb què comparteixo estudis, nervis i rialles a la facultad d'Història a la UNED, i als quals tan sols coneixia "virtualment". Evidentment, aquest fet va ser un dels moments en majúscules del cap de setmana, però com és un tema que ja hem comentat llargament allà on toca, aquí tan sols apuntaré que va ser genial i que em va fer adonar-me, un cop més, del gran encert que va ser matricular-me, ara fa tres anys, en aquesta universitat a distància.

Com que el meu AVE de tornada diumenge no sortia fins a dos quarts de sis de la tarda, vaig poder tenir tot el diumenge per a mi sola i per aprofitar-lo com millor ho sé fer a la capital: anant d'exposicions. Sé que pot sonar una mica "freak" per algú que no sigui un obsès de l'art com sóc jo, però és que cada cop que he anat a Madrid i no he posat els peus a la col·lecció del Prado, em sento incompleta!

Així que després de llevar-me i fer un bon esmorzar a un Vip's de la Gran Via, vaig agafar la meva maleteta i vaig enfilar cap al Passeig del Prado. La primera parada va ser el Museu Thyssen i l'exposició Chagall. El camino de la poesía que s'hi pot veure fins el 20 de maig.

Com acostuma a passar en moltes de les exposicions que ara es fan a Madrid, per entrar cal tenir una reserva d'hora. En algunes exposicions és imprescindible tenir-la amb força antelació (com veureu a continuació), però en el cas d'aquesta mostra del Thyssen, com que només anant a taquilla tenia descompte d'estudiant, em vaig "arriscar" a comprar l'entrada a darrera hora. I potser perquè ja estaven esgotades, o potser (i molt segurament) com a estratègia de mercat, al museu tan sols venien entrades per a l'exposició amb entrada per una hora més tard, així que finalment vaig comprar l'entrada combinada al museu i em vaig dedicar durant poc menys d'una hora a tombar per la col·lecció del Thyssen, que, tot i que ja la coneixia, sempre és un sacrifici que faig encantada.

I per fi era l'hora d'entrar a l'exposició de Chagall. Tot i les limitacions per hores, les sales de l'exposició (força petita) estaven absolutament repletes de gent, i era molt complicat aturar-se davant de les obres, els textos, etc. Afortunadament, tota la informació estava al programa de mà, i vaig optar per primer fer una passada més o menys ràpida i després anar retrocedint amb més calma davant d'aquelles obres que més m'havien cridat l'atenció. Chagall és un autor de gran lírica, que tot i que a primera vista et sembli impossible entendre el que vol expressar, acabes sentint-te arrossegada sense remei al seu món de caballs somrients i cabres que toquen el violí.

L'exposició no requereix de massa temps per veure-la, afortunadament per a mi, ja que a les 13.15h tenia cita reservadaamb el que ha estat un dels grans esdeveniments de l'any a Madrid: l'exposició El Hermitage en el Prado, que tot just s'acaba demà i que em sembla que ha esgotat les entrades tots i cadascun dels dies que el Museo del Prado ha estat obert. De fet, feia quinze dies que havia reservat la meva entrada, i a la meva hora d'entrada (que és força impopular per la proximitat de l'hora de dinar) tan sols quedava un lloc lliure! Quan vaig arribar al museu, les taquilles ja informaven que no quedava cap entrada per aquell dia a l'exposició.

Com indica el seu nom, la mostra és una col·lecció de 120 obres cedides pel famós museu de Sant Petersburg, a Rússia, i que s'ha organitzat en motiu de l'any cultural dual de Rússia i Espanya, celebrat l'any passat i en què el museu rus va fer una exposició amb obres cedides pel Prado. Per tant, és una exposició que no té una línia argumental pròpia, sinó que simplement és un recorregut per la col·lecció de l'Hermitage, partint de l'espectacular arqueologia i peces d'or de les cultures siberianes, i acabant amb l'avantguarda de Malèvich. Obres de Caravaggio, Tiziano, Rembrandt, Picasso, Bernini, i un llarguíssim etcètera. Pràcticament tots els grans tenien la seva representació a l'exposició, amb moments de gran popularitat com les joies i les peces de vidre, i combinades amb elements decoratius del mateix museu, explicacions sobre la seva història, etc.

L'exposició va ser també la meva oportunitat per accedir per primer cop al Claustro de los Jerónimos, l'edifici que es va afegir al Museo del Prado en la seva darrera ampliació i on es fan aquestes exposicions de grans dimensions (vaig necessitar una hora i mitja ben bona per veure-la sencera). Un cop acabat el recorregut, vaig anar a dinar al restaurant del museu (té uns preus de robatori, però era la única forma de després aprofitar part de la tarda per visitar la col·lecció) i, tot seguit, vaig fer una ruta pels meus "favorits" del museu del Prado. Vaig començar per un dels meus quadres preferits, El Descendiment de Roger van der Weyden, per seguir amb les sales espectaculars de la pintura barroca: Rubens (amb una escapada al segle anterior amb les obres del Greco), Murillo, i, com no, Velázquez. I, evidentment, una salutació ineludible a Goya; tot i que aquest cop no vaig passar a les sales dels cartons per a tapissos (una part estan exposats ara a Barcelona, que és una de les meves exposicions pendents aquests dies), sí que vaig passejar-me amb calma per les sales de les Pintures Negres i la del Dos i el Tres de Mayo, que són dues de les meves obres preferides.

I entre una cosa i l'altra encara vaig tenir temps fins i tot de passar una estona per la botiga del Museu, on no vaig poder evitar endur-me la Guia del Prado (fa dos anys ja vaig marxar amb recança sense ella) i un punt de llibre del Tres de Mayo de Goya.

Un dia completet, però que arribava a la seva fi després de la visita a la botiga. Així que vaig recollir la meva maleta del guardarroba i vaig enfilar passeig del Prado avall fins a l'estació de l'AVE. De tornada a casa.

The Pemberley Chronicles (Rebecca Ann Collins)

Intentant recuperar una mica el ritme de comentari de lectures, per fi li arriba el torn al primer llibre llegit enguany. I que ni m'ha agradat ni és un llibre que m'enorgulleixi especialment d'haver llegit, però com a mínim em va servir per passar una bona estona. El mes de gener va ser una època especialment estressant en què necessitava, directament, alguna història lleugera amb què desconnectar de tot el que m'envoltava. I en aquests casos gairebé sempre acabo regirant entre els ebooks gratuïts que em vaig descarregar fa dos anys, coincidint amb la celebració per part d'una editorial de l'aniversari de Jane Austen, i que em va oferir tot un assortiment de seqüeles o preqüeles d'obres de l'escriptora anglesa. Un tipus de novel·la que generalment no m'atreu gaire, però que fan la seva funció en segons quins moments.

The Pemberley Chronicles és, com els coneixedors de l'obra de Jane Austen ja hauran deduït, una seqüela d'Orgull i Prejudici. L'obra comença amb el matrimoni d'Elizabeth Bennet i Mr Darcy, i va resseguint els seus anys de (empalagosament) feliç vida en comú. I això és tot el que es pot dir de l'argument: no pas perquè em faci por trencar-vos l'emoció de llegir-lo per vosaltres mateixos, sinó perquè directament no hi ha res més a explicar. Aquesta obra no és més que una successió de petits problemes que el matrimoni supera feliçment, dels seus fills, del matrimoni d'aquell personatge amb aquell altre, de com feliços ho resolem tot, dels fills que aquell altres han tingut...

Ja he comentat vàries vegades que, si hi ha una cosa que no m'agrada d'un llibre, és que li falti un eix argumental, algun tipus de conflicte que condueixi l'acció. La successió de fets i personatges per a mi no és més que una redacció llarga i sense estructura, i tot i que, en aquest cas, pugui servir per passar l'estona (a mi em va servir en el seu moment), no ajudarà gaire a que el recomani o a què provi sort amb els altres exemplars de la sèrie de llibres que hi ha com a continuació d'aquesta novel·la.

Però, en qualsevol cas, m'he de confessar: tot i el poc èxit d'aquesta obra, ja veureu que aquesta no és l'única seqüela d'Orgull i Prejudici que aquests dies ha caigut a les meves mans.

Miró: l'Escala de l'Evasió (o com hauria de ser una exposició)

L'exposició que es va inaugurar l'any passat a la Tate Modern de Londres i que des del passat octubre es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona és un d'aquells deures pendents que, per un moment, em vaig pensar que no podria complir. Tot i les ganes inmenses que tenia de veure aquesta mostra, semblava que sempre alguna cosa s'interposava en el nostre camí. Però afortunadament fa unes poques setmanes vaig tenir la gran sort d'organitzar amb èxit una excursió d'un dia a Barcelona i, per fi, poder veure aquesta ansiada exposició.

La mostra no deixa de ser més que una antològica sobre l'obra de Joan Miró, prenent com a fil conductor la figura de l'escala que apareix en repetides ocasions als seus quadres, i que per al pintor simbolitzava una via d'escapada cap a la poètica. Amb aquest eix, anem recorrent la vida artística de l'artista des dels seus inicis més figuratius (representats especialment per la seva representació de la masia de Mont-roig del Camp, on ja es troba el germen de molts dels elements que marcaran el seu peculiar estil) i fins a les seves propostes finals, posant l'accent de forma força marcada (tot i que no hegemònica) en el compromís polític de Miró.

Sincerament, crec que poques vegades en la vida he disfrutat tant d'una exposició. És cert que m'agrada molt l'art del segle XX, però, la veritat, no era una gran coneixedora de Miró. Tot i que potser la Fundació Miró sigui un dels museus on més cops he anat, ho he fet sempre atreta per les seves exposicions temporals, però mai no m'he quedat a veure la col·lecció permanent. Mentre duri l'exposició (que es retira el proper diumenge, per cert), aquesta col·lecció ja no es pot visitar (a excepció d'un parell de galeries fetes a partir de col·leccions privades cedides), ja que l'exposició ocupa gairebé tot l'espai de la Fundació Miró.

El millor de l'Escala de l'Evasió, a banda de la quantitat i varietat d'obres de Miró que s'hi poden veure i que us deixaran sense respiració, és com de bé s'han plantejat tots els serveis paral·lels. El tríptic amb informació de l'exposició no és simplement un text introductori: hi trobareu comentats diversos dels quadres de l'exposició, senyalitzats amb números durant l'exposició perquè no us en perdeu detall. Però el que és veritablement impressionant és gastar-se uns cinc euros més i agafar l'extraordinaria audioguia de l'exposició. Bé, potser ja ni li hauríem de dir audioguia, sinó guia multimèdia o similar. Instal·lada en un ipod, l'audioguia no sols ofereix uns comentaris gravats realment didàctics i interessants (he fet servir moltes audioguies que són més aviat soporíferes), sinó també dibuixos, gràfics perquè entenguis els símbols de Miró, vídeos, fotografies complementàries, animacions, músiques que van inspirar l'autor i que han d'acompanyar la teva visó dels quadres...

I encara n'hi ha més: molts dels quadres exposats tenen un codi QR perquè, amb el vostre telèfon mòbil, accediu a més informació on-line. La veritat, tenia tantes possibilitats de descobrir coses en aquesta exposició que vaig disfrutar com una nena petita a qui li han donat una bossa de caramels i no fa més que regirar-la i pensar amb quin començarà.

A banda d'aprendre a entendre i admirar l'obra de Miró, aquesta mostra m'ha servit per descobrir una vocació (una més) de futur: vull ser la persona que faci aquestes meravelloses audioguies d'exposicions. Aquesta sí que ha de ser una feina satisfactòria.

A Christmas Carol (Charles Dickens)

La darrera novel·la que vaig llegir l'any passat no va ser pas una novel·la amb totes les lletres, sinó una història breu, però d'un autor en majúscules: Charles Dickens. Quan estàvem preparant el nostre cap de setmana a Londres del mes de desembre passat (d'accent molt nadalenc i dickensià), vaig pensar que l'escapada requeria obligatòriament d'un bon acompanyament lector, i per això em vaig decidir per una de les històries més universalment conegudes de l'escriptor britànic: A Christmas Carol.

Evidentment, com tota nena que ha crescut sota l'influx de Hollywood i tantes i tantes produccions vingudes del món anglosaxó, ja coneixia la història d'aquest conte breu sobre l'esperit nadalenc o, més ben dit, la falta d'esperit nadalenc del senyor Scrooge i els tres (en realitat quatre) fantasmes que el visiten per fer-lo canviar d'opinió. Mai, però, no havia llegit la història original de Dickens. I va ser potser una de les eleccions més encertades, ja que la història em va acompanyar just el necessari durant la fase de preparació, el vol d'anada i l'estada, podent girar-ne les darreres fulles (si és que es pot fer servir aquesta expressió quan fas servir un lector electrònic) just en el vol de tornada.

Evidentment, la història no em va sorprendre, però sí que em va fer gràcia descobrir petites expressions com aquest "Bah, Humbug" que deixa anar Scrooge pràcticament a cada paràgraf a l'inici de la història, i que és tota una institució en la llengua anglesa, pel que es veu. Al Museu de Londres vam trobar fins i tot imans de nevera amb la famosa frase. A Christmas Carol va tenir també un paper molt important a l'hora de revitalitzar les tradicions nadalenques angleses, llavors en decadència.

Una petita joia per posar un punt i final excel·lent a un any lector que, tot i els horrors que sembla que m'hagi costat acabar d'explicar en aquest blog, m'ha deixat molt i molt bones sensacions.